CONSIDERACIÓ ARRAN DE LA VAGA GENERAL DEL 14N
El proper 14 de novembre tot Europa sortirà al carrer per fer sentir un clam unitari contra les polítiques neoliberals que, lluny de salvar-nos de la crisi, miren de treure’n tot el profit. Assistim al desmantellament en dos anys d’un Estat del Benestar que ens ha costat un segle i mig, amb revolucions i guerres mundials incloses. Aprendre a l’escola, anar al metge, cobrar una jubilació, participar del fet cultural, són expressions de la qualitat de vida que hem conquerit mercès a l’establiment d’aquest Estat del Benestar. Ens menteixen quan afirmen que ell és el culpable de la crisi financera, una crisi que no pateixen, per cert, els mercats financers salvats amb diners de tots. Però més enllà dels molts motius per anar a la Vaga el proper 14N, el sector artístic encara la convocatòria amb fonamentats recels sobre el seu èxit, amb la impressió que estem esgotant els nostres recursos humans, la nostra paciència.
L’actitud moltes vegades oportunista i covarda ancorada en el funcionament del passat i per tant poc efectiva per part dels sindicats anomenats “més representatius” ens ha acabat abocant a un carreró sense sortida: els poderosos continuen estafant-nos i, en canvi, la nostra capacitat de resposta minva. L’activisme és necessari, però desinteressa cada cop més la gran majoria d’una població fastiguejada, desil·lusionada, sense esma. La percepció que sindicats, partits polítics i fins i tot entitats de la societat civil formen part d’un entramat que no fa sinó legitimar l’status quo és cada cop més palesa. Prova d’això és la gran passivitat de la ciutadania que, mercès a l’elevada abstenció, procura majories absolutes als mateixos poderosos que l’ensorren en la misèria.
Entenem que ara mateix cal unitat d’acció, i és per això que secundem la convocatòria d’una vaga en uns moments tan compromesos econòmicament per a treballadors i petites i mitjanes empreses. I és que tenim plena consciència del sacrifici que suposa aquesta Vaga General, especialment per al sector cultural, bona part del qual està abocat a la desaparició. La unitat d’acció, però, no pot servir d’esquer per empassar-nos l’ham del seguidisme incondicional. Cal que les grans centrals sindicals iniciïn l’autocrítica que ens ha de menar a un nou establiment de les regles del joc a nivell sindical. Cal el reconeixement del sindicalisme sectorial d’una manera justa i proporcionada. Com cal també la reformulació de la res publica i el replantejament del seu corpus legislatiu (Llei Electoral, Llei Orgànica de Llibertat Sindical, Llei de l’IRPF…). Avui calen posicions valentes que posin en qüestió les pròpies institucions i possibilitin una refundació de la democràcia a Europa.
Només així aconseguirem salvaguardar els drets de les persones front la maquinària d’un capitalisme salvatge i insensible.
Signatures:
SindicART – Organització Sindical de l’Espectacle de Catalunya (AADPC, APdC, Ad’EC, AREC i ATECAT)
TACEE Catalunya – Sindicat de Tècnics audiovisuals i cinematogràfics de l’Estat Espanyol / secció Catalunya
OSAEE – Organización de Sindicatos de Actores y Actrices del Estado Español
FEPRODO – Federación de Profesionales del doblaje y la sonorización de España
AMJM – Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya
jueves, noviembre 15, 2012
martes, noviembre 29, 2011
miércoles, noviembre 09, 2011
Sostenibilitat i escenografia
L'escenògraf Jordi Salvador publica en el seu bloc unes reflexions molt interessants sobre escenografia, ecologia i sostenibilitat :
Escenografia i ecologia
La idea d'un moble construït en cartró no és nova. De fet dissenys fabricats amb aquest material han guanyat importants premis. I també han servit per moblar campaments de refugiats per persones amb problemes arreu del món. És observant aquests elements que apareix la relació escenografia - ecologia - sostenibilitat. Ja fa anys que és parla que la ecologia urbana es basa en les tres R: reutilització, reducció, reciclatge. Aquest inici del segle XXI ha estat un temps de vaques grasses que ha permès dispendis importants en grans projectes escènics que ara sembla s'ha acabat. De fet encara avui les produccions operístiques ocupen sovint una desena de grans camions per moure's pels diferents teatres, o entre aquests i els seus magatzems. Això és ara, ja que dècades abans bastava amb una furgoneta o com a màxim un camió per portar tot allò necessari per fer una gira d'una companyia de sarsueles amb diferents títols. Evidentment, la qualitat dels espectacles solia veure's afectada per un mitjans escassos, però les representacions es feien a teatre ple vila rere vila. Cal parlar de decorats corporis, perquè si parlem d'aquells vells muntatges amb decorats penjats de roba o paper, tant sols en una maleta o un fardell hi cabia tot un espectacle.
Si parlem de reutilització i reciclatge escenogràfic podem remuntar-nos, modernament, a aquells temps dels decorats pintats. Existien els decorats de repertori que servien per obres diferents pel seu caràcter neutre. Hi havia interiors rústecs, sales blanques, sales mitjanes, sales riques, salons, castells, palaus; o també jardins, boscos, selves i tropicals entre ells. Molts teatres n'havien tingut al seu magatzem, cosa que els permetia de canviar de producció teatral sense gaires costos (només calia apedaçar-los i tornar-los a penjar del teler), quan no els anaven a buscar a tallers d'escenografia especialitzats en el lloguer de decorats. Per tant la primera R es complia sobradament. La segona R era del tot evident. L'espai que ocupa un decorat de roba o paper un cop plegat és mínim. Això recorda l'anècdota d'un cap tècnic que volia enviar un camió per carregar el tercer acte de l'Òpera Aïda pintada per Josep Mestres Cabanes al magatzem d'un gran teatre fora ciutat, quan tots els decorats ja viatjaven convenientment plegats al maleter d'un turisme acompanyat de cinc persones. La tercera R és encara més curiosa. Els decorats de paper precisen d'unes tires de roba adherides per la seva part posterior per dóna'ls-hi resistència. Aquestes tires habitualment eren estripades de vells decorats de roba ja en desús, ja que la pintura els conferia una qualitat que no es trobava en la roba nova. Però encara hi ha més. Els antics decorats han estat pintats tradicionalment amb pigments naturals: terres i materials generalment extrets de la natura i han usat com a aglutinant i adhesiu cola extreta de la pell d'animals d'escorxador. Així doncs, es pot afirmar que els antics decorats de roba i paper eren, i són, ecològics.
Però que passa amb els decorats corporis. Havent treballat amb decorats de companyies estrangeres, sobretot en temps passats les de països socialistes, hom se'n adona de la capacitat que aquestes tenien per reutilitzar elements. Això era molt visible en les inscripcions i marques en els practicables i bastidors. També es pot veure en produccions arribades des de la Gran Bretanya que encara usen, sovint, la fusta i els bastidors de mesures estandarditzades que permeten aquesta reutilització o en el pitjor dels casos el seu reciclatge. A nivell constructiu des de la desaparició dels bastigis armats - els envarillats, com diuen alguns - i d'aquells practicables i rampes fetes a base de crosses i teleres, la reutilització ha quedat reduïda en les tarimes d'alumini de mesures estàndard que se solen usar en bona part dels teatres del nostre país. Davant d'això sorgeix la pregunta: som prou rics per malbaratar materials i energia en construccions per definició efímeres? Avui la construcció escenogràfica usa nous materials de qualitat com l'acer, l'alumini, la resina de polièster, la fibra de vidre, policarbonats, polivinils, poliestirè i un llarg etcètera, molts d'ells -els plàstics- procedents dels hidrocarburs. A més d'aquests es segueixen usant la fusta i els tèxtils. Possiblement un escenògraf ja té prou condicionants al seu cap a l'hora de dissenyar com per posar-n'hi de nous. Però la societat i el nostre entorn està canviant. És precisament en la llibertat creativa del treball escenogràfic on rau la possibilitat de canviar. Per un escenògraf dissenyar una gran producció lírica, musical o dramàtica és una comanda important. Però està en les seves mans que aquesta escenografia tingui a més la qualitat de sostenible. Com? Senzillament pensant-hi. Es fa difícil creure que cap escenògraf sigui capaç de fer la seva obra sense poder incorporar materials nets, ecològics, procedents si pot ser del reciclatge o de la reutilització d'altres produccions ja mortes. Escenografies pensades i dibuixades amb elements modulars de fàcil reutilització posterior, elements amb volumetries desmuntables que han de permetre estalviar en el transport, creant volums i estructures executables amb materials naturals per evitar els derivats del petroli. Els i les escenògrafs són capaços d'això i més, només s'ho han de proposar.
Però dins l'escenografia també s'hi inclou la il·luminació. Els consums energètics dels teatres són molt importants. L'única avantatja és la curta durada dels espectacles. Des de fa anys que nous aparells d'il·luminació estan prosperant en el món de Talia. Sobretot la revolució actual dels Led's que està transformant tant el concepte de la escenografia tornant als fons pintats, llevat que ara són en moviment, com el de la il·luminació permetent efectes impensables fa poc temps, per exemple en els ciclorames. Molts il·luminadors tendeixen a usar gran nombre de projectors - quants més millor - en els seus treballs. Sovint sembla tant una forma de justificar els seus honoraris com de donar molta feina de muntatge als luminotècnics. Ha pensat mai un il·luminador a dissenyar un espectacle amb el mínim de projectors perquè aquest sigui reeixit. Hi ha experiències contemporànies d'espectacles amb llum de torxes o amb llum natural reflexa. Això no sempre és possible és cert, però el minimalisme cal prendre'l com un mèrit i no al revés.
Escenografia i ecologia no apareixen mai juntes en el cercador d'Internet més important i això, com a mínim, és simptomàtic.
(Jordi Salvador - escenògraf)
Escenografia i ecologia
La idea d'un moble construït en cartró no és nova. De fet dissenys fabricats amb aquest material han guanyat importants premis. I també han servit per moblar campaments de refugiats per persones amb problemes arreu del món. És observant aquests elements que apareix la relació escenografia - ecologia - sostenibilitat. Ja fa anys que és parla que la ecologia urbana es basa en les tres R: reutilització, reducció, reciclatge. Aquest inici del segle XXI ha estat un temps de vaques grasses que ha permès dispendis importants en grans projectes escènics que ara sembla s'ha acabat. De fet encara avui les produccions operístiques ocupen sovint una desena de grans camions per moure's pels diferents teatres, o entre aquests i els seus magatzems. Això és ara, ja que dècades abans bastava amb una furgoneta o com a màxim un camió per portar tot allò necessari per fer una gira d'una companyia de sarsueles amb diferents títols. Evidentment, la qualitat dels espectacles solia veure's afectada per un mitjans escassos, però les representacions es feien a teatre ple vila rere vila. Cal parlar de decorats corporis, perquè si parlem d'aquells vells muntatges amb decorats penjats de roba o paper, tant sols en una maleta o un fardell hi cabia tot un espectacle.
Si parlem de reutilització i reciclatge escenogràfic podem remuntar-nos, modernament, a aquells temps dels decorats pintats. Existien els decorats de repertori que servien per obres diferents pel seu caràcter neutre. Hi havia interiors rústecs, sales blanques, sales mitjanes, sales riques, salons, castells, palaus; o també jardins, boscos, selves i tropicals entre ells. Molts teatres n'havien tingut al seu magatzem, cosa que els permetia de canviar de producció teatral sense gaires costos (només calia apedaçar-los i tornar-los a penjar del teler), quan no els anaven a buscar a tallers d'escenografia especialitzats en el lloguer de decorats. Per tant la primera R es complia sobradament. La segona R era del tot evident. L'espai que ocupa un decorat de roba o paper un cop plegat és mínim. Això recorda l'anècdota d'un cap tècnic que volia enviar un camió per carregar el tercer acte de l'Òpera Aïda pintada per Josep Mestres Cabanes al magatzem d'un gran teatre fora ciutat, quan tots els decorats ja viatjaven convenientment plegats al maleter d'un turisme acompanyat de cinc persones. La tercera R és encara més curiosa. Els decorats de paper precisen d'unes tires de roba adherides per la seva part posterior per dóna'ls-hi resistència. Aquestes tires habitualment eren estripades de vells decorats de roba ja en desús, ja que la pintura els conferia una qualitat que no es trobava en la roba nova. Però encara hi ha més. Els antics decorats han estat pintats tradicionalment amb pigments naturals: terres i materials generalment extrets de la natura i han usat com a aglutinant i adhesiu cola extreta de la pell d'animals d'escorxador. Així doncs, es pot afirmar que els antics decorats de roba i paper eren, i són, ecològics.
Però que passa amb els decorats corporis. Havent treballat amb decorats de companyies estrangeres, sobretot en temps passats les de països socialistes, hom se'n adona de la capacitat que aquestes tenien per reutilitzar elements. Això era molt visible en les inscripcions i marques en els practicables i bastidors. També es pot veure en produccions arribades des de la Gran Bretanya que encara usen, sovint, la fusta i els bastidors de mesures estandarditzades que permeten aquesta reutilització o en el pitjor dels casos el seu reciclatge. A nivell constructiu des de la desaparició dels bastigis armats - els envarillats, com diuen alguns - i d'aquells practicables i rampes fetes a base de crosses i teleres, la reutilització ha quedat reduïda en les tarimes d'alumini de mesures estàndard que se solen usar en bona part dels teatres del nostre país. Davant d'això sorgeix la pregunta: som prou rics per malbaratar materials i energia en construccions per definició efímeres? Avui la construcció escenogràfica usa nous materials de qualitat com l'acer, l'alumini, la resina de polièster, la fibra de vidre, policarbonats, polivinils, poliestirè i un llarg etcètera, molts d'ells -els plàstics- procedents dels hidrocarburs. A més d'aquests es segueixen usant la fusta i els tèxtils. Possiblement un escenògraf ja té prou condicionants al seu cap a l'hora de dissenyar com per posar-n'hi de nous. Però la societat i el nostre entorn està canviant. És precisament en la llibertat creativa del treball escenogràfic on rau la possibilitat de canviar. Per un escenògraf dissenyar una gran producció lírica, musical o dramàtica és una comanda important. Però està en les seves mans que aquesta escenografia tingui a més la qualitat de sostenible. Com? Senzillament pensant-hi. Es fa difícil creure que cap escenògraf sigui capaç de fer la seva obra sense poder incorporar materials nets, ecològics, procedents si pot ser del reciclatge o de la reutilització d'altres produccions ja mortes. Escenografies pensades i dibuixades amb elements modulars de fàcil reutilització posterior, elements amb volumetries desmuntables que han de permetre estalviar en el transport, creant volums i estructures executables amb materials naturals per evitar els derivats del petroli. Els i les escenògrafs són capaços d'això i més, només s'ho han de proposar.
Però dins l'escenografia també s'hi inclou la il·luminació. Els consums energètics dels teatres són molt importants. L'única avantatja és la curta durada dels espectacles. Des de fa anys que nous aparells d'il·luminació estan prosperant en el món de Talia. Sobretot la revolució actual dels Led's que està transformant tant el concepte de la escenografia tornant als fons pintats, llevat que ara són en moviment, com el de la il·luminació permetent efectes impensables fa poc temps, per exemple en els ciclorames. Molts il·luminadors tendeixen a usar gran nombre de projectors - quants més millor - en els seus treballs. Sovint sembla tant una forma de justificar els seus honoraris com de donar molta feina de muntatge als luminotècnics. Ha pensat mai un il·luminador a dissenyar un espectacle amb el mínim de projectors perquè aquest sigui reeixit. Hi ha experiències contemporànies d'espectacles amb llum de torxes o amb llum natural reflexa. Això no sempre és possible és cert, però el minimalisme cal prendre'l com un mèrit i no al revés.
Escenografia i ecologia no apareixen mai juntes en el cercador d'Internet més important i això, com a mínim, és simptomàtic.
(Jordi Salvador - escenògraf)
domingo, junio 05, 2011
El teatro en el banquillo
Tormenta jurídica en Portugal por una obra de teatro
Demandados por "ofensa a la memoria" los responsables de un montaje sobre la hija rebelde de un destacado salazarista
El País, 04/06/2011
FRANCESC RELEA - Lisboa -
Portugal abolió la censura tras la revolución de abril de 1974. Treinta y siete años después, los responsables de La hija rebelde, obra teatral que deja malparado al último jefe de la PIDE, la funesta policía política de la dictadura salazarista, están en el banquillo de los acusados del Tribunal Criminal de Lisboa, en un juicio por difamación y "ofensa a la memoria" del mayor Fernando Silva Pais (1905-1981). Los autores de la demanda son dos sobrinos del jefe policial fallecido, Berta María y Carlos Alberto Silva Pais. El proceso, de poca repercusión en Portugal, ha indignado a intelectuales y artistas de la península Ibérica que han expresado su solidaridad a las víctimas de este atentado a la libertad de expresión.
"Hay miedo en la sociedad portuguesa. Miedo, asociado a cierta apatía. Los jóvenes no se organizan y apenas saben nada de la revolución de abril", lamenta el escenógrafo José Manuel Casta-nheira, antiguo director del teatro Nacional Doña María, uno de los tres procesados. Los otros dos son Carlos Fragateiro, expresidente del Consejo de Administración del Doña María, y Margarida Fonseca Santos, autora de la versión.
La hija rebelde se estrenó en el teatro Nacional de Lisboa en 2007, con la presencia de, entre otros, dos expresidentes de la República. Estuvo tres meses en cartel, con un montaje dirigido por Helena Pimenta, nueva directora de la Compañía Nacional de Teatro Clásico de España.
La obra, que se representó en Madrid y Oporto, se basa en la vida de Annie Silva Pais, hija del mayor Fernando Silva Pais, jefe de la PIDE hasta el fin de la dictadura instaurada por António de Oliveira Salazar. Annie fue a vivir a Cuba a principios de los años sesenta tras casarse con un diplomático suizo destinado en la isla caribeña, y pronto quedó cautivada por la revolución y sus líderes. Fueron años intensos en los que vivió episodios como el nacimiento de los Comités de Defensa de la Revolución (1961), la crisis de los misiles (1962), la batalla por los 10 millones de toneladas de zafra (1970), las cartillas de racionamiento y el envío a Angola de los primeros combatientes cubanos (1974). Fueron años de pasión, en los que conoció al Che, trabajó como traductora oficial de Fidel Castro y acabó separada de su marido.
Su madre viajó a Cuba para intentar convencerla sin éxito de que regresara a Portugal. La dictadura salazarista silenció su rebeldía. Volvió a su país, temporalmente, tras el 25 de abril de 1974, y trabajó para la revolución de los claveles, en las campañas de alfabetización. Visitó a su padre, encarcelado en la prisión de Caxias y procesado por el asesinato en España del general antisalazarista Humberto Delgado. Y regresó a Cuba, donde murió en 1990.
Doce años después, los periodistas del semanario Expresso José Pedro Castanheira y Valdemar Cruz publicaron el libro La hija rebelde. Los autores describen a Annie Silva Pais como "una fuerza de la naturaleza", con "un coraje asombroso". José Manuel Castanheira, con 40 años de carrera teatral a sus espaldas, recibió en 2006 la propuesta de representar la obra en el teatro Nacional Doña María, con adaptación de Margarida Fonseca. "No me parecía adecuado un director portugués; era una historia demasiado reciente. Hacía falta cierta distancia y pensé en Helena Pimenta, cuya obra admiraba y es hija de portugués", explica Castanheira.
El acuerdo se concretó en una reunión a finales de 2006 en el Círculo de Bellas Artes de Madrid. "Helena Pimenta mostró un gran entusiasmo desde los primeros días. Era una historia que trascendía el mundo portugués y cubano, y era su primera experiencia como directora en Portugal, con un reparto de actores muy conocido, encabezado por Ana Brandão". Castanheira fue el responsable de la escenografía.
"Tanto en el libro como en la obra de teatro queda meridianamente claro la fascinación de Annie Silva Pais por la figura del Che Guevara, aunque no se dice que hubiera existido una relación sentimental entre ambos".
Poco antes del estreno en Lisboa, los sobrinos de Silvia Pais pidieron ver el texto. "Querían censurar la obra", recuerda Castanheira, que se reunió con los familiares del antiguo jefe de la PIDE. "Decían que en el texto había frases falsas. Les recordé que desde abril de 1974 la censura había dejado de existir en Portugal, y que no iba a permitir ningún ataque a la obra". Berta Silva Pais estuvo en el preestreno, sin hacer comentarios. Meses después, Castanheira recibió una citación judicial.
Los cargos tienen que ver con el fragmento de la obra que refiere una conversación entre Silva Pais y Rosa Casaco, el jefe del comando de la PIDE que asesinó en España al general Humberto Delgado, en 1965. Los sobrinos de Silva Pais, que murió durante el juicio, alegan que su tío no tuvo nada que ver con aquel crimen y reclaman 30.000 euros.
"Entiendo que la obra toca algunas heridas, pero aquí hay una gran confusión", señala Castanheira. "¿Qué se pretende juzgar? ¿El teatro? ¿La historia? ¿La obra?", pregunta el escenógrafo.
Demandados por "ofensa a la memoria" los responsables de un montaje sobre la hija rebelde de un destacado salazarista
El País, 04/06/2011
FRANCESC RELEA - Lisboa -
Portugal abolió la censura tras la revolución de abril de 1974. Treinta y siete años después, los responsables de La hija rebelde, obra teatral que deja malparado al último jefe de la PIDE, la funesta policía política de la dictadura salazarista, están en el banquillo de los acusados del Tribunal Criminal de Lisboa, en un juicio por difamación y "ofensa a la memoria" del mayor Fernando Silva Pais (1905-1981). Los autores de la demanda son dos sobrinos del jefe policial fallecido, Berta María y Carlos Alberto Silva Pais. El proceso, de poca repercusión en Portugal, ha indignado a intelectuales y artistas de la península Ibérica que han expresado su solidaridad a las víctimas de este atentado a la libertad de expresión.
"Hay miedo en la sociedad portuguesa. Miedo, asociado a cierta apatía. Los jóvenes no se organizan y apenas saben nada de la revolución de abril", lamenta el escenógrafo José Manuel Casta-nheira, antiguo director del teatro Nacional Doña María, uno de los tres procesados. Los otros dos son Carlos Fragateiro, expresidente del Consejo de Administración del Doña María, y Margarida Fonseca Santos, autora de la versión.
La hija rebelde se estrenó en el teatro Nacional de Lisboa en 2007, con la presencia de, entre otros, dos expresidentes de la República. Estuvo tres meses en cartel, con un montaje dirigido por Helena Pimenta, nueva directora de la Compañía Nacional de Teatro Clásico de España.
La obra, que se representó en Madrid y Oporto, se basa en la vida de Annie Silva Pais, hija del mayor Fernando Silva Pais, jefe de la PIDE hasta el fin de la dictadura instaurada por António de Oliveira Salazar. Annie fue a vivir a Cuba a principios de los años sesenta tras casarse con un diplomático suizo destinado en la isla caribeña, y pronto quedó cautivada por la revolución y sus líderes. Fueron años intensos en los que vivió episodios como el nacimiento de los Comités de Defensa de la Revolución (1961), la crisis de los misiles (1962), la batalla por los 10 millones de toneladas de zafra (1970), las cartillas de racionamiento y el envío a Angola de los primeros combatientes cubanos (1974). Fueron años de pasión, en los que conoció al Che, trabajó como traductora oficial de Fidel Castro y acabó separada de su marido.
Su madre viajó a Cuba para intentar convencerla sin éxito de que regresara a Portugal. La dictadura salazarista silenció su rebeldía. Volvió a su país, temporalmente, tras el 25 de abril de 1974, y trabajó para la revolución de los claveles, en las campañas de alfabetización. Visitó a su padre, encarcelado en la prisión de Caxias y procesado por el asesinato en España del general antisalazarista Humberto Delgado. Y regresó a Cuba, donde murió en 1990.
Doce años después, los periodistas del semanario Expresso José Pedro Castanheira y Valdemar Cruz publicaron el libro La hija rebelde. Los autores describen a Annie Silva Pais como "una fuerza de la naturaleza", con "un coraje asombroso". José Manuel Castanheira, con 40 años de carrera teatral a sus espaldas, recibió en 2006 la propuesta de representar la obra en el teatro Nacional Doña María, con adaptación de Margarida Fonseca. "No me parecía adecuado un director portugués; era una historia demasiado reciente. Hacía falta cierta distancia y pensé en Helena Pimenta, cuya obra admiraba y es hija de portugués", explica Castanheira.
El acuerdo se concretó en una reunión a finales de 2006 en el Círculo de Bellas Artes de Madrid. "Helena Pimenta mostró un gran entusiasmo desde los primeros días. Era una historia que trascendía el mundo portugués y cubano, y era su primera experiencia como directora en Portugal, con un reparto de actores muy conocido, encabezado por Ana Brandão". Castanheira fue el responsable de la escenografía.
"Tanto en el libro como en la obra de teatro queda meridianamente claro la fascinación de Annie Silva Pais por la figura del Che Guevara, aunque no se dice que hubiera existido una relación sentimental entre ambos".
Poco antes del estreno en Lisboa, los sobrinos de Silvia Pais pidieron ver el texto. "Querían censurar la obra", recuerda Castanheira, que se reunió con los familiares del antiguo jefe de la PIDE. "Decían que en el texto había frases falsas. Les recordé que desde abril de 1974 la censura había dejado de existir en Portugal, y que no iba a permitir ningún ataque a la obra". Berta Silva Pais estuvo en el preestreno, sin hacer comentarios. Meses después, Castanheira recibió una citación judicial.
Los cargos tienen que ver con el fragmento de la obra que refiere una conversación entre Silva Pais y Rosa Casaco, el jefe del comando de la PIDE que asesinó en España al general Humberto Delgado, en 1965. Los sobrinos de Silva Pais, que murió durante el juicio, alegan que su tío no tuvo nada que ver con aquel crimen y reclaman 30.000 euros.
"Entiendo que la obra toca algunas heridas, pero aquí hay una gran confusión", señala Castanheira. "¿Qué se pretende juzgar? ¿El teatro? ¿La historia? ¿La obra?", pregunta el escenógrafo.
martes, abril 05, 2011
Maten a trets el director i activista israelianopalestí Juliano Mer-Khamis
Resum de Vilaweb i de 3cat24.cat.
Juliano Mer-Khamis era molt conegut per la seva tasca al capdavant del Teatre de la Llibertat, al camp de refugiats de Jenin
L'actor, director i activista israelianopalestí Juliano Mer-Khamis ha estat assassinat avui en rebre cinc trets d'un grup d'encaputxats a la ciutat de Jenin (Cisjordània). Fill de mare israeliana militant pels drets dels palestins i de pare àrab dirigent del Partit Comunista israelià, Mer-Khamis dirigia el Teatre de la Llibertat, fundat per la seva mare, en la dècada dels vuitanta, al camp de refugiats de Jenin per donar una alternativa de lluita pacífica contra l'ocupació israeliana.
Juliano Mer-Khamis era molt conegut pels seus papers com actor de cinema i teatre, tant a Israel com a l'estranger, així com per la seva trajectòria com a director i activista política.
Tot i ser ciutadà israelià, Mer-Khamis estava vinculat amb el teatre local de Jenin, El 2006, Juliano va obrir el Teatre Llibertat de Jenin, juntament amb Zakariya Zubeidi, l'exlíder militar de les Brigades dels Màrtirs d'Al-Aqsa en aquesta ciutat cisjordana.
La seva mare, Arna Mer, va ser una activista israeliana pels drets dels palestins. El seu pare, Saliba Khamis, era un palestí cristià i militant comunista. Juliano Mer-Khamis va néixer i es va criar a Natzaret.
Juliano Mer-Khamis era molt conegut per la seva tasca al capdavant del Teatre de la Llibertat, al camp de refugiats de Jenin
L'actor, director i activista israelianopalestí Juliano Mer-Khamis ha estat assassinat avui en rebre cinc trets d'un grup d'encaputxats a la ciutat de Jenin (Cisjordània). Fill de mare israeliana militant pels drets dels palestins i de pare àrab dirigent del Partit Comunista israelià, Mer-Khamis dirigia el Teatre de la Llibertat, fundat per la seva mare, en la dècada dels vuitanta, al camp de refugiats de Jenin per donar una alternativa de lluita pacífica contra l'ocupació israeliana.
Juliano Mer-Khamis era molt conegut pels seus papers com actor de cinema i teatre, tant a Israel com a l'estranger, així com per la seva trajectòria com a director i activista política.
Tot i ser ciutadà israelià, Mer-Khamis estava vinculat amb el teatre local de Jenin, El 2006, Juliano va obrir el Teatre Llibertat de Jenin, juntament amb Zakariya Zubeidi, l'exlíder militar de les Brigades dels Màrtirs d'Al-Aqsa en aquesta ciutat cisjordana.
La seva mare, Arna Mer, va ser una activista israeliana pels drets dels palestins. El seu pare, Saliba Khamis, era un palestí cristià i militant comunista. Juliano Mer-Khamis va néixer i es va criar a Natzaret.
domingo, marzo 27, 2011
Dia Mundial del Teatre
El Dia Mundial del Teatre va ser creat el 1961 per l'Institut Internacional del Teatre i se celebra el 27 de març.
S'organitzen diverses activitats i una de les més importants és la difusió del missatge internacional, que tradicionalment redacta alguna personalitat del món del teatre i que es llegeix a tots el teatres del mon.
Aquest any, el missatge del Dia Internacional del Teatre l'ha escrit Jessica Kaahwa, dramaturga, actriu, directora, investigadora, però, i sobretot, activista: és una incansable defensora del paper de les arts escèniques com a força constructiva en zones en guerra i per a la millora de la salut.?
En el seu missatge (www.iti-worldwide.org) defensa el teatre com a espai de força col·lectiva, un àmbit des del qual és possible fer avançar idees, un llenguatge universal que permet vehicular missatges de solidaritat i de pau i ens fa reflexionar sobre el temps que vivim: ens commina a usar el teatre per denunciar que els qui representa que vetllen per la pau al món ho facin fabricant armes i llençant bombes.
Altres anys l'Associació d'Escenògrafs de Catalunya i altres col·lectius érem convidats a participar en els actes que se celebren a Barcelona, enguany l'organització d'aquesta diada està a càrrec de l'Associació d'Empreses de Teatre de Catalunya (ADETCA), dels Teatres Públics de Barcelona i de l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya, que s'han considerat suficients per a convocar, ells sols aquesta diada, menyspreant la possibilitat de fer-ne, d'aquesta celebració, un acte unitari de tota la professió en un moment prou dificil per a tots. Ai las!.
MISSATGE del Dia mundial Del teatre
27/03 /2011
Per un teatre al servei de la humanitat
Jessica A. Kaahwa, Uganda
L’acte que ens congrega avui reflecteix fidelment l’enorme potencial del teatre a l’hora de mobilitzar comunitats i trencar barreres.
Heu pensat mai que el teatre podria ser un instrument poderós en el camí cap a la pau i la reconciliació? Mentre les nacions gasten quantitats ingents de diners en missions de pau en zones del món que pateixen conflictes violents, a penes es para atenció al teatre com a alternativa individual que serveixi per a la transformació i gestió d’aquests conflictes. Com podem els ciutadans de la mare terra aconseguir la pau mundial quan els instruments que fem servir provenen de potències exteriors i aparentment repressives?
El teatre impregna subtilment l’ànima humana, presa de la por i de la sospita, alterant la imatge pròpia i obrint un món d’alternatives per a la persona i, consegüentment, per a la comunitat; pot donar sentit a realitats quotidianes i prevenir un futur incert; pot prendre part en les polítiques de les situacions dels pobles a través de mitjans senzills i directes. Com que és inclusiu, el teatre pot presentar una experiència capaç de transcendir idees falses preconcebudes.
A més a més, ha quedat demostrat que el teatre és un mitjà que serveix per defensar i fer avançar idees col·lectives per les quals estem disposats a lluitar quan són vulnerades.
Si volem un futur en pau, cal que comencem a usar mitjans pacífics que miren de comprendre, respectar i reconèixer les contribucions de cada ésser humà en el camí cap a la pau. El teatre és un llenguatge universal que permet vehicular missatges de pau i reconciliació.
Involucrant la gent de manera activa, el teatre pot fer que moltes ànimes desconstrueixin idees preconcebudes i, d’aquesta manera, dóna a la persona la oportunitat renéixer per prendre decisions basades en un coneixement i una realitat redescoberts. Perquè el teatre prosperi, entre altres formes artístiques, hem de tenir la valentia de fer un pas endavant incorporant-lo en el nostre dia a dia, afrontant qüestions claus dels conflictes i de la pau.
En la recerca de la transformació social i la reforma de les comunitats, el teatre ja existeix en zones devastades per la guerra i entre poblacions que pateixen pobresa o malalties cròniques. Cada vegada hi ha més casos d’històries positives on el teatre ha sigut capaç de mobilitzar el públic per despertar consciències i ajudar a les víctimes traumatitzades per les guerres. Disposem ja de plataformes culturals com ara l’Institut Internacional del Teatre, el qual té el propòsit de “consolidar la pau i l’amistat entre els pobles”.
Per tant, sent conscients com som del poder del teatre, quedar-nos callats en els temps actuals és una farsa, com ho és també deixar que els qui vetllen per la pau al món siguin aquells que porten armes i llencen bombes. Com és possible que uns instruments alienadors serveixin també per a la pau i la reconciliació?
En aquest Dia Internacional del Teatre, us commino a considerar aquesta perspectiva i a proposar el teatre com a instrument universal per al diàleg, la transformació social i les reformes. Mentre les Nacions Unides gasten quantitats ingents de diners en missions de pau arreu del món amb l’ús de les armes, el teatre es presenta com una alternativa espontània, humana, menys costosa i, sense dubte, més poderosa.
Encara que no sigui l’única solució per a la pau, és inqüestionable que el teatre hauria de ser incorporat com un instrument eficaç en les missions de pau.
S'organitzen diverses activitats i una de les més importants és la difusió del missatge internacional, que tradicionalment redacta alguna personalitat del món del teatre i que es llegeix a tots el teatres del mon.
Aquest any, el missatge del Dia Internacional del Teatre l'ha escrit Jessica Kaahwa, dramaturga, actriu, directora, investigadora, però, i sobretot, activista: és una incansable defensora del paper de les arts escèniques com a força constructiva en zones en guerra i per a la millora de la salut.?
En el seu missatge (www.iti-worldwide.org) defensa el teatre com a espai de força col·lectiva, un àmbit des del qual és possible fer avançar idees, un llenguatge universal que permet vehicular missatges de solidaritat i de pau i ens fa reflexionar sobre el temps que vivim: ens commina a usar el teatre per denunciar que els qui representa que vetllen per la pau al món ho facin fabricant armes i llençant bombes.
Altres anys l'Associació d'Escenògrafs de Catalunya i altres col·lectius érem convidats a participar en els actes que se celebren a Barcelona, enguany l'organització d'aquesta diada està a càrrec de l'Associació d'Empreses de Teatre de Catalunya (ADETCA), dels Teatres Públics de Barcelona i de l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya, que s'han considerat suficients per a convocar, ells sols aquesta diada, menyspreant la possibilitat de fer-ne, d'aquesta celebració, un acte unitari de tota la professió en un moment prou dificil per a tots. Ai las!.
MISSATGE del Dia mundial Del teatre
27/03 /2011
Per un teatre al servei de la humanitat
Jessica A. Kaahwa, Uganda
L’acte que ens congrega avui reflecteix fidelment l’enorme potencial del teatre a l’hora de mobilitzar comunitats i trencar barreres.
Heu pensat mai que el teatre podria ser un instrument poderós en el camí cap a la pau i la reconciliació? Mentre les nacions gasten quantitats ingents de diners en missions de pau en zones del món que pateixen conflictes violents, a penes es para atenció al teatre com a alternativa individual que serveixi per a la transformació i gestió d’aquests conflictes. Com podem els ciutadans de la mare terra aconseguir la pau mundial quan els instruments que fem servir provenen de potències exteriors i aparentment repressives?
El teatre impregna subtilment l’ànima humana, presa de la por i de la sospita, alterant la imatge pròpia i obrint un món d’alternatives per a la persona i, consegüentment, per a la comunitat; pot donar sentit a realitats quotidianes i prevenir un futur incert; pot prendre part en les polítiques de les situacions dels pobles a través de mitjans senzills i directes. Com que és inclusiu, el teatre pot presentar una experiència capaç de transcendir idees falses preconcebudes.
A més a més, ha quedat demostrat que el teatre és un mitjà que serveix per defensar i fer avançar idees col·lectives per les quals estem disposats a lluitar quan són vulnerades.
Si volem un futur en pau, cal que comencem a usar mitjans pacífics que miren de comprendre, respectar i reconèixer les contribucions de cada ésser humà en el camí cap a la pau. El teatre és un llenguatge universal que permet vehicular missatges de pau i reconciliació.
Involucrant la gent de manera activa, el teatre pot fer que moltes ànimes desconstrueixin idees preconcebudes i, d’aquesta manera, dóna a la persona la oportunitat renéixer per prendre decisions basades en un coneixement i una realitat redescoberts. Perquè el teatre prosperi, entre altres formes artístiques, hem de tenir la valentia de fer un pas endavant incorporant-lo en el nostre dia a dia, afrontant qüestions claus dels conflictes i de la pau.
En la recerca de la transformació social i la reforma de les comunitats, el teatre ja existeix en zones devastades per la guerra i entre poblacions que pateixen pobresa o malalties cròniques. Cada vegada hi ha més casos d’històries positives on el teatre ha sigut capaç de mobilitzar el públic per despertar consciències i ajudar a les víctimes traumatitzades per les guerres. Disposem ja de plataformes culturals com ara l’Institut Internacional del Teatre, el qual té el propòsit de “consolidar la pau i l’amistat entre els pobles”.
Per tant, sent conscients com som del poder del teatre, quedar-nos callats en els temps actuals és una farsa, com ho és també deixar que els qui vetllen per la pau al món siguin aquells que porten armes i llencen bombes. Com és possible que uns instruments alienadors serveixin també per a la pau i la reconciliació?
En aquest Dia Internacional del Teatre, us commino a considerar aquesta perspectiva i a proposar el teatre com a instrument universal per al diàleg, la transformació social i les reformes. Mentre les Nacions Unides gasten quantitats ingents de diners en missions de pau arreu del món amb l’ús de les armes, el teatre es presenta com una alternativa espontània, humana, menys costosa i, sense dubte, més poderosa.
Encara que no sigui l’única solució per a la pau, és inqüestionable que el teatre hauria de ser incorporat com un instrument eficaç en les missions de pau.
martes, marzo 15, 2011
Manifestació del sector cultural
NO retalleu la Cultura!
Manifestació:
dilluns 21 de març de 2011, 19:00.
Plaça dels Àngels (MACBA), Barcelona
esdeveniment en Facebook
seguir a Twitter
1. La Cultura no és una despesa, és una inversió. La Cultura, més enllà de ser un valor en sí mateixa, és una font de riquesa econòmica i fa una important contribució al PIB. Els recursos invertits en Cultura generen llocs de treball en àmbits molt diversos de la societat, dins i fora del sector cultural.
2. Retallar o estalviar en Cultura és un greu error. Ens farà més pobres. El desmantellament de part del teixit industrial cultural o la retirada de les inversions per a la recerca i la creació artística (R+D+i de la creació), frenarà la competitivitat, la recuperació general i postergarà un repte ineludible: la generació d’un nou model d’economia productiva basat en el coneixement (Educació+Ciència+Cultura).
3. Catalunya és un dels països del nostre entorn que destina menys recursos públics a la Cultura: només el 0,98% del pressupost general. Una nova retallada ens allunyarà encara més dels estàndards europeus.
4. El retall obligarà a les institucions (nacionals, locals, privades) a reduir l’activitat i les programacions. Qui acabarà pagant el retall i la crisi seran els artistes, els creadors, les companyies i els agents més febles i els nous emprenedors. Augmentarà l’atur i la precarietat en el sector cultural. Es perdran oportunitats i la recuperació serà difícil i en alguns sectors irreversible.
5. La retallada obligarà a augmentar el preu de les entrades a espectacles, concerts i exposicions i limitarà –d’aquesta manera- els drets culturals d’accés universal a la Cultura recollits al nostre Estatut d’Autonomia.
6. La retallada forçarà la privatització d’equipaments o programacions situant una bona part de l’oferta cultural sota l’estreta lògica del mercat i les audiències. La cultura és també el dissens i l’experimentació de pensament crític que nodreix la democràcia.
7. La cultura és la cara visible d’un país, allò que de forma més concreta i particular el caracteritza i l’identifica entre els veïns i en el context històric i social, i més encara en el cas de Catalunya, que per raons polítiques té ara mateix disminuïda la gestió d’altres recursos. La cultura no és un luxe, ni un capritxo, ni una frivolitat, ni una conseqüència del progrés i el benestar, sinó un dels seus motors i senyals més prominents, i cap comunitat que es prea ella mateixa deixa de posar-la en un lloc destacat entre les seves prioritats.
http://www.noretalleulacultura.org/
miércoles, febrero 24, 2010
Primera compareixença del president del CoNCA a la comissió de Cultura del Parlament
Autor/s: M. S.
De VilaWeb 24/02/2010
Francesc Guardans, l'advocat dels creadors
Crònica de la primera compareixença del president del CoNCA a la comissió de Cultura del Parlament
Ahir, al Parlament de Catalunya, Francesc Guardans, president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), s'erigí en advocat dels creadors. Ho va dir dues vegades, això d'advocat dels creadors. Advocat defensor, és clar. I de què els havia de defensar? D'entrada, del desànim fomentat per les intervencions i preguntes dels diputats de la Comissió de Cultura.
La intervenció de Guardans va ser ordenada i extensa (text complet, pdf). Ben llegida. Un text que devia haver passat per les mans del poeta i assagista Manuel Forcano, vice-president del CoNCA i el més jove de tots els membres del consell. Va ser una intervenció molt semblant, inevitablement, a la que va fer a Tribuna Ateneu, encara no fa un mes, davant els representants de les associacions culturals del país. Però, si bé davant els creadors Guardans va confessar que se sentia una mica cohibit, ahir al parlament, la situació va ser tota altra: el seu to de veu va tenir un timbre una mica més punyent i va adoptar una certa actitud de confrontació, sense perdre les formes ni un segon, és clar, perquè Francesc Guardans és un home d'ordre i d'entesa. Ahir no va semblar un director general del Departament de Cultura, com l'havia acusat un representant cultural; ahir era l'home de més pes intel·lectual de tots els qui van intervenir en la comissió. I ell ho sabia.
El primer a intervenir va ser Carme Vidal de CiU. Espessa, dispersa, desordenada, gens entenedora i gens informada, va proferir frases fora de lloc, com ara: 'A banda vostès, qui se'l creu el CoNCA?' Va qüestionar els experts que formen les comissions que atorguen els ajuts als creadors, va demanar explicacions sobre els criteris de concessió dels ajuts, esmentant el cas de la companyia de dansa David Campos, que s'havia queixat de manca de finançament (essent així que el CoNCA li n'havia atorgat!). Va parlar de soroll mediàtic i d'un artista, sense anomenar-lo, que no havia venut ni un sol quadre en tot l'any, i va demanar si el CoNCa podia respondre a una emergència com aquesta. Al final de la comissió, Vidal va enfurismar-se i va demanar la compareixença de Tresserras perquè, deia, el conseller s'amagava. Devia ser una representació ben estudiada, perquè a la sortida de la comissió Vidal anava repartint petons a tort i a dret entre els membres del CoNCA.
La intervenció del PSC-CpC va anar a càrrec de Josep M. Balcells. També dispers, va demanar si s'havia superat la crisi dins el CoNCA després del canvi de president. Guardans va respondre que sí, que s'havia superat. I aquí es va acabar. Ara, Balcells va deixar clar que el seu grup, el PSC, no estava 'predisposat' a reformar la llei del CoNCA. I va ser aquí on Guardans va apujar una mica el to de veu i li va dir que no estava gens d'acord amb ell. Va exposar una situació pràctica que considerava una bestiesa: els recursos presentats pels creadors a qui s'ha denegat un ajut passen, de primer, pels membres del CoNCA, que prenen una resolució; després passen pel servei jurídic del departament, quan CoNCA i departament ja s'han acordat que la decisió presa pel CoNCA és la que prevaldrà. Balcells també va demanar quina relació hauria de tenir el CoNCA amb el Consell de Cultura de Barcelona, i Guardans li va recordar que aquests dos consells tenien missions i expectatives molt diferents.
Marina Llansana (ERC) va dir que era un dia solemne i va atacar Carme Vidal recordant que CiU no havia votat la llei, ans s'havia abstingut. Va demanar a Guardans en quina fase es trobava la redacció del codi deontològic, va voler saber la seva opinió sobre la llei del cinema (quan el CoNCA ja n'havia emès un dictamen) i va demanar explicacions sobre la redefinició dels Premis Nacionals de Cultura. Fins aquí la intervenció s'aguantava. Però llavors va haver de treure el greuge de partit: per què en la intervenció no havia agraït al conseller l'augment pressupostari, del 14%, fet al CoNCA enguany? Aquí Guardans va tornar a tibar-se i va recordar que el pressupost del 2008 era simplement un traspàs dels diners que fins llavors es donaven a l'entitat autònoma anterior.
Guardans havia vingut acompanyat d'una majoria de membres del consell: els vice-presidents Pilar Parcerisas i Manuel Forcano, els consellers Xavier Antich, Juli Capella, Jordi Coca, Sílvia Munt, Marta Oliveres, Rosa Vergés, així com el director de la institució, Pep Montes. Tots fent-li costat. Quan es va acabar la compareixença, vist el resultat, els consellers del CoNCA sortiren més aviat cap-cots i fent pocs comentaris en veu alta. La il·lusió havia minvat: la realitat s'imposava i l'imaginari de país restava completament tocat.
De VilaWeb 24/02/2010
Francesc Guardans, l'advocat dels creadors
Crònica de la primera compareixença del president del CoNCA a la comissió de Cultura del Parlament
Ahir, al Parlament de Catalunya, Francesc Guardans, president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), s'erigí en advocat dels creadors. Ho va dir dues vegades, això d'advocat dels creadors. Advocat defensor, és clar. I de què els havia de defensar? D'entrada, del desànim fomentat per les intervencions i preguntes dels diputats de la Comissió de Cultura.
La intervenció de Guardans va ser ordenada i extensa (text complet, pdf). Ben llegida. Un text que devia haver passat per les mans del poeta i assagista Manuel Forcano, vice-president del CoNCA i el més jove de tots els membres del consell. Va ser una intervenció molt semblant, inevitablement, a la que va fer a Tribuna Ateneu, encara no fa un mes, davant els representants de les associacions culturals del país. Però, si bé davant els creadors Guardans va confessar que se sentia una mica cohibit, ahir al parlament, la situació va ser tota altra: el seu to de veu va tenir un timbre una mica més punyent i va adoptar una certa actitud de confrontació, sense perdre les formes ni un segon, és clar, perquè Francesc Guardans és un home d'ordre i d'entesa. Ahir no va semblar un director general del Departament de Cultura, com l'havia acusat un representant cultural; ahir era l'home de més pes intel·lectual de tots els qui van intervenir en la comissió. I ell ho sabia.
El primer a intervenir va ser Carme Vidal de CiU. Espessa, dispersa, desordenada, gens entenedora i gens informada, va proferir frases fora de lloc, com ara: 'A banda vostès, qui se'l creu el CoNCA?' Va qüestionar els experts que formen les comissions que atorguen els ajuts als creadors, va demanar explicacions sobre els criteris de concessió dels ajuts, esmentant el cas de la companyia de dansa David Campos, que s'havia queixat de manca de finançament (essent així que el CoNCA li n'havia atorgat!). Va parlar de soroll mediàtic i d'un artista, sense anomenar-lo, que no havia venut ni un sol quadre en tot l'any, i va demanar si el CoNCa podia respondre a una emergència com aquesta. Al final de la comissió, Vidal va enfurismar-se i va demanar la compareixença de Tresserras perquè, deia, el conseller s'amagava. Devia ser una representació ben estudiada, perquè a la sortida de la comissió Vidal anava repartint petons a tort i a dret entre els membres del CoNCA.
La intervenció del PSC-CpC va anar a càrrec de Josep M. Balcells. També dispers, va demanar si s'havia superat la crisi dins el CoNCA després del canvi de president. Guardans va respondre que sí, que s'havia superat. I aquí es va acabar. Ara, Balcells va deixar clar que el seu grup, el PSC, no estava 'predisposat' a reformar la llei del CoNCA. I va ser aquí on Guardans va apujar una mica el to de veu i li va dir que no estava gens d'acord amb ell. Va exposar una situació pràctica que considerava una bestiesa: els recursos presentats pels creadors a qui s'ha denegat un ajut passen, de primer, pels membres del CoNCA, que prenen una resolució; després passen pel servei jurídic del departament, quan CoNCA i departament ja s'han acordat que la decisió presa pel CoNCA és la que prevaldrà. Balcells també va demanar quina relació hauria de tenir el CoNCA amb el Consell de Cultura de Barcelona, i Guardans li va recordar que aquests dos consells tenien missions i expectatives molt diferents.
Marina Llansana (ERC) va dir que era un dia solemne i va atacar Carme Vidal recordant que CiU no havia votat la llei, ans s'havia abstingut. Va demanar a Guardans en quina fase es trobava la redacció del codi deontològic, va voler saber la seva opinió sobre la llei del cinema (quan el CoNCA ja n'havia emès un dictamen) i va demanar explicacions sobre la redefinició dels Premis Nacionals de Cultura. Fins aquí la intervenció s'aguantava. Però llavors va haver de treure el greuge de partit: per què en la intervenció no havia agraït al conseller l'augment pressupostari, del 14%, fet al CoNCA enguany? Aquí Guardans va tornar a tibar-se i va recordar que el pressupost del 2008 era simplement un traspàs dels diners que fins llavors es donaven a l'entitat autònoma anterior.
Guardans havia vingut acompanyat d'una majoria de membres del consell: els vice-presidents Pilar Parcerisas i Manuel Forcano, els consellers Xavier Antich, Juli Capella, Jordi Coca, Sílvia Munt, Marta Oliveres, Rosa Vergés, així com el director de la institució, Pep Montes. Tots fent-li costat. Quan es va acabar la compareixença, vist el resultat, els consellers del CoNCA sortiren més aviat cap-cots i fent pocs comentaris en veu alta. La il·lusió havia minvat: la realitat s'imposava i l'imaginari de país restava completament tocat.
Francesc Guardans a Tribuna Ateneu
Autor/s: Montserrat Serra
De VilaWeb el 21/01/2010
Francesc Guardans i la feblesa del CoNCA
El nou president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts va parlar ahir davant una seixantena de responsables culturals convocats per l'Ateneu Barcelonès
Francesc Guardans, nou president del CoNCA després de la dimissió de Xavier Bru de Sala, va parlar per primera vegada de l'organisme, ahir a Tribuna Ateneu. La convocatòria de l'Ateneu Barcelonès havia suscitat una gran expectació: hi van assistir una seixantena de representants d'entitats culturals de tots els sectors. Però Guardans no va convèncer i, sense proposar-s'ho, va fer paleses les febleses del CoNCA, malgrat les declaracions d'entusiasme i de dedicació, seva i de tot el consell. Us oferim la conferència íntegra de Francesc Guardans (vídeo) i les preguntes dels responsables culturals (vídeo).
Dotze taules ocupaven tot un saló de l'hotel Rívoli de la Rambla de Barcelona. Presidia l'acte Oriol Bohigas, president de l'Ateneu Barcelonès. Entre els assistents, el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, i els seus secretaris generals. I representants de tots els sectors culturals: Daniel Martínez (president de Focus), Joan Francesc Marco (director general del Gran Teatre del Liceu), David Màrquez (president de l'Associació de companyies professionals de dansa de Catalunya), Àlex Casanovas (vice-president de l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya), Andreu Puig (Administrador general de l'Auditori), Florenci Guntín (secretari general de l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya)...
Oriol Bohigas va fer servir una campaneta per marcar el ritme del dinar. D'entrada, va donar la paraula al notari Juan José López Burniol que va presentar Francesc Guardans. Burniol el va definir com 'l'home adequat que ha arribat al lloc adequat en el moment adequat.' I també: 'No és ni tan jove que es pensi que ho sap tot, ni tan vell que es pugui pensar que no sap res.'
Guardans va defensar que l'esperit de l'Informe Bricall (transparència, eficàcia, codi ètic) era la base sobre què treballava el consell. Va recordar que feia deu mesos que s'havia constituït el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts i que anava per bon camí. Que els membres integrants havien posat grans expectatives en l'organisme, malgrat algunes situacions que s'haurien volgut evitar. (Referència a la crisi originada per Xavier Bru de Sala, no esmentat, que va dimitir quan feia vuit mesos que l'havien nomenat primer president del CoNCA.)
Guardans, en un to molt cordial i accentuant la bona sintonia que hi havia amb el conseller de Cultura, va tornar a recordar que per a garantir la independència del CoNCA calia més dotació pressupostària i la reforma de la llei (els dos aspectes que van fer dimitir Bru de Sala); que el consell era un organisme amb ambició, amb la necessitat de més recursos: l'any 2009 el CoNCA va donar 9 milions d'euros en ajuts; el 2010 se'n donaran aproximadament deu i mig d'un pressupost global que rondarà els quinze milions d'euros. La xifra és lluny de la que demanaven els creadors, que era de cinquanta milions. Però després de demanar més recursos econòmics, Guardans també va ser comprensiu amb la conselleria: 'No podem ignorar la crisi, no podem ser insolidaris...'
L'altra reivindicació: la llei. 'La llei és millorable, va dir Guardans, perquè el CoNCA neixi protegit de les vicissituds polítiques, per a aconseguir independència i respectabilitat.' I és que, tal com s'ha redactat la llei, si avui un creador presenta un recurs perquè li han denegat un ajut, aquest recurs arribarà a la conselleria, no al CoNCA. 'Això ens podria fer un forat a la quilla, si no tinguéssim sintonia amb la Conselleria de Cultura, que per desgastar-nos podria acceptar tots els recursos. Això no ha de ser possible. Hem de ser un ens amb autonomia jurídica.'
Durant la conferència Guardans va llegir un seguit de dades i va enumerar els projectes engegats, però no va exposar cap idea de fons per a seduir el públic expectant. I aquesta va ser la primera cosa que els representants culturals li van recriminar.
Va obrir el foc de les preguntes Daniel Martínez, president de Focus, l'empresa teatral de caràcter privat més important del país. I va disparar amb bala, retraient-li l'asèpsia, els peus de plom, el paper de fumar, el figurar tan poc com fos possible... 'On para l'expectativa, la plataforma, el lideratge cultural, la prescripció, els savis capaços de donar opinió… On para la labor de prescripció i lideratge? Sentint-lo parlar sembla més un secretari general de cultura que no pas el president del CoNCA.' Mentrestant, Guadans aguantava el xàfec i somreia. Va dir que no volia defraudar ningú, però que considerava que es trobava en la fase d'explicar què feien, perquè s'entengués la magnitud de la bèstia. 'Nosaltres som una cadena de transmissió: rebem informació, la processem, la diluïm i al final donem la nostra opinió. És clar que tenim opinió, però abans escoltarem.'
L'altra intervenció que es va fer notar va ser la de Pepe Serra, director del Museu Picasso de Barcelona, que va atacar el poc entusiasme que Guardans havia sabut transmetre i va demanar autocrítica i espais de legitimitat, i que més enllà dels creadors també s'atenguessin la infinitat d'institucions culturals existents. Serra va recordar que el Museu Picasso encara no tenia òrgans de govern. Guardans li va respondre: 'Tu no tens òrgans de govern, però nosaltres no tenim seu.'
Guardans va assegurar que volia explicar la il·lusió i els projectes del CoNCA no pas oferir més escàndols. Que el conflicte arran de la dimissió de Bru de Sala els havia fets més humils, perquè era conscient que no havien començat prou bé. Però que la cosa important no era pas 'què som' sinó 'què fem'. I que esperava proporcionar pocs titulars als mitjans de comunicació; que, els titulars, els havien de proporcionar els creadors.
El notari López Burniol, que havia obert la sessió, va ser l'encarregat de tancar-la. I ho va fer amb una frase que resumeix a la perfecció l'actitud de Francesc Guardans durant l'acte. Li va dir: 'No es poden fer truites sense trencar ous. Algun dia hauràs de començar a trencar-ne.'
De VilaWeb el 21/01/2010
Francesc Guardans i la feblesa del CoNCA
El nou president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts va parlar ahir davant una seixantena de responsables culturals convocats per l'Ateneu Barcelonès
Francesc Guardans, nou president del CoNCA després de la dimissió de Xavier Bru de Sala, va parlar per primera vegada de l'organisme, ahir a Tribuna Ateneu. La convocatòria de l'Ateneu Barcelonès havia suscitat una gran expectació: hi van assistir una seixantena de representants d'entitats culturals de tots els sectors. Però Guardans no va convèncer i, sense proposar-s'ho, va fer paleses les febleses del CoNCA, malgrat les declaracions d'entusiasme i de dedicació, seva i de tot el consell. Us oferim la conferència íntegra de Francesc Guardans (vídeo) i les preguntes dels responsables culturals (vídeo).
Dotze taules ocupaven tot un saló de l'hotel Rívoli de la Rambla de Barcelona. Presidia l'acte Oriol Bohigas, president de l'Ateneu Barcelonès. Entre els assistents, el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, i els seus secretaris generals. I representants de tots els sectors culturals: Daniel Martínez (president de Focus), Joan Francesc Marco (director general del Gran Teatre del Liceu), David Màrquez (president de l'Associació de companyies professionals de dansa de Catalunya), Àlex Casanovas (vice-president de l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya), Andreu Puig (Administrador general de l'Auditori), Florenci Guntín (secretari general de l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya)...
Oriol Bohigas va fer servir una campaneta per marcar el ritme del dinar. D'entrada, va donar la paraula al notari Juan José López Burniol que va presentar Francesc Guardans. Burniol el va definir com 'l'home adequat que ha arribat al lloc adequat en el moment adequat.' I també: 'No és ni tan jove que es pensi que ho sap tot, ni tan vell que es pugui pensar que no sap res.'
Guardans va defensar que l'esperit de l'Informe Bricall (transparència, eficàcia, codi ètic) era la base sobre què treballava el consell. Va recordar que feia deu mesos que s'havia constituït el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts i que anava per bon camí. Que els membres integrants havien posat grans expectatives en l'organisme, malgrat algunes situacions que s'haurien volgut evitar. (Referència a la crisi originada per Xavier Bru de Sala, no esmentat, que va dimitir quan feia vuit mesos que l'havien nomenat primer president del CoNCA.)
Guardans, en un to molt cordial i accentuant la bona sintonia que hi havia amb el conseller de Cultura, va tornar a recordar que per a garantir la independència del CoNCA calia més dotació pressupostària i la reforma de la llei (els dos aspectes que van fer dimitir Bru de Sala); que el consell era un organisme amb ambició, amb la necessitat de més recursos: l'any 2009 el CoNCA va donar 9 milions d'euros en ajuts; el 2010 se'n donaran aproximadament deu i mig d'un pressupost global que rondarà els quinze milions d'euros. La xifra és lluny de la que demanaven els creadors, que era de cinquanta milions. Però després de demanar més recursos econòmics, Guardans també va ser comprensiu amb la conselleria: 'No podem ignorar la crisi, no podem ser insolidaris...'
L'altra reivindicació: la llei. 'La llei és millorable, va dir Guardans, perquè el CoNCA neixi protegit de les vicissituds polítiques, per a aconseguir independència i respectabilitat.' I és que, tal com s'ha redactat la llei, si avui un creador presenta un recurs perquè li han denegat un ajut, aquest recurs arribarà a la conselleria, no al CoNCA. 'Això ens podria fer un forat a la quilla, si no tinguéssim sintonia amb la Conselleria de Cultura, que per desgastar-nos podria acceptar tots els recursos. Això no ha de ser possible. Hem de ser un ens amb autonomia jurídica.'
Durant la conferència Guardans va llegir un seguit de dades i va enumerar els projectes engegats, però no va exposar cap idea de fons per a seduir el públic expectant. I aquesta va ser la primera cosa que els representants culturals li van recriminar.
Va obrir el foc de les preguntes Daniel Martínez, president de Focus, l'empresa teatral de caràcter privat més important del país. I va disparar amb bala, retraient-li l'asèpsia, els peus de plom, el paper de fumar, el figurar tan poc com fos possible... 'On para l'expectativa, la plataforma, el lideratge cultural, la prescripció, els savis capaços de donar opinió… On para la labor de prescripció i lideratge? Sentint-lo parlar sembla més un secretari general de cultura que no pas el president del CoNCA.' Mentrestant, Guadans aguantava el xàfec i somreia. Va dir que no volia defraudar ningú, però que considerava que es trobava en la fase d'explicar què feien, perquè s'entengués la magnitud de la bèstia. 'Nosaltres som una cadena de transmissió: rebem informació, la processem, la diluïm i al final donem la nostra opinió. És clar que tenim opinió, però abans escoltarem.'
L'altra intervenció que es va fer notar va ser la de Pepe Serra, director del Museu Picasso de Barcelona, que va atacar el poc entusiasme que Guardans havia sabut transmetre i va demanar autocrítica i espais de legitimitat, i que més enllà dels creadors també s'atenguessin la infinitat d'institucions culturals existents. Serra va recordar que el Museu Picasso encara no tenia òrgans de govern. Guardans li va respondre: 'Tu no tens òrgans de govern, però nosaltres no tenim seu.'
Guardans va assegurar que volia explicar la il·lusió i els projectes del CoNCA no pas oferir més escàndols. Que el conflicte arran de la dimissió de Bru de Sala els havia fets més humils, perquè era conscient que no havien començat prou bé. Però que la cosa important no era pas 'què som' sinó 'què fem'. I que esperava proporcionar pocs titulars als mitjans de comunicació; que, els titulars, els havien de proporcionar els creadors.
El notari López Burniol, que havia obert la sessió, va ser l'encarregat de tancar-la. I ho va fer amb una frase que resumeix a la perfecció l'actitud de Francesc Guardans durant l'acte. Li va dir: 'No es poden fer truites sense trencar ous. Algun dia hauràs de començar a trencar-ne.'
viernes, marzo 27, 2009
Dia Internacional del TEATRE 2009
MANIFEST
Totes les societats són espectaculars en la seva vida quotidiana i produeixen espectacles en moments especials. Són espectaculars com a forma d’organització social i produeixen espectacles com aquest que vostès han vingut a veure.
Encara que, inconscientment, les relacions humanes s’estructuren de forma teatral: l’ús de l’espai, el llenguatge del cos, l’elecció de les paraules i la modulació de les veus, la confrontació d’idees i passions, tot el que fem a l’escenari ho fem sempre a les nostres vides: nosaltres som teatre!
No només les noces i els funerals són espectacles. També els rituals quotidians que, per la seva familiaritat, no ens arriben a la consciència. No només les pompes, sinó també el cafè pel matí i el bon dia!, els enamoraments tímids, els grans conflictes passionals, una sessió del Senat o una reunió diplomàtica: tot és teatre.
Una de les principals funcions del nostre art és fer conscients aquells espectacles de la vida diària on els actors són els propis espectadors i l’escenari és la platea i, la platea, escenari. Som tots artistes: fent teatre aprenem a veure allò que salta a la vista, però que som incapaços de veure de tan poc habituats que estem a mirar. El que ens és familiar es converteix en invisible: fer teatre, al contrari, il•lumina l’escenari de la nostra vida quotidiana.
El setembre de l’any passat ens va sorprendre una revelació teatral: nosaltres pensàvem que vivíem en un món segur, malgrat les guerres, genocidis, hecatombes, tortures que succeïen, si, però lluny de nosaltres, en països distants i salvatges. Nosaltres, que vivíem segurs amb els nostres diners guardats en un banc respectable o a les mans d’un honest corredor de Borsa, fórem informats de que aquells diners no existien, eren virtuals, una lletja ficció d’alguns economistes que no eren ficció, ni eren segurs, ni respectables. No passava de ser teatre del dolent amb un embolic trist, on uns pocs hi guanyaven i uns molts ho perdien tot. Els polítics de països rics es tancaven en reunions secretes i d’allà en sortien amb solucions màgiques. Nosaltres, les víctimes de les seves decisions, continuàvem fent d’espectadors, asseguts al galliner del teatre.
Fa vint anys vaig dirigir Fedra, de Racine, a Rio de Janeiro. L’escenari era pobre: pel terra, pells de vaca; al voltant, bambús. Abans de començar, els hi deia als meus actors: “Ara s’acaba la ficció que fem en el dia a dia. Quan creuem aquests bambús, allà a l’escenari, ningú tindrà dret a mentir. El Teatre és la Veritat Amagada”.
Veient el teatre, a més de les aparences, veiem a opressors i oprimits a totes les societats, ètnies, gèneres, classes i castes. Veiem el món injust i cruel. Tenim l’obligació d’inventar un altre món perquè sabem que un altre món és possible. Però ens pertoca a nosaltres construir-lo amb les nostres mans, entrant a escena, a l’escenari i a la vida.
Assisteixen a l’espectacle que és a punt de començar. Després, a casa, amb els amics, facin obres vostès mateixos i vegin el que mai poden veure: allò que salta a la vista. El teatre no pot ser només un event, és una forma de vida!
Actors som tots nosaltres, el ciutadà no és el que viu en societat, és el que la transforma!
Augusto Boal
www.iti-worldwide.org
Totes les societats són espectaculars en la seva vida quotidiana i produeixen espectacles en moments especials. Són espectaculars com a forma d’organització social i produeixen espectacles com aquest que vostès han vingut a veure.
Encara que, inconscientment, les relacions humanes s’estructuren de forma teatral: l’ús de l’espai, el llenguatge del cos, l’elecció de les paraules i la modulació de les veus, la confrontació d’idees i passions, tot el que fem a l’escenari ho fem sempre a les nostres vides: nosaltres som teatre!
No només les noces i els funerals són espectacles. També els rituals quotidians que, per la seva familiaritat, no ens arriben a la consciència. No només les pompes, sinó també el cafè pel matí i el bon dia!, els enamoraments tímids, els grans conflictes passionals, una sessió del Senat o una reunió diplomàtica: tot és teatre.
Una de les principals funcions del nostre art és fer conscients aquells espectacles de la vida diària on els actors són els propis espectadors i l’escenari és la platea i, la platea, escenari. Som tots artistes: fent teatre aprenem a veure allò que salta a la vista, però que som incapaços de veure de tan poc habituats que estem a mirar. El que ens és familiar es converteix en invisible: fer teatre, al contrari, il•lumina l’escenari de la nostra vida quotidiana.
El setembre de l’any passat ens va sorprendre una revelació teatral: nosaltres pensàvem que vivíem en un món segur, malgrat les guerres, genocidis, hecatombes, tortures que succeïen, si, però lluny de nosaltres, en països distants i salvatges. Nosaltres, que vivíem segurs amb els nostres diners guardats en un banc respectable o a les mans d’un honest corredor de Borsa, fórem informats de que aquells diners no existien, eren virtuals, una lletja ficció d’alguns economistes que no eren ficció, ni eren segurs, ni respectables. No passava de ser teatre del dolent amb un embolic trist, on uns pocs hi guanyaven i uns molts ho perdien tot. Els polítics de països rics es tancaven en reunions secretes i d’allà en sortien amb solucions màgiques. Nosaltres, les víctimes de les seves decisions, continuàvem fent d’espectadors, asseguts al galliner del teatre.
Fa vint anys vaig dirigir Fedra, de Racine, a Rio de Janeiro. L’escenari era pobre: pel terra, pells de vaca; al voltant, bambús. Abans de començar, els hi deia als meus actors: “Ara s’acaba la ficció que fem en el dia a dia. Quan creuem aquests bambús, allà a l’escenari, ningú tindrà dret a mentir. El Teatre és la Veritat Amagada”.
Veient el teatre, a més de les aparences, veiem a opressors i oprimits a totes les societats, ètnies, gèneres, classes i castes. Veiem el món injust i cruel. Tenim l’obligació d’inventar un altre món perquè sabem que un altre món és possible. Però ens pertoca a nosaltres construir-lo amb les nostres mans, entrant a escena, a l’escenari i a la vida.
Assisteixen a l’espectacle que és a punt de començar. Després, a casa, amb els amics, facin obres vostès mateixos i vegin el que mai poden veure: allò que salta a la vista. El teatre no pot ser només un event, és una forma de vida!
Actors som tots nosaltres, el ciutadà no és el que viu en societat, és el que la transforma!
Augusto Boal
www.iti-worldwide.org
viernes, febrero 27, 2009
Un teatre menys
Es crema a València el teatre Princesa.
Vilaweb, 27/2/09
Un incendi ensorra el teatre, que data de l'any 1853 · Feia vint anys que era en desús
L'antic teatre Princesa de València s'ha ensorrat com a conseqüència d'un incendi que s'ha produït la nit passada. L'edifici, tapiat i en desús des de feia vint anys, ha quedat totalment destrossat. Construït l'any 1853, el Princesa és situat al barri de Velluters, al bell mig del nucli històric de València, i fou un dels primers teatres de la ciutat. Han estat els veïns els qui han avisat els bombers de l'incendi, que l'han sufocat.
El teatre del carrer Moro Zeit fou dissenyat per l'arquitecte José Zacarías Camaña i actualment era de propietat privada. Tot i estar abandonat i en un estat de deteriorament força important, es considerava un edifici d'interès arquitectònic.
Es desconeixen les causes de l'incendi, que ha començat poc abans de les tres de la matinada. Segons que ha informat el cos municipal de bombers, que ha apagat el foc, no hi ha hagut víctimes. Alguns veïns han hagut d'ésser desallotjats de les seves cases, però ja hi han tornat. El foc ha estat sufocat poc abans de les nou, però els bombers hi romanen per vigilar que no s'hi produeixi cap altre incident.
Vilaweb, 27/2/09
Un incendi ensorra el teatre, que data de l'any 1853 · Feia vint anys que era en desús
L'antic teatre Princesa de València s'ha ensorrat com a conseqüència d'un incendi que s'ha produït la nit passada. L'edifici, tapiat i en desús des de feia vint anys, ha quedat totalment destrossat. Construït l'any 1853, el Princesa és situat al barri de Velluters, al bell mig del nucli històric de València, i fou un dels primers teatres de la ciutat. Han estat els veïns els qui han avisat els bombers de l'incendi, que l'han sufocat.
El teatre del carrer Moro Zeit fou dissenyat per l'arquitecte José Zacarías Camaña i actualment era de propietat privada. Tot i estar abandonat i en un estat de deteriorament força important, es considerava un edifici d'interès arquitectònic.
Es desconeixen les causes de l'incendi, que ha començat poc abans de les tres de la matinada. Segons que ha informat el cos municipal de bombers, que ha apagat el foc, no hi ha hagut víctimes. Alguns veïns han hagut d'ésser desallotjats de les seves cases, però ja hi han tornat. El foc ha estat sufocat poc abans de les nou, però els bombers hi romanen per vigilar que no s'hi produeixi cap altre incident.
lunes, febrero 23, 2009
El Consell de les Arts es desmarca del govern
El Consell de les Arts es desmarca del govern
per Raül Magí El Punt
Publicat: 27/01/09
Amb escena protocol·lària obligada, els onze membres del ple del Consell Nacional de la Cultura i les Arts van prendre ahir oficialment possessió del càrrec al Parlament de Catalunya, tot i que l'ens com a tal no estarà constituït fins d'aquí a unes setmanes, quan se n'aprovin els estatuts. Xavier Bru de Sala, que serà el president de l'òrgan, va voler marcar distàncies amb els poders públics i va precisar que, en cas de dubte, l'administració seria en una banda i els membres del Consell de les Arts serien a l'altra, la de la gent de la cultura. Els components del Consell de les Arts dedicaran les primeres energies a organitzar l'estructura interna i els mètodes de treball, però sobretot a establir diàleg amb els diferents sectors culturals i generar «criteri» propi.
El Consell Nacional de la Cultura i les Arts ja és un fet, tot i que la seva tasca trigarà a notar-se, com reconeixia ahir a aquest diari el portaveu de l'ens, Xavier Bru de Sala. «Partim pràcticament de zero, i una de les primeres coses que hem de fer és fixar les comissions, establir l'organització interna i consensuar el criteri d'actuació del consell.»
En aquest sentit, els onze membres del consell ja han començat la tasca d'«escoltar molt» i tenen previst obrir mecanismes d'interlocució amb els diversos sectors que componen la cultura del país, amb l'objectiu d'anar concretant el que fins ara només són «intuïcions» sobre quin és el camí a seguir. Per raons administratives, el Consell de les Arts patirà encara un parèntesi d'entre dues i quatre setmanes, que és el que duraran els tràmits per aprovar definitivament els estatuts del nou ens.
«Som gent de la cultura», va insistir ahir Bru de Sala en l'acte oficial al Parlament, amb la presència d'una nombrosa representació del sector, a banda de diversos diputats. Un total de 35 associacions han participat en el procés de treball dels últims anys, que ha desembocat finalment en la creació del Consell de les Arts. El portaveu de l'ens va destacar que malgrat que «a Catalunya els instruments són insuficients per definició» el nou òrgan neix amb una bona base per treballar. «Estem impressionats per la responsabilitat», va dir Bru de Sala, que va insistir a situar-se en l'equip dels professionals de la cultura. «Estarem, passi el que passi, entre les files de la gent de la cultura», va dir.
Per la seva banda, el president del Parlament, Ernest Benach, va subratllar que el nou ens significa «esmenar un deute històric», i va demanar als membres del Consell «que donin exemple» i que facin un treball «ambiciós» pel país. Benach va animar els membres del ple a donar suport als nous creadors i també a treballar «en clau mundial».
Juntament amb Bru de Sala, deu intel·lectuals més componen el Consell de les Arts: el filòsof i crític d'art Xavier Antich; l'arquitecte i activista del disseny Juli Capella; l'escriptor i crític Jordi Coca; l'humanista i traductor Manel Forcano; la galerista Chantal Grande; l'advocat Francesc Guardans; l'actriu i directora Sílvia Munt; la gestora cultural i d'art emergent Marta Oliveras; la crítica d'art Pilar Parcerissas, i la realitzadora Rosa Vergés.
El Parlament va ratificar al ple de la setmana passada («sense cap vot en contra», com va recordar Bru de Sala) la proposta de membres que havia fet el president de la Generalitat, José Montilla, que en els propers dies haurà de nomenar el president del consell d'entre els membres del ple, càrrec que ocuparà Bru de Sala. L'ens tindrà també dos vicepresidents, escollits pel ple d'entre els seus membres. La presidència i les vicepresidències tindran dedicació exclusiva; la resta, a temps parcial. El mandat dels membres del consell és de cinc anys, renovable un màxim de cinc anys més.
per Raül Magí El Punt
Publicat: 27/01/09
Amb escena protocol·lària obligada, els onze membres del ple del Consell Nacional de la Cultura i les Arts van prendre ahir oficialment possessió del càrrec al Parlament de Catalunya, tot i que l'ens com a tal no estarà constituït fins d'aquí a unes setmanes, quan se n'aprovin els estatuts. Xavier Bru de Sala, que serà el president de l'òrgan, va voler marcar distàncies amb els poders públics i va precisar que, en cas de dubte, l'administració seria en una banda i els membres del Consell de les Arts serien a l'altra, la de la gent de la cultura. Els components del Consell de les Arts dedicaran les primeres energies a organitzar l'estructura interna i els mètodes de treball, però sobretot a establir diàleg amb els diferents sectors culturals i generar «criteri» propi.
El Consell Nacional de la Cultura i les Arts ja és un fet, tot i que la seva tasca trigarà a notar-se, com reconeixia ahir a aquest diari el portaveu de l'ens, Xavier Bru de Sala. «Partim pràcticament de zero, i una de les primeres coses que hem de fer és fixar les comissions, establir l'organització interna i consensuar el criteri d'actuació del consell.»
En aquest sentit, els onze membres del consell ja han començat la tasca d'«escoltar molt» i tenen previst obrir mecanismes d'interlocució amb els diversos sectors que componen la cultura del país, amb l'objectiu d'anar concretant el que fins ara només són «intuïcions» sobre quin és el camí a seguir. Per raons administratives, el Consell de les Arts patirà encara un parèntesi d'entre dues i quatre setmanes, que és el que duraran els tràmits per aprovar definitivament els estatuts del nou ens.
«Som gent de la cultura», va insistir ahir Bru de Sala en l'acte oficial al Parlament, amb la presència d'una nombrosa representació del sector, a banda de diversos diputats. Un total de 35 associacions han participat en el procés de treball dels últims anys, que ha desembocat finalment en la creació del Consell de les Arts. El portaveu de l'ens va destacar que malgrat que «a Catalunya els instruments són insuficients per definició» el nou òrgan neix amb una bona base per treballar. «Estem impressionats per la responsabilitat», va dir Bru de Sala, que va insistir a situar-se en l'equip dels professionals de la cultura. «Estarem, passi el que passi, entre les files de la gent de la cultura», va dir.
Per la seva banda, el president del Parlament, Ernest Benach, va subratllar que el nou ens significa «esmenar un deute històric», i va demanar als membres del Consell «que donin exemple» i que facin un treball «ambiciós» pel país. Benach va animar els membres del ple a donar suport als nous creadors i també a treballar «en clau mundial».
Juntament amb Bru de Sala, deu intel·lectuals més componen el Consell de les Arts: el filòsof i crític d'art Xavier Antich; l'arquitecte i activista del disseny Juli Capella; l'escriptor i crític Jordi Coca; l'humanista i traductor Manel Forcano; la galerista Chantal Grande; l'advocat Francesc Guardans; l'actriu i directora Sílvia Munt; la gestora cultural i d'art emergent Marta Oliveras; la crítica d'art Pilar Parcerissas, i la realitzadora Rosa Vergés.
El Parlament va ratificar al ple de la setmana passada («sense cap vot en contra», com va recordar Bru de Sala) la proposta de membres que havia fet el president de la Generalitat, José Montilla, que en els propers dies haurà de nomenar el president del consell d'entre els membres del ple, càrrec que ocuparà Bru de Sala. L'ens tindrà també dos vicepresidents, escollits pel ple d'entre els seus membres. La presidència i les vicepresidències tindran dedicació exclusiva; la resta, a temps parcial. El mandat dels membres del consell és de cinc anys, renovable un màxim de cinc anys més.
martes, noviembre 18, 2008
La Diputación tiene un museo oculto
Article de LLUÍS PERMANYER a
La Vanguardia 13/11/2008
EL ÁLBUM
EL ÁLBUM
Desde que fue retirado del Palau Güell, sus riquísimos fondos han estado siempre almacenados
Por razones que ahora no vienen al caso, necesitaba ver una de las maquetas que para la escenografía de la versión para ballet de Carmen creó en 1948 el gran pintor Antoni Clavé.
La primera sorpresa desagradable fue descubrir que la guardan dentro de una caja. Me disgustó. Y es que en plena portada de La Vanguardia (20 de abril de 1980) le pedí que donara al Museu de les Arts Escèniques de Barcelona algunas de las obras que había creado en su etapa de escenógrafo y figurinista de teatro, ballet y ópera entre 1947 y 1955. Clavé me atendió el ruego y con su generosidad proverbial hizo donación de las maquetas de las escenografías de El cercle de la por,Don Perlimplín y Carmen.Sólo puso una condición: que permanecieran expuestas.
La segunda sorpresa aún más desagradable fue descubrir la razón por la que éstas no se exhibían: el Museu de les Arts Escèniques de la Diputación de Barcelona carece de sede. De ahí que todo cuanto atesora esté metido en el almacén.
Dije atesora, y dije bien, puesto que sin exagerar puede ser estimado como uno de los más importantes de Europa en su género. Se originó en 1921 y su punto de partida fue la donación de unos 50.000 documentos que había reunido el crítico Marc Jesús Bertran. No se trata ahora de seguir el hilo azaroso de este museo, que se ha enriquecido con no pocas adquisiciones y donaciones de coleccionistas, verbigracia las de Borràs, Guimerà, Tórtola Valencia o sobre todo la de Artur Sedó. Todo esto permanecía desde 1954 conservado y en parte expuesto en la última sede del Museu de les Arts Escèniques: el Palau Güell.
La restauración del soberbio edificio gaudiniano, primero, y la puesta en pie en Montjuïc de todo un flamante edificio nuevo para el Institut del Teatre propició que el citado museo tuviera que ser almacenado, a la espera de la nueva sede prometida entonces por la Diputación de Barcelona. Esta situación insostenible se arrastra inalterada desde 1989.
Una buena sede podría ser el edificio vecino que albergó la Prensa durante la Exposición de 1929, o también el Arnau o el antiquísimo teatro Principal, si se municipaliza; no sé. Lo que sí sé es que la situación actual, de clandestinidad vergonzante e intolerable, no la puede mantener por más tiempo la Diputación de Barcelona.
viernes, junio 06, 2008
Proposta de candidats al President Montilla.
Plataforma de la Cultura
per a un Consell de les Arts de Catalunya
Llista de candidats proposats al Plenari del
Consell Nacional de la Cultura i de les Arts
Introducció
Amb l’objectiu de donar ple sentit a la col·laboració dels creadors i agents
culturals en l’elecció del primer Plenari del Consell Nacional de la Cultura i de
les Arts, i tal i com reconeix l’apartat 3 de l’article 6 de la Llei quan diu: “els
representants dels sectors culturals han de fer arribar propostes perquè puguin
ser preses en consideració”, la Plataforma de la Cultura per a un Consell de les
Arts ha impulsat un procés obert, democràtic i participatiu d’elaboració d’una
llista de candidats que ha culminat recentment.
El procés d’elecció de candidats va partir, en primer lloc, d’una observació de
les funcions i competències del futur Consell de les Arts que recollia
l’avantprojecte de Llei del CCAC pactat, el juny de 2006, entre la Plataforma i el
govern de la Generalitat.
En segon lloc, es van determinar uns criteris específics de suport al procés
d’identificació d’aquells experts o professionals que haurien de formar part del
Consell. Prenent en consideració referències sobre la constitució d’altres
Consells de les Arts a nivell internacional, es van proposar un conjunt de criteris
a partir dels quals la Plataforma ha promogut el procés d’anàlisi, reflexió i debat
entre tots els sectors culturals per a l’elaboració de la llista de candidats.
Criteris per a la identificació de potencials integrants del Consell
Òbviament, les primeres consideracions a tenir en compte sobre el perfil dels
candidats a governar una institució d’aquest tipus varen atendre qualitats com
ara la independència, honestedat, rigor, capacitat i voluntat de servei de
cadascuna de les persones a proposar i/o escollir. Partint d’aquestes qualitats,
es van fixar uns perfils i uns criteris de valoració que havien d’orientar el procés
obert. En tot cas, al fixar-se en els perfils professionals de caràcter transversal i
uns criteris de valoració de caràcter general, la Plataforma va evitar –
expressament- el corporativisme i gremialisme propi d’un sistema de quotes
sectorials.
A. Perfils professionals.
Partint de l’experiència d’altres Arts Councils, la composició del Consell de les
Arts havia d’incloure, com a mínim, a quatre tipus diferents de perfils
professionals. Tot i el caràcter híbrid o multidisciplinar que sovint presenta la
carrera de l’expert o professional de la cultura (un creador exerceix
d’emprenedor, crític, assagista o gestor, o a l’inrevés), generalment hom
destaca per una activitat que podem classificar segons els següents perfils
professionals:
A.1. Creadors. De qualsevol dels àmbits artístics (arquitectura, arts digitals, arts
visuals, cinema, circ, dansa, disseny, escenografia, escriptura, fotografia,
il·lustració, música, poesia, teatre...).
A.2. Gestors culturals. Tècnics d’equipaments culturals o d’organitzacions
artístiques, programadors, crítics, comissaris, museòlegs.
A.3. Emprenedors. Persones innovadores i que assumeixen riscos en l’àmbit
econòmic de la cultura i de les arts (dinamitzadors, empresaris, editors...)
A.4. Professionals del pensament i les humanitats. Assagistes, periodistes
especialitzats, docents, investigadors. D’àmbits de les ciències humanes
(antropologia, filosofia, història...), l’economia, el dret, etc.
B. Criteris de valoració
De la mateixa manera, la capacitat i competència dels potencials integrants del
Plenari del Consell de les Arts es podien valorar segons els següents criteris:
B.1. Excel·lència. Reconeixement públic, social i professional per la qualitat del
seu treball o producció, segons rigorosos estàndards d’acord amb la professió i
el sector cultural.
B.2. Experiència. Una carrera reconeguda –que també pot ser curta però
intensa- en qualsevol dels sectors de la cultura, amb èmfasi en la participació
directa en la creació de nous referents creatius, culturals i d’organització del
sector.
B.3. Validació professional. Reconeixement directe del seu sector i d’altres
sectors respecte a les seves capacitats professionals, amb una especial èmfasi
en la validació professional a escala de Catalunya, estatal i internacional i dins
dels estàndards d’observació de les bones pràctiques professionals.
B.4. Vocació de servei públic. Reconeixement social i experiència demostrable
d’atenció i respecte vers a la dimensió pública de la cultura i de les arts.
Procés d’elecció de candidats
El procés es va iniciar el 20 de novembre de 2006 i ha constat de tres
votacions. Cada entitat adherida a la Plataforma ha decidit l’àmbit de la
consulta (en junta directiva o a través d’una assemblea general). A la primera
votació, tancada el 16 d’abril de 2007, cadascuna de les d’associacions
adherides a la Plataforma va poder presentar 14 candidats (5 creadors, 3
gestors culturals, 3 emprenedors i 3 pensadors/humanistes) i 7 d’altres sectors
de la creació. El resultat va constituir una primera base de dades de 323
persones. A la segona volta, tancada el juny de 2007, cada entitat va votar a
28 candidats (10 creadors, 6 gestors culturals, 6 emprenedors i 6
pensadors/humanistes) i l’escrutini va reduir la llista a 114 persones. Finalment,
la tercera i última votació ha donat un resultat de 43 persones. 14 creadors, 10
gestors culturals, 10 emprenedors i 9 pensadors/humanistes.
Proposta de candidats
al Plenari del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts
CREADORS
Frederic Amat
Barcelona, 1952. Frederic Amat va estudiar disseny de decorats i arquitectura a Barcelona. En 1976 crea els seus primers espectacles. A partir de 1978 s’estén cap a altres llenguatges artístics, com el happening i la performance, en
diferents països d’Europa i Amèrica. Paral·lelament ha desenvolupat la seva carrera de pintor. La retrospectiva més important de la seva producció es va fer al Museo Rufino Tamayo, a Mèxic D.F. Entre 1996 i 1998 s ́han pogut veure
exposicions de les seves ceràmiques i el seus cartells. Ha creat també espais escènics, per al teatre i la dansa, col·laborant en muntatges de Lluís Pasqual i Cesc Gelabert. També ha dirigit cinema - i òpera (la recent “El viaje a
Simorgh” al Teatro Real de Madrid).
Hermann Bonnín
Neix a Barcelona i estudia a l'Institut del Teatre del qual passa a ser-ne professor i director. En la seva, ja, llarga trajectòria professional, alterna la responsabilitat de càrrecs públics amb el vessant artístic i creatiu com a director i actor de teatre i cinema. Actualment és el director de l’Espai Brossa de Barcelona.
Juli Capella
Arquitecte www.capellaweb.com i activista del disseny des de fa un parell de dècades. Generador d’esdeveniments com les Primaveres del Disseny, revistes com ARDI. Creador de bona part de l’actual col·lecció de disseny industrial
del Museu de les Arts Decoratives. Va ser president del FAD i va ser l’impulsor de l’Any del Disseny.
Isabel Coixet
Barcelona 1962. Llicenciada en Història per la UB, abans de convertir-se en cineasta va treballar com a periodista a “Fotogramas”. El 1988 estrena el seu primer llargmetratge "Demasiado viejo para morir joven", al qual van seguir "A los que aman" (1995), "Cosas que nunca te dije" (1998) , "Mi vida sin mí" (2002), “La vida secreta de las palabras” (2005) i la recentment estrenada “Elegy”. És, a més, realitzadora d’espots publicitaris i escriptora. Ha obtingut nombrosos
premis i guardons.
Joan Fontcuberta
Barcelona 1955. Ha desenvolupat una activitat plural i extensa en el món de la fotografia. La seva obra està present als principals museus d’art del món i va rebre el Premio Nacional de Fotografia (1998). Ha impartit la docència a centres i universitats d’Europa i Estats Units. Exerceix la crítica a nombroses publicacions algunes de les quals (Photovision) han estat fundades per ell. Ha dirigit importants mostres d’entre les quals destaca laPrimavera Fotogràfica (cofundador, l’any 1982) i el Festival Internacional de Fotografia d’Arles. S’ha implicat en la defensa de la condició professional i autoral dels artistes.
Enric Jardi
Actual president de l’ADGFAD i dissenyador gràfic www.enricjardi.com el seu treball es defineix per una senzillesa i funcionalitat. També ha col·laborat en multitud de iniciatives col·lectives a l’entorn del disseny gràfic i de la tipografia.
També te una important tasca pedagògica a escoles com Elisava i Eina.
Àngels Margarit
Terrassa, Vallès Occidental 1960 ) és una ballarina i coreògrafa. Va néixer el 1960 a la ciutat de Terrassa, població situada a la comarca del Vallès Occidental. L'any 1993 fou guardonada amb el Premi Ciutat de Barcelona en la
categoria d'Arts escèniques i el 1996 amb el Premi Nacional de Dansa concedit per la Generalitat de Catalunya. Va iniciar les seves activitats de ballarina a la companyia "Heura", amb la qual va estar 6 anys, fins que l'any 1985
aconseguí fundar la seva pròpia companyia "Àngels Margarit/Cia. Mudances". Amb aquesta companyia ha desenvolupat la totalitat de la seva obra posterior, sent convidada a participar en nombrosos festivals de dansa a Europa, Nord-amèrica, Sud-america, Japó i Austràlia. Des de l'any 2000 desenvolupa, mitjançant la seva companyia, un programa pedagògic destinat a nous valors de la dansa. D’entre l’extens treball coreogràfic cal destacar: 2001: Peces mentideres i El somriure, 2002: Origami, 2003: Estances , 2004: Urbs, 2005: Solo por placer.
Roc Parés
[1968] Artista i investigador. Els seus articles de recerca han estat publicats per British Computer Society, Academic
Press i MIT Press, entre d’altres. Doctor en Comunicació Audiovisual, 2001, Departament de Comunicació Audiovisual, Area de Comunicació Interactiva, Universitat Pompeu Fabra. Llicenciat en Belles Arts ,1992, Departament d’Escultura, Universitat de Barcelona. Investigador del Grup d’Experimentació en Comunicació Interactiva, UPF. Professor dels
Estudis de Comunicació Audiovisual, UPF. Professor del Màster en Arts Digitals, UPF.
Vicky Peña
(Victoria Peña) (Barcelona, 1954) actriu de teatre, cinema, doblatge i televisió. Va iniciar la seva carrera d’actriu l’any 1966 amb la sèrie La pequeña comedia. Dins la seva filmografia més recents cal esmentar: Pactar amb el gat (2006),
Con mostaza sabe mejor (2005), Joves (2004), El principio de Arquímedes (2004), Las voces de la noche (2003), Noche de fiesta (2002), Smoking Room (2002), Piedras (2002), i El deseo de ser piel roja (2002). Ha rebut i ha estat
nominada a varis premis. A l’edició XI dels Premios Max de les arts escèniques va obtenir el premi a la millor actriu pel seu paper a "Homebody/Kabul" (En casa/En Kabul).
Perejaume
Pere Jaume Borrell i Guinart, conegut amb el nom de Perejaume, va néixer el 1957 a Sant Pol de Mar. De formació autodidacta pren clares influències d'autors com Joan Brossa, amb qui compartirà una obra a cavall entre la pintura i la poesia. El 2005 fou guardonat amb el Premi Nacional d'Arts Visuals concedit per la Generalitat de Catalunya i l'any 2006 fou guardonat amb el Premi Nacional d'Arts Plàstiques concedit pel Ministeri de Cultura d'Espanya. A la dècada
del 1970 inicià les seves primeres exposicions, inicialment a la seva població natal, una època en la qual destaca la influència de les avantguardes històriques, fent del paisatge i la cultura catalana l'eix central de la seva obra. Amb clares arrels surrealistes el seu interès per la pintura ha transcendit el seu caràcter merament pictòric, esdevenint la seva obra poètica d'igual o més importància que l'anterior. Des dels inicis de la dècada del 1980 porta a terme una àmplia producció que inclou llibres de poesia, assaig, crítica i catàlegs.
Pere Portabella
(Figueres, 1929). Director de cinema, guionista i productor. Com a director es va estrenar amb la pel·lícula No contéis con los dedos en 1967, amb guió de Joan Brossa. Després vindria Nocturn 29 (1968, del mateix guionista), Informe
general (1977) i Pont de Varsòvia (1989). El 2007 estrena Die Stille vor Bach (El silencio antes de Bach), i obté el premi especial del jurat del Festival de Cine de Gijón. Com a productor destaca el seu suport a Carlos Saura a Los golfos, a
més d’altres directors emblemàtics del cinema espanyol como ara Luis Buñuel en Viridiana. El 1999 va rebre la Creu de Sant Jordi concedida por la Generalitat de Catalunya. www.pereportabella.com
Carles Santos
(Vinaròs, 1940) pot ser considerat com un artista integral que parteix d’una llarga carrera com a pianista abastant, més tard, moltes altres disciplines musicals com ara la direcció i composició. La suma de totes aquestes facetes unida a l’experiència i reflexió acumulada en d’altres àmbits artístics com el cinema, el teatre o les arts visuals, cristal·litzen en els seus múltiples treballs escènics, musicals i plàstics que li han valgut el reconeixement internacional per l’originalitat de les seves propostes i el rigor en la seva realització. Alguns dels seus espectacles són: “Visca el piano”, “La boqueta amplificada”, “Crèdit tonal”, “Tramuntana Tremens”, “La grenya de Pasqual Picanya (Assessor jurídic/administratiu)” o “Ricardo i Elena”. http://www.carles-santos.com/
Susana Solano
Barcelona 1946. Estudià a la Facultat de Belles Arts de Barcelona (1976-1980) i en fou professora (1981-1987). Les seves escultures s’han exposat i formen part de les col·leccions de museus com ara el MoMA i el Guggenheim de Nova
York, l’Stedelijk Museum d’Amsterdam o el MACBA. Ha participat a la Documenta de Kassel (VIII i IX), la Bienal de Sao Paolo (1987), Venècia (1988 i 1993) o a l’Skulptur Projekte de Münster (1987). L’any 1988 va rebre el Premio Nacional de Artes Plásticas. Va presidir l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya entre els anys 1993 i 1996.
Arnau Vilardebó
Actor, autor i animador escènic des de 1972, ha treballat amb directors com Santiago Sans, Joan Ollé, Ricard Salvat, Xavier Albertí, Vicente Aranda, Ricardo Franco, Rosa Vergés. Fou un dels actors del cas La Torna (1977) d’Els Joglars.
El 1984 fundà la Marató de l’Espectacle, premi Arts Escèniques 1993 de l’AADPC i Premi Especial de la Crítica 1996.
Entre 1999 i 2003 organitzà el Festival de la Paraula. L’any 1995 rebé el Premi Sebastià Gasch d’Arts Parateatrals i des de 1998 fins 2003 en va ser president del Jurat. Ha participat en sèries televisives com la llegendària Terra d’escudella i Porca misèria. Entre 2005 i 2008 ha estat President de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya. Ara es dedica a produccions pedagògiques d’audio en francés i a les seves creacions personals sobre mitologia grega que representa internacionalment des de 1997 a Colòmbia (Abrapalabra, Festival Iberoamericano de Teatro de Bogotá
2006), Venezuela, Ecuador, Perú, Cuba, Brasil, França, Maulhelden-Berlin 2004, Beyond the Border. Gales. (UK) 2007.
GESTORS CULTURALS
Vicenç Altaiò
(Santa Perpètua de Mogoda, Vallès Occidental, 1954) és un poeta català. Ha estat comissari de l'Any Miró 1993, coordinador general de l'Any Pla 1997 i assessor cultural de diverses institucions, entre les quals Fonds Regional d'Art
Contemporain Languedoc-Roussillon i FRAC Midi-Pyrénees. Ha fet cursos a l'Escola Eina, ha muntat performances a Metrònom i ha organitzat exposicions per a la Fundació Miró i la Fundació La Caixa de Pensions. Membre de l'AELC,
ha col·laborat a l'Avui i a El Mundo. El 2005 va guanyar el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia. Actualment és director del centre KRTU.
Eulàlia Bosch
Barcelona 1949. professora de filosofia, fundadora i directora, entre 1984 i 1994 de l’Institut de Recerca per a l’Ensenyament de la Filosofia. Creadora i responsable, entre 1995 i 1998, del Servei Educatiu del MACBA. Promotora i
col·laboradora de nombrosos projectes i publicacions d’àmbit internacional, és autora del llibre “El placer de mirar” i comissaria, entre d’altres, d’exposicions com “Criatures misterioses”, “La Capsa Màgica”, “Veure la llum”.. Ha escrit
“¿Quién educa a quién?”, “Filosofia en la escuela. La practica..” i “Educació i vida quotidiana”
Teresa Carranza
Actualment treballa a la secció de Teatre a l’Institut Ramon Llull. Manager de la Companyia Mudances durant molts anys. Va ser responsable del procés de negociació del pacte laboral de l’Associació de Professionals de la Dansa de
Catalunya amb les companyies de dansa. Gestora cultural. Manager de l’Agustí Fernandez i l’Associació Cirulita.
Francesc Casadesús
És el director del Mercat de les Flors de Barcelona. Abans treballà com a director de comunicació del MACBA a Barcelona, gerent de l’Institut de Cultura de Vic i com a productor en diversos espectacles. És llicenciat en Psicologia i
està en possessió d’un màster en Gestió Cultural.)
Jordi Colominas
Ha estat durant molts anys treballant per Comediants i actualment és director artístic de la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega. Ha participat en el disseny i producció de molts projectes relacionats amb el món de l’espectacle.
Sergi Díaz
Coordinador de l’Ateneu Popular 9 Barris i membre de la Junta Directiva de Bidó de Nou Barris (entitat gestora de l’Ateneu Popular 9 Barris). Llicenciat en Humanitats per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Màster en Gestió
Cultural per la Universitat de Barcelona-Fundació Bosch i Gimpera
Lídia Gilabert
Gestora cultural. Va estudiar Ciències de la Informació -Periodisme- per la UAB i Il·lustració per l'Escola Superior de Disseny i d’Art Llotja. Ha treballat en producció a l’agència d’espectacles Free Art, en comunicació i tasques d’edició a l'editorial Actar i en comunicació i coordinació de pel·lícules al Sitges Festival Internacional de Cinema de Catalunya.
Va coordinar l’exposició i catàleg L'art del risc. Circ contemporani català (2005) i el catàleg Carles Santos. Visca el piano (2006). Aquest últim any ha col·laborat en la redacció de l'avantprojecte d'un Centre de Creació d'Arts
Escèniques a Roca Umbert-Fàbrica de les Arts (Granollers, 2007).
Marta Gili
Actualment és la directora del Jeu de Paume de París, la galeria nacional de referència a França respecte les arts visuals en totes les seves manifestacions. Anteriorment ha estat 15 anys vinculada a la Fundació "la Caixa", primer com
a directora de programació de la sala Arcs i posteriorment com a cap del departament de fotografia i arts visuals, comissariat una cinquantena d’exposicions.
Pilar Parcerisas
(Manresa, 1957). Crítica i historiadora de l’art, assagista i curadora d’exposicions. Doctora en Història de l’Art i Llicenciada en Ciències de la Informació. Ha realitzat com a comissària més de 40 exposicions, entre elles destaquen l’exposició “Idees i Actituds. Entorn de l’art conceptual a Catalunya, 1964-1980...” (Centre d’Art Santa Mònica,1992), “Joseph Beuys. Manresa Hbf” (Centre d’Art Santa Mònica,1994), “Agnus Dei. L’art romànic i els artistes del segle XX” (MNAC,1996), Pere Català-Pic (La Caixa, itinerant, 1998), Pere Noguera (Palau de Pedralbes,2003) i Dalí. Afinitats Electives (Palau Moja, Any Dalí, 2004), Man Ray, llums i somnis (Girona, València, Madrid i Tarragona, 2006-2007). Ha publicat el llibre Conceptualismo(s). En torno al arte conceptual en España, 1964-1980 (2007). És crítica d’art del diari AVUI.
Ramon Parramon
Vic 1963. Cap d’estudis de màsters i postgraus a l’Elisava Escola Superior de Disseny i codirector del Màster de Disseny i Espai Públic d’Elisava-UPF. Director del programa Idensitat (www.idensitat.org), ha participat a varies exposicions individuals i col·lectives, tallers i fòrums de debat. Ha dut a terme nombrosos projectes interdisciplinaris sobre les funcions de l’art a contextos sociopolítics específics. Ha elaborat el projecte del futur Centre d’Art de Vic.
EMPRENEDORS
Carme Balcells
Agent literària, fundadora de l’agència CBS, creadora, inventora, impulsora de l’anomenat “boom” de la literatura sud- americana. Una frase que la defineix: “Fue la primera agente en introducir la cláusula de cesión por tiempo limitado de los derechos de un libro. Quizá no ha cambiado la literatura, pero la vida de los escritores es distinta después de su paso por ese mundo.” Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts el 1999.
Lluís Bassat
Diplomat en Ciències Socials i Administració d'Empreses. El 1975 crea l’agència de publicitat Bassat & Asociados, que arriba a l’actual grup Bassat Ogilvy Iberia, del que n'és president. Va ser president d'Ovideo-Bassat-Sport, amb la que creà i realitzà les cerimònies d'Inauguració i cloenda dels Jocs Olímpics Barcelona 1992 (treball per al que va ser reconegut amb la Medalla d'Or 92). Doctor Honoris Causa per la Facultat de Comunicació i Humanitats de la Universitat Europea de Madrid, ha estat guardonat també com el millor publicitari espanyol del segle XX.
Sergio Caballero
És fundador i co-director de SONAR. Artista polifacètic, va fer instal·lacions, compondre música i performances. Va formar par del Art Total Grup “Los Rinos”.
Bruno Figueras
Barcelona 1949. Llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials per la UB i Màster Business Administration per la Universidad de Stanford (California, USA). La seva trajectòria professional ha estat vinculada al món immobiliari. Des
de 1994 presideix la companyia Habitat Grupo Empresarial. És membre del Patronat de la Fundació del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), membre del Patronat de la Fundació Conservatori del Liceu i Cònsol Honorari
d’Austràlia.
Chantal Grande
Pionera del galerisme fotogràfic amb prestigi internacional, fa més de vint anys va crear la galeria Forvm de Tarragona, especialitzada en fotografia i una de les més importants del país, és la responsable també de la Fundació Forvm per a
la Fotografia, que té la seu a la casa Canals de Tarragona. És la directora del centre d'art contemporani Tinglado 2 de Tarragona. Recentment ha estat nomenada comissària artística de la Fundació HSBC per a la fotografia, amb seu a París. Ha comissariat nombroses exposicions i ha publicat textos i entrevistes amb els millors fotògrafs contemporanis.
Ton Granero
Membre de l’estudi Eumogràfic www.eumografic.com i Eumoeditorial i expresident de H Associació de les Arts Contemporanies www.h-aac.net. La seva activitat des de Vic ha estat un catalitzador de bona part de l’activisme
cultural de la zona.
Jaume Mateu (Tortell Poltrona)
Pallasso fundador i director del Circ Cric (1980/1982). Director del 1er i 2on Festival Internacional de Pallassos de Cornellà. Fundador i director del Centre de Recerca de les Arts del Circ (C.R.A.C.) amb seu a Sant Esteve de
Palautordera (1995). Fundador de Pallassos Sense Fronteres.
Marta Oliveres i Tortosa
Des de 1991 ha treballat amb diferents artistes i companyies del panorama cultural català com Carlos Santos o Marcel·lí Antúnez. Directora i fundadora de diverses organitzacions de gestió cultural/management com MARTELI
PRODUCCIONS i el projecte EL VIVERO, plataforma de gestió de artistes emergents. També és membre del IETM al 1992. Actualment és directora de MOM-Produccions i el Vivero. http://www.martaoliveres.com/
Salvador Sunyer
Director de Bitò Produccions que és una empresa amb seu a Salt (Girona) dedicada a la producció i programació d’espectacles i gestió integral de teatres (Teatre de Salt, Teatre de Blanes...) i festivals (Festival Temporada Alta de
Girona), i la segona productora de Catalunya, amb 14 anys d’activitat i més de 70 produccions en exhibició i gira per Catalunya i Espanya.
Margarida Troguet
Ha dedicat tota la seva vida professional al teatre. Primer com actriu en el grup l’Esquella. L’any 1981 va incorporar-se a l’Aula de Teatre (Ajuntament de Lleida) a on va ensenyar expressió corporal a infants i joves. Ha participat activament
en la creació i direcció d’espectacles teatrals. Des de l’any 1998 dirigeix el teatre l’Escorxador de Lleida.
PENSADORS/HUMANITATS
Xavier Antich
La Seu d'Urgell, 1962. Filòsof . És doctor en filosofia. Actualment treballa, com a professor titular d’estètica, a la Universitat de Girona i com a director del Programa d’estudis Independents del Museu d'Art Contemporani de
Barcelona. Ha escrit diversos llibres i escriu regularment en la secció de Cultura i en el suplement "Cultura/s” de LaVanguardia, diari del que n'és membre del consell de redacció. També ha escrit articles sobre Martin Heidegger, Jan
Patocka i Emmanuel Lévinas. Entre les seves obres cal esmentar: Introducció a la metafísica d’Aristòtil (1990), El rostre de l'altre (1992) Premi Joan Fuster d'assaig, Franz Schubert i l'estètica del romanticisme alemany, El lloc de la música en l'idealisme alemany, La dissonància, el signe d'allò modern: entorn de l'estètica musical d'Adorno, Ricercare.
Qüestions d'estètica musical.
Manuel Delgado
Llicenciat en Història de l’Art per la UB. Doctor en Antropologia per la mateixa universitat. Estudis de tercer cicle a la Section de Sciences Religieuses de l’École Pratique des Hautes Études, Sorbona de París. Des de 1986 és professor titular d’Etnologia religiosa en el Departament d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona. Es coordinador del
doctorat Antropologia de l’Espai i del Territori, membre del GRECS (Grup de Recerca en Exclusió i Control Socials) de la Universitat de Barcelona i del Grup de Treball d’Etnografia dels Espais Públics del Institut Català d’Antropologia..
http://www.geocities.com/antropoweb/delgado.htm
Jordi Jané
Actor, escriptor, periodista i crític de circ. Presentador de ràdio i televisió. Professor de Teoria i Història del Circ. Membre del Jurat dels Premis Nacionals de Cultura. Comissari, amb Joan Minguet, de l’exposició L’art del risc: circ
contemporani català (CCCB, 2006).
Josep Ramoneda
(Cervera, Lleida, 1949) periodista, filòsof i escriptor. Llicenciat en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona.
Va ser professor de Filosofia Contemporània en aquesta universitat entre 1975 i 1990. Avui dia és el director general
del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Durant anys va col·laborar en el diari La Vanguàrdia de Barcelona. Actualment col·labora en el diari El País i en la Cadena Ser, dins dels programes Hoy por Hoy i Hora 25. Ha
escrit nombrosos llibres, l’últim d’ells és Els reptes de la democràcia.
Ignasi Riera i Gassiot
Escriptor i polític. Ha estat regidor de Cultura de l'Ajuntament de Cornellà de Llobregat, i diputat al Parlament català per Iniciativa per Catalunya (IC). Col·labora en diversos diaris i revistes, i és també conferenciant i tertulià radiofònic. Com a escriptor ha aportat més de trenta obres tan literàries com d’assaig.
Montse Romaní
Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (1986-1991). Des de 1992 treballa en la gestió cultural en diferents projectes de caràcter independent i institucional (Col·lectiu d’Espais d’Art Contemporani, Club 7, Red-Arte,
Associació de Artistes Visuals de Catalunya, festival SÓNAR, CCCB, Fundació Cultural "la Caixa", ETSAB). Fa un Màster en comissariat independent d’art contemporani en el Goldsmiths College, Universitat de Londres (1998-99).
Xavier Rubert de Ventós
Barcelona, 1939. Filòsof, la seva activitat intel·lectual va assolir notorietat a partir de la publicació dels assaigs El arte ensimismado (1963) i Teoría de la sensibilidad (1968l). Professor d’estètica en la Universitat de Barcelona i catedràtic de la Politècnica, participa, l’any 1976, en la fundació del Col·legi de Filosofia. Diputat al Congres entre 1982 i 1986 pel PSOE. El 1987 fou escollit al Parlamento Europeu. http://www.uoc.edu/lletra/noms/rubertdeventos/index.html
Ricard Salvat
Catedràtic d’Arts Escèniques de la UB. Figura clau en la renovació de les arts escèniques a Catalunya. Director d’escena. Actualment és president de l’Associació de Investigació i Experimentació Teatral (AIET). Recentment li ha
estat encarregada l’elaboració del projecte del museu permanent de la història del Teatre Català a Reus. És director del Festival Entrecultures de Tortosa.
Jorge Wagensberg
És un dels divulgadors científics més destacat d’Espanya. Professor de Teoria dels Processos Irreversibles a la Falcultat de Física de la UAB. Director del Museu de la Ciència de la Fundació “La Caixa”. També és el fundador i
editor de la col·lecció de llibres Metatemas, de la editorial Tusquets, dedicada al pensament científic.
Plataforma de la Cultura per a un Consell de les Arts
Maig de 2008
per a un Consell de les Arts de Catalunya
Llista de candidats proposats al Plenari del
Consell Nacional de la Cultura i de les Arts
Introducció
Amb l’objectiu de donar ple sentit a la col·laboració dels creadors i agents
culturals en l’elecció del primer Plenari del Consell Nacional de la Cultura i de
les Arts, i tal i com reconeix l’apartat 3 de l’article 6 de la Llei quan diu: “els
representants dels sectors culturals han de fer arribar propostes perquè puguin
ser preses en consideració”, la Plataforma de la Cultura per a un Consell de les
Arts ha impulsat un procés obert, democràtic i participatiu d’elaboració d’una
llista de candidats que ha culminat recentment.
El procés d’elecció de candidats va partir, en primer lloc, d’una observació de
les funcions i competències del futur Consell de les Arts que recollia
l’avantprojecte de Llei del CCAC pactat, el juny de 2006, entre la Plataforma i el
govern de la Generalitat.
En segon lloc, es van determinar uns criteris específics de suport al procés
d’identificació d’aquells experts o professionals que haurien de formar part del
Consell. Prenent en consideració referències sobre la constitució d’altres
Consells de les Arts a nivell internacional, es van proposar un conjunt de criteris
a partir dels quals la Plataforma ha promogut el procés d’anàlisi, reflexió i debat
entre tots els sectors culturals per a l’elaboració de la llista de candidats.
Criteris per a la identificació de potencials integrants del Consell
Òbviament, les primeres consideracions a tenir en compte sobre el perfil dels
candidats a governar una institució d’aquest tipus varen atendre qualitats com
ara la independència, honestedat, rigor, capacitat i voluntat de servei de
cadascuna de les persones a proposar i/o escollir. Partint d’aquestes qualitats,
es van fixar uns perfils i uns criteris de valoració que havien d’orientar el procés
obert. En tot cas, al fixar-se en els perfils professionals de caràcter transversal i
uns criteris de valoració de caràcter general, la Plataforma va evitar –
expressament- el corporativisme i gremialisme propi d’un sistema de quotes
sectorials.
A. Perfils professionals.
Partint de l’experiència d’altres Arts Councils, la composició del Consell de les
Arts havia d’incloure, com a mínim, a quatre tipus diferents de perfils
professionals. Tot i el caràcter híbrid o multidisciplinar que sovint presenta la
carrera de l’expert o professional de la cultura (un creador exerceix
d’emprenedor, crític, assagista o gestor, o a l’inrevés), generalment hom
destaca per una activitat que podem classificar segons els següents perfils
professionals:
A.1. Creadors. De qualsevol dels àmbits artístics (arquitectura, arts digitals, arts
visuals, cinema, circ, dansa, disseny, escenografia, escriptura, fotografia,
il·lustració, música, poesia, teatre...).
A.2. Gestors culturals. Tècnics d’equipaments culturals o d’organitzacions
artístiques, programadors, crítics, comissaris, museòlegs.
A.3. Emprenedors. Persones innovadores i que assumeixen riscos en l’àmbit
econòmic de la cultura i de les arts (dinamitzadors, empresaris, editors...)
A.4. Professionals del pensament i les humanitats. Assagistes, periodistes
especialitzats, docents, investigadors. D’àmbits de les ciències humanes
(antropologia, filosofia, història...), l’economia, el dret, etc.
B. Criteris de valoració
De la mateixa manera, la capacitat i competència dels potencials integrants del
Plenari del Consell de les Arts es podien valorar segons els següents criteris:
B.1. Excel·lència. Reconeixement públic, social i professional per la qualitat del
seu treball o producció, segons rigorosos estàndards d’acord amb la professió i
el sector cultural.
B.2. Experiència. Una carrera reconeguda –que també pot ser curta però
intensa- en qualsevol dels sectors de la cultura, amb èmfasi en la participació
directa en la creació de nous referents creatius, culturals i d’organització del
sector.
B.3. Validació professional. Reconeixement directe del seu sector i d’altres
sectors respecte a les seves capacitats professionals, amb una especial èmfasi
en la validació professional a escala de Catalunya, estatal i internacional i dins
dels estàndards d’observació de les bones pràctiques professionals.
B.4. Vocació de servei públic. Reconeixement social i experiència demostrable
d’atenció i respecte vers a la dimensió pública de la cultura i de les arts.
Procés d’elecció de candidats
El procés es va iniciar el 20 de novembre de 2006 i ha constat de tres
votacions. Cada entitat adherida a la Plataforma ha decidit l’àmbit de la
consulta (en junta directiva o a través d’una assemblea general). A la primera
votació, tancada el 16 d’abril de 2007, cadascuna de les d’associacions
adherides a la Plataforma va poder presentar 14 candidats (5 creadors, 3
gestors culturals, 3 emprenedors i 3 pensadors/humanistes) i 7 d’altres sectors
de la creació. El resultat va constituir una primera base de dades de 323
persones. A la segona volta, tancada el juny de 2007, cada entitat va votar a
28 candidats (10 creadors, 6 gestors culturals, 6 emprenedors i 6
pensadors/humanistes) i l’escrutini va reduir la llista a 114 persones. Finalment,
la tercera i última votació ha donat un resultat de 43 persones. 14 creadors, 10
gestors culturals, 10 emprenedors i 9 pensadors/humanistes.
Proposta de candidats
al Plenari del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts
CREADORS
Frederic Amat
Barcelona, 1952. Frederic Amat va estudiar disseny de decorats i arquitectura a Barcelona. En 1976 crea els seus primers espectacles. A partir de 1978 s’estén cap a altres llenguatges artístics, com el happening i la performance, en
diferents països d’Europa i Amèrica. Paral·lelament ha desenvolupat la seva carrera de pintor. La retrospectiva més important de la seva producció es va fer al Museo Rufino Tamayo, a Mèxic D.F. Entre 1996 i 1998 s ́han pogut veure
exposicions de les seves ceràmiques i el seus cartells. Ha creat també espais escènics, per al teatre i la dansa, col·laborant en muntatges de Lluís Pasqual i Cesc Gelabert. També ha dirigit cinema - i òpera (la recent “El viaje a
Simorgh” al Teatro Real de Madrid).
Hermann Bonnín
Neix a Barcelona i estudia a l'Institut del Teatre del qual passa a ser-ne professor i director. En la seva, ja, llarga trajectòria professional, alterna la responsabilitat de càrrecs públics amb el vessant artístic i creatiu com a director i actor de teatre i cinema. Actualment és el director de l’Espai Brossa de Barcelona.
Juli Capella
Arquitecte www.capellaweb.com i activista del disseny des de fa un parell de dècades. Generador d’esdeveniments com les Primaveres del Disseny, revistes com ARDI. Creador de bona part de l’actual col·lecció de disseny industrial
del Museu de les Arts Decoratives. Va ser president del FAD i va ser l’impulsor de l’Any del Disseny.
Isabel Coixet
Barcelona 1962. Llicenciada en Història per la UB, abans de convertir-se en cineasta va treballar com a periodista a “Fotogramas”. El 1988 estrena el seu primer llargmetratge "Demasiado viejo para morir joven", al qual van seguir "A los que aman" (1995), "Cosas que nunca te dije" (1998) , "Mi vida sin mí" (2002), “La vida secreta de las palabras” (2005) i la recentment estrenada “Elegy”. És, a més, realitzadora d’espots publicitaris i escriptora. Ha obtingut nombrosos
premis i guardons.
Joan Fontcuberta
Barcelona 1955. Ha desenvolupat una activitat plural i extensa en el món de la fotografia. La seva obra està present als principals museus d’art del món i va rebre el Premio Nacional de Fotografia (1998). Ha impartit la docència a centres i universitats d’Europa i Estats Units. Exerceix la crítica a nombroses publicacions algunes de les quals (Photovision) han estat fundades per ell. Ha dirigit importants mostres d’entre les quals destaca laPrimavera Fotogràfica (cofundador, l’any 1982) i el Festival Internacional de Fotografia d’Arles. S’ha implicat en la defensa de la condició professional i autoral dels artistes.
Enric Jardi
Actual president de l’ADGFAD i dissenyador gràfic www.enricjardi.com el seu treball es defineix per una senzillesa i funcionalitat. També ha col·laborat en multitud de iniciatives col·lectives a l’entorn del disseny gràfic i de la tipografia.
També te una important tasca pedagògica a escoles com Elisava i Eina.
Àngels Margarit
Terrassa, Vallès Occidental 1960 ) és una ballarina i coreògrafa. Va néixer el 1960 a la ciutat de Terrassa, població situada a la comarca del Vallès Occidental. L'any 1993 fou guardonada amb el Premi Ciutat de Barcelona en la
categoria d'Arts escèniques i el 1996 amb el Premi Nacional de Dansa concedit per la Generalitat de Catalunya. Va iniciar les seves activitats de ballarina a la companyia "Heura", amb la qual va estar 6 anys, fins que l'any 1985
aconseguí fundar la seva pròpia companyia "Àngels Margarit/Cia. Mudances". Amb aquesta companyia ha desenvolupat la totalitat de la seva obra posterior, sent convidada a participar en nombrosos festivals de dansa a Europa, Nord-amèrica, Sud-america, Japó i Austràlia. Des de l'any 2000 desenvolupa, mitjançant la seva companyia, un programa pedagògic destinat a nous valors de la dansa. D’entre l’extens treball coreogràfic cal destacar: 2001: Peces mentideres i El somriure, 2002: Origami, 2003: Estances , 2004: Urbs, 2005: Solo por placer.
Roc Parés
[1968] Artista i investigador. Els seus articles de recerca han estat publicats per British Computer Society, Academic
Press i MIT Press, entre d’altres. Doctor en Comunicació Audiovisual, 2001, Departament de Comunicació Audiovisual, Area de Comunicació Interactiva, Universitat Pompeu Fabra. Llicenciat en Belles Arts ,1992, Departament d’Escultura, Universitat de Barcelona. Investigador del Grup d’Experimentació en Comunicació Interactiva, UPF. Professor dels
Estudis de Comunicació Audiovisual, UPF. Professor del Màster en Arts Digitals, UPF.
Vicky Peña
(Victoria Peña) (Barcelona, 1954) actriu de teatre, cinema, doblatge i televisió. Va iniciar la seva carrera d’actriu l’any 1966 amb la sèrie La pequeña comedia. Dins la seva filmografia més recents cal esmentar: Pactar amb el gat (2006),
Con mostaza sabe mejor (2005), Joves (2004), El principio de Arquímedes (2004), Las voces de la noche (2003), Noche de fiesta (2002), Smoking Room (2002), Piedras (2002), i El deseo de ser piel roja (2002). Ha rebut i ha estat
nominada a varis premis. A l’edició XI dels Premios Max de les arts escèniques va obtenir el premi a la millor actriu pel seu paper a "Homebody/Kabul" (En casa/En Kabul).
Perejaume
Pere Jaume Borrell i Guinart, conegut amb el nom de Perejaume, va néixer el 1957 a Sant Pol de Mar. De formació autodidacta pren clares influències d'autors com Joan Brossa, amb qui compartirà una obra a cavall entre la pintura i la poesia. El 2005 fou guardonat amb el Premi Nacional d'Arts Visuals concedit per la Generalitat de Catalunya i l'any 2006 fou guardonat amb el Premi Nacional d'Arts Plàstiques concedit pel Ministeri de Cultura d'Espanya. A la dècada
del 1970 inicià les seves primeres exposicions, inicialment a la seva població natal, una època en la qual destaca la influència de les avantguardes històriques, fent del paisatge i la cultura catalana l'eix central de la seva obra. Amb clares arrels surrealistes el seu interès per la pintura ha transcendit el seu caràcter merament pictòric, esdevenint la seva obra poètica d'igual o més importància que l'anterior. Des dels inicis de la dècada del 1980 porta a terme una àmplia producció que inclou llibres de poesia, assaig, crítica i catàlegs.
Pere Portabella
(Figueres, 1929). Director de cinema, guionista i productor. Com a director es va estrenar amb la pel·lícula No contéis con los dedos en 1967, amb guió de Joan Brossa. Després vindria Nocturn 29 (1968, del mateix guionista), Informe
general (1977) i Pont de Varsòvia (1989). El 2007 estrena Die Stille vor Bach (El silencio antes de Bach), i obté el premi especial del jurat del Festival de Cine de Gijón. Com a productor destaca el seu suport a Carlos Saura a Los golfos, a
més d’altres directors emblemàtics del cinema espanyol como ara Luis Buñuel en Viridiana. El 1999 va rebre la Creu de Sant Jordi concedida por la Generalitat de Catalunya. www.pereportabella.com
Carles Santos
(Vinaròs, 1940) pot ser considerat com un artista integral que parteix d’una llarga carrera com a pianista abastant, més tard, moltes altres disciplines musicals com ara la direcció i composició. La suma de totes aquestes facetes unida a l’experiència i reflexió acumulada en d’altres àmbits artístics com el cinema, el teatre o les arts visuals, cristal·litzen en els seus múltiples treballs escènics, musicals i plàstics que li han valgut el reconeixement internacional per l’originalitat de les seves propostes i el rigor en la seva realització. Alguns dels seus espectacles són: “Visca el piano”, “La boqueta amplificada”, “Crèdit tonal”, “Tramuntana Tremens”, “La grenya de Pasqual Picanya (Assessor jurídic/administratiu)” o “Ricardo i Elena”. http://www.carles-santos.com/
Susana Solano
Barcelona 1946. Estudià a la Facultat de Belles Arts de Barcelona (1976-1980) i en fou professora (1981-1987). Les seves escultures s’han exposat i formen part de les col·leccions de museus com ara el MoMA i el Guggenheim de Nova
York, l’Stedelijk Museum d’Amsterdam o el MACBA. Ha participat a la Documenta de Kassel (VIII i IX), la Bienal de Sao Paolo (1987), Venècia (1988 i 1993) o a l’Skulptur Projekte de Münster (1987). L’any 1988 va rebre el Premio Nacional de Artes Plásticas. Va presidir l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya entre els anys 1993 i 1996.
Arnau Vilardebó
Actor, autor i animador escènic des de 1972, ha treballat amb directors com Santiago Sans, Joan Ollé, Ricard Salvat, Xavier Albertí, Vicente Aranda, Ricardo Franco, Rosa Vergés. Fou un dels actors del cas La Torna (1977) d’Els Joglars.
El 1984 fundà la Marató de l’Espectacle, premi Arts Escèniques 1993 de l’AADPC i Premi Especial de la Crítica 1996.
Entre 1999 i 2003 organitzà el Festival de la Paraula. L’any 1995 rebé el Premi Sebastià Gasch d’Arts Parateatrals i des de 1998 fins 2003 en va ser president del Jurat. Ha participat en sèries televisives com la llegendària Terra d’escudella i Porca misèria. Entre 2005 i 2008 ha estat President de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya. Ara es dedica a produccions pedagògiques d’audio en francés i a les seves creacions personals sobre mitologia grega que representa internacionalment des de 1997 a Colòmbia (Abrapalabra, Festival Iberoamericano de Teatro de Bogotá
2006), Venezuela, Ecuador, Perú, Cuba, Brasil, França, Maulhelden-Berlin 2004, Beyond the Border. Gales. (UK) 2007.
GESTORS CULTURALS
Vicenç Altaiò
(Santa Perpètua de Mogoda, Vallès Occidental, 1954) és un poeta català. Ha estat comissari de l'Any Miró 1993, coordinador general de l'Any Pla 1997 i assessor cultural de diverses institucions, entre les quals Fonds Regional d'Art
Contemporain Languedoc-Roussillon i FRAC Midi-Pyrénees. Ha fet cursos a l'Escola Eina, ha muntat performances a Metrònom i ha organitzat exposicions per a la Fundació Miró i la Fundació La Caixa de Pensions. Membre de l'AELC,
ha col·laborat a l'Avui i a El Mundo. El 2005 va guanyar el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia. Actualment és director del centre KRTU.
Eulàlia Bosch
Barcelona 1949. professora de filosofia, fundadora i directora, entre 1984 i 1994 de l’Institut de Recerca per a l’Ensenyament de la Filosofia. Creadora i responsable, entre 1995 i 1998, del Servei Educatiu del MACBA. Promotora i
col·laboradora de nombrosos projectes i publicacions d’àmbit internacional, és autora del llibre “El placer de mirar” i comissaria, entre d’altres, d’exposicions com “Criatures misterioses”, “La Capsa Màgica”, “Veure la llum”.. Ha escrit
“¿Quién educa a quién?”, “Filosofia en la escuela. La practica..” i “Educació i vida quotidiana”
Teresa Carranza
Actualment treballa a la secció de Teatre a l’Institut Ramon Llull. Manager de la Companyia Mudances durant molts anys. Va ser responsable del procés de negociació del pacte laboral de l’Associació de Professionals de la Dansa de
Catalunya amb les companyies de dansa. Gestora cultural. Manager de l’Agustí Fernandez i l’Associació Cirulita.
Francesc Casadesús
És el director del Mercat de les Flors de Barcelona. Abans treballà com a director de comunicació del MACBA a Barcelona, gerent de l’Institut de Cultura de Vic i com a productor en diversos espectacles. És llicenciat en Psicologia i
està en possessió d’un màster en Gestió Cultural.)
Jordi Colominas
Ha estat durant molts anys treballant per Comediants i actualment és director artístic de la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega. Ha participat en el disseny i producció de molts projectes relacionats amb el món de l’espectacle.
Sergi Díaz
Coordinador de l’Ateneu Popular 9 Barris i membre de la Junta Directiva de Bidó de Nou Barris (entitat gestora de l’Ateneu Popular 9 Barris). Llicenciat en Humanitats per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Màster en Gestió
Cultural per la Universitat de Barcelona-Fundació Bosch i Gimpera
Lídia Gilabert
Gestora cultural. Va estudiar Ciències de la Informació -Periodisme- per la UAB i Il·lustració per l'Escola Superior de Disseny i d’Art Llotja. Ha treballat en producció a l’agència d’espectacles Free Art, en comunicació i tasques d’edició a l'editorial Actar i en comunicació i coordinació de pel·lícules al Sitges Festival Internacional de Cinema de Catalunya.
Va coordinar l’exposició i catàleg L'art del risc. Circ contemporani català (2005) i el catàleg Carles Santos. Visca el piano (2006). Aquest últim any ha col·laborat en la redacció de l'avantprojecte d'un Centre de Creació d'Arts
Escèniques a Roca Umbert-Fàbrica de les Arts (Granollers, 2007).
Marta Gili
Actualment és la directora del Jeu de Paume de París, la galeria nacional de referència a França respecte les arts visuals en totes les seves manifestacions. Anteriorment ha estat 15 anys vinculada a la Fundació "la Caixa", primer com
a directora de programació de la sala Arcs i posteriorment com a cap del departament de fotografia i arts visuals, comissariat una cinquantena d’exposicions.
Pilar Parcerisas
(Manresa, 1957). Crítica i historiadora de l’art, assagista i curadora d’exposicions. Doctora en Història de l’Art i Llicenciada en Ciències de la Informació. Ha realitzat com a comissària més de 40 exposicions, entre elles destaquen l’exposició “Idees i Actituds. Entorn de l’art conceptual a Catalunya, 1964-1980...” (Centre d’Art Santa Mònica,1992), “Joseph Beuys. Manresa Hbf” (Centre d’Art Santa Mònica,1994), “Agnus Dei. L’art romànic i els artistes del segle XX” (MNAC,1996), Pere Català-Pic (La Caixa, itinerant, 1998), Pere Noguera (Palau de Pedralbes,2003) i Dalí. Afinitats Electives (Palau Moja, Any Dalí, 2004), Man Ray, llums i somnis (Girona, València, Madrid i Tarragona, 2006-2007). Ha publicat el llibre Conceptualismo(s). En torno al arte conceptual en España, 1964-1980 (2007). És crítica d’art del diari AVUI.
Ramon Parramon
Vic 1963. Cap d’estudis de màsters i postgraus a l’Elisava Escola Superior de Disseny i codirector del Màster de Disseny i Espai Públic d’Elisava-UPF. Director del programa Idensitat (www.idensitat.org), ha participat a varies exposicions individuals i col·lectives, tallers i fòrums de debat. Ha dut a terme nombrosos projectes interdisciplinaris sobre les funcions de l’art a contextos sociopolítics específics. Ha elaborat el projecte del futur Centre d’Art de Vic.
EMPRENEDORS
Carme Balcells
Agent literària, fundadora de l’agència CBS, creadora, inventora, impulsora de l’anomenat “boom” de la literatura sud- americana. Una frase que la defineix: “Fue la primera agente en introducir la cláusula de cesión por tiempo limitado de los derechos de un libro. Quizá no ha cambiado la literatura, pero la vida de los escritores es distinta después de su paso por ese mundo.” Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts el 1999.
Lluís Bassat
Diplomat en Ciències Socials i Administració d'Empreses. El 1975 crea l’agència de publicitat Bassat & Asociados, que arriba a l’actual grup Bassat Ogilvy Iberia, del que n'és president. Va ser president d'Ovideo-Bassat-Sport, amb la que creà i realitzà les cerimònies d'Inauguració i cloenda dels Jocs Olímpics Barcelona 1992 (treball per al que va ser reconegut amb la Medalla d'Or 92). Doctor Honoris Causa per la Facultat de Comunicació i Humanitats de la Universitat Europea de Madrid, ha estat guardonat també com el millor publicitari espanyol del segle XX.
Sergio Caballero
És fundador i co-director de SONAR. Artista polifacètic, va fer instal·lacions, compondre música i performances. Va formar par del Art Total Grup “Los Rinos”.
Bruno Figueras
Barcelona 1949. Llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials per la UB i Màster Business Administration per la Universidad de Stanford (California, USA). La seva trajectòria professional ha estat vinculada al món immobiliari. Des
de 1994 presideix la companyia Habitat Grupo Empresarial. És membre del Patronat de la Fundació del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), membre del Patronat de la Fundació Conservatori del Liceu i Cònsol Honorari
d’Austràlia.
Chantal Grande
Pionera del galerisme fotogràfic amb prestigi internacional, fa més de vint anys va crear la galeria Forvm de Tarragona, especialitzada en fotografia i una de les més importants del país, és la responsable també de la Fundació Forvm per a
la Fotografia, que té la seu a la casa Canals de Tarragona. És la directora del centre d'art contemporani Tinglado 2 de Tarragona. Recentment ha estat nomenada comissària artística de la Fundació HSBC per a la fotografia, amb seu a París. Ha comissariat nombroses exposicions i ha publicat textos i entrevistes amb els millors fotògrafs contemporanis.
Ton Granero
Membre de l’estudi Eumogràfic www.eumografic.com i Eumoeditorial i expresident de H Associació de les Arts Contemporanies www.h-aac.net. La seva activitat des de Vic ha estat un catalitzador de bona part de l’activisme
cultural de la zona.
Jaume Mateu (Tortell Poltrona)
Pallasso fundador i director del Circ Cric (1980/1982). Director del 1er i 2on Festival Internacional de Pallassos de Cornellà. Fundador i director del Centre de Recerca de les Arts del Circ (C.R.A.C.) amb seu a Sant Esteve de
Palautordera (1995). Fundador de Pallassos Sense Fronteres.
Marta Oliveres i Tortosa
Des de 1991 ha treballat amb diferents artistes i companyies del panorama cultural català com Carlos Santos o Marcel·lí Antúnez. Directora i fundadora de diverses organitzacions de gestió cultural/management com MARTELI
PRODUCCIONS i el projecte EL VIVERO, plataforma de gestió de artistes emergents. També és membre del IETM al 1992. Actualment és directora de MOM-Produccions i el Vivero. http://www.martaoliveres.com/
Salvador Sunyer
Director de Bitò Produccions que és una empresa amb seu a Salt (Girona) dedicada a la producció i programació d’espectacles i gestió integral de teatres (Teatre de Salt, Teatre de Blanes...) i festivals (Festival Temporada Alta de
Girona), i la segona productora de Catalunya, amb 14 anys d’activitat i més de 70 produccions en exhibició i gira per Catalunya i Espanya.
Margarida Troguet
Ha dedicat tota la seva vida professional al teatre. Primer com actriu en el grup l’Esquella. L’any 1981 va incorporar-se a l’Aula de Teatre (Ajuntament de Lleida) a on va ensenyar expressió corporal a infants i joves. Ha participat activament
en la creació i direcció d’espectacles teatrals. Des de l’any 1998 dirigeix el teatre l’Escorxador de Lleida.
PENSADORS/HUMANITATS
Xavier Antich
La Seu d'Urgell, 1962. Filòsof . És doctor en filosofia. Actualment treballa, com a professor titular d’estètica, a la Universitat de Girona i com a director del Programa d’estudis Independents del Museu d'Art Contemporani de
Barcelona. Ha escrit diversos llibres i escriu regularment en la secció de Cultura i en el suplement "Cultura/s” de LaVanguardia, diari del que n'és membre del consell de redacció. També ha escrit articles sobre Martin Heidegger, Jan
Patocka i Emmanuel Lévinas. Entre les seves obres cal esmentar: Introducció a la metafísica d’Aristòtil (1990), El rostre de l'altre (1992) Premi Joan Fuster d'assaig, Franz Schubert i l'estètica del romanticisme alemany, El lloc de la música en l'idealisme alemany, La dissonància, el signe d'allò modern: entorn de l'estètica musical d'Adorno, Ricercare.
Qüestions d'estètica musical.
Manuel Delgado
Llicenciat en Història de l’Art per la UB. Doctor en Antropologia per la mateixa universitat. Estudis de tercer cicle a la Section de Sciences Religieuses de l’École Pratique des Hautes Études, Sorbona de París. Des de 1986 és professor titular d’Etnologia religiosa en el Departament d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona. Es coordinador del
doctorat Antropologia de l’Espai i del Territori, membre del GRECS (Grup de Recerca en Exclusió i Control Socials) de la Universitat de Barcelona i del Grup de Treball d’Etnografia dels Espais Públics del Institut Català d’Antropologia..
http://www.geocities.com/antropoweb/delgado.htm
Jordi Jané
Actor, escriptor, periodista i crític de circ. Presentador de ràdio i televisió. Professor de Teoria i Història del Circ. Membre del Jurat dels Premis Nacionals de Cultura. Comissari, amb Joan Minguet, de l’exposició L’art del risc: circ
contemporani català (CCCB, 2006).
Josep Ramoneda
(Cervera, Lleida, 1949) periodista, filòsof i escriptor. Llicenciat en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona.
Va ser professor de Filosofia Contemporània en aquesta universitat entre 1975 i 1990. Avui dia és el director general
del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Durant anys va col·laborar en el diari La Vanguàrdia de Barcelona. Actualment col·labora en el diari El País i en la Cadena Ser, dins dels programes Hoy por Hoy i Hora 25. Ha
escrit nombrosos llibres, l’últim d’ells és Els reptes de la democràcia.
Ignasi Riera i Gassiot
Escriptor i polític. Ha estat regidor de Cultura de l'Ajuntament de Cornellà de Llobregat, i diputat al Parlament català per Iniciativa per Catalunya (IC). Col·labora en diversos diaris i revistes, i és també conferenciant i tertulià radiofònic. Com a escriptor ha aportat més de trenta obres tan literàries com d’assaig.
Montse Romaní
Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (1986-1991). Des de 1992 treballa en la gestió cultural en diferents projectes de caràcter independent i institucional (Col·lectiu d’Espais d’Art Contemporani, Club 7, Red-Arte,
Associació de Artistes Visuals de Catalunya, festival SÓNAR, CCCB, Fundació Cultural "la Caixa", ETSAB). Fa un Màster en comissariat independent d’art contemporani en el Goldsmiths College, Universitat de Londres (1998-99).
Xavier Rubert de Ventós
Barcelona, 1939. Filòsof, la seva activitat intel·lectual va assolir notorietat a partir de la publicació dels assaigs El arte ensimismado (1963) i Teoría de la sensibilidad (1968l). Professor d’estètica en la Universitat de Barcelona i catedràtic de la Politècnica, participa, l’any 1976, en la fundació del Col·legi de Filosofia. Diputat al Congres entre 1982 i 1986 pel PSOE. El 1987 fou escollit al Parlamento Europeu. http://www.uoc.edu/lletra/noms/rubertdeventos/index.html
Ricard Salvat
Catedràtic d’Arts Escèniques de la UB. Figura clau en la renovació de les arts escèniques a Catalunya. Director d’escena. Actualment és president de l’Associació de Investigació i Experimentació Teatral (AIET). Recentment li ha
estat encarregada l’elaboració del projecte del museu permanent de la història del Teatre Català a Reus. És director del Festival Entrecultures de Tortosa.
Jorge Wagensberg
És un dels divulgadors científics més destacat d’Espanya. Professor de Teoria dels Processos Irreversibles a la Falcultat de Física de la UAB. Director del Museu de la Ciència de la Fundació “La Caixa”. També és el fundador i
editor de la col·lecció de llibres Metatemas, de la editorial Tusquets, dedicada al pensament científic.
Plataforma de la Cultura per a un Consell de les Arts
Maig de 2008
martes, abril 15, 2008
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 47. Diumenge, 13 d'abril del 2008
Els escenògrafs catalans diuen sentir-se maltractats tot i el boníssim moment que viu el sector al país, amb propostes cada cop més agosarades i encertades
Dramatúrgia de l'espai
TERESA BRUNA
Una obra dramàtica és un treball en què intervenen diferents professionals, tots imprescindibles. Tot parla, tot és comunicació. L'escenografia, també. Catalunya té un esplèndid planter d'escenògrafs i noms com Paco Azorín, Pep Duran, Max Glaenzel / Estel Cristià (Premi de la Crítica 2007 per 2666); Pol Berrondo, Alfons Flores, Lluc Castells, Frederic Amat, Oriol Broggi, Llorenç Corbella, demostren el bon moment que passa el sector.
Contactem amb Montse Amenós, perquè té tres obres en cartell: El llibertí, Ex i L'home, la bèstia i la virtut, i per pocs dies, Una maleta, dues maletes, tres maletes. Per ella, "l'estil depèn de molts factors: perquè t'agrada l'obra, o disfrutes amb el muntatge, o perquè la feina et porta cap a un camí. M'agrada la simplicitat si la puc resoldre a través d'un sol element". Una simplicitat per als que han de moure escenes, però no per a ella, que les ha de pensar! A L'home, la bèstia i la virtut, com a Tres Dramolette, l'escenari gira i es transforma: "Crec que fer-ho d'aquesta manera és un pas endavant". També està molt contenta amb El llibertí: "M'agraden els referents artístics. L'escena allà és un gran trompe-l'oeil."
Un tractament injust
"Porto molts anys de professió i noto moltíssim una diferencia de tracte en relació a abans. Recordo una cosa molt senzilla, La mort d'Enric Ribera, que va tenir molt d'èxit. M'entrevistaven més als dos anys de començar que ara. I això que no sabíem res i no hi havia ni un duro! En canvi, al Mar i cel segona part gairebé no s'ha parlat de nosaltres". La crítica tampoc és justa: "Ens sorprèn llegir: «El director ha situat això en aquest espai». Una cosa és que no surti el nom, però que s'atribueixi a un altre la teva feina... Som un equip!".
Bibiana Puigdefàbregas,
guanyadora de l'últim Premi Butaca per European house i ara amb Germanes a la cartellera, hi està d'acord: "Els escenògrafs ens queixem de no estar prou reflectits, però els figurinistes i els il·luminadors tenen un tracte encara més injust. Les crítiques dediquen el 80% a l'autor, un 15% al director i el 5% restant als actors i tot l'equip artístic. I de vegades la llum és bàsica per veure-ho com ho veiem", ens diu. També concorda en què l'estil d'un escenògraf està condicionat per l'obra: "Arcadia requeria un espai gran. En canvi, per a Germanes he volgut un espai quotidià, que sigui un referent proper per al públic, la comèdia necessita identificació immediata", continua.
Ramon Simó, director d'Arcàdia, també és escenògraf. Ara mateix està acabant Espectres, a punt d'estrenar-se al Romea: "Són dos oficis. Un escenògraf ha de comprendre les lleis de l'espai, s'ha de tenir idea de la composició, talent visual... coses que un director no té per què saber. Vaig començar com a escenògraf i ara em sento còmode amb les dues coses". A l'hora d'escollir: "M'agrada el teatre d'autor, amb textos sofisticats, que diuen moltes coses i tenen diverses capes de lectura. Quan em plantejo dirigir una obra com Arcàdia prefereixo encarregar l'escenografia a un altre per poder-me concentrar en els actors". Només fa doblet en obres que tenen un "format còmode com Umbra", que s'està representant al TNC.
A Puigdefàbregas li agrada el contacte amb el director: "L'escenografia també ha d'assajar. Si no veus com funciona, pot ser que es mogui cap a un altre costat. Un cop construïda, l'escenògraf ha de ser allà i, si el director diu, per exemple, que necessita una copa, jo li puc proposar que un vas potser li aniria millor per un motiu o un altre. Així la proposta genera una contraproposta que fa créixer la idea".
L'ensenyament
L'Institut del Teatre (IT) és un dels 15 únics centres d'Europa on l'escenografia és carrera universitària. En molts països encara s'ensenya a Belles Arts o Arquitectura. Andreu Rabal, professor d'escenografia a l'IT, ens en parla: "Aprenen a llegir els textos des de l'òptica de l'espai, de la llum, de l'atmosfera. L'escenògraf ha de fer la dramatúrgia de l'espai. Ha d'interpretar amb els seu projecte com ho fa l'actor amb el seu cos". Per Rabal, estudiar a l'Institut té molts avantatges: "Al mateix edifici s'estudia tot el procés. Poden tocar escenari des del primer moment i treballen conjuntament amb estudiants de direcció, de dramatúrgia i d'interpretació". Algunes de les matèries són espai escènic, perspectiva escènica, dibuix tècnic, maquetisme, il·luminació, figurinisme, historia de l'art aplicada al teatre...
Iago Pericot, director i escenògraf considerat des de sempre un avançat al seu temps, creu que cal una dinamització: "L'ensenyament s'ha de contemplar amb una visió més amplia que abasti els diferents elements que intervenen en l'espectacle, des de figurinisme, il·luminació, caracterització, so... a videoart, cinema, internet, TV, publicitat, imatge digital, localització d'espais, documentals... La meva proposta seria dissenyar una carrera artística on l'escenografia seria una especialització. S'hauria de dir direcció artística i abastar tota la responsabilitat de l'espectacle. La tecnologia s'aplica, però no entra als plans d'estudis".
El muntatge
En aquest sentit, Anna Solanilla, cap d'especialitat d'escenografia de l'Institut, avança que s'està elaborant un nou pla d'estudis que estarà llest d'aquí a un parell d'anys. Mentrestant, es posa èmfasi en les diferents sortides professionals que ofereix l'escenografia, com ara muntatge d'exposicions.
El Teatre Auditori de Sant Cugat ofereix un taller de construcció d'escenografies amb finalitat d'intercanvi i preferència en la programació. En ser teatre públic, no busca rendibilitzar l'espai sinó un rendiment cultural: "Construir per construir, aquí no té sentit. Hi ha molts tallers a Catalunya, amb grans professionals. Nosaltres volem ajudar les companyies", diu Pep Tugues, director de la sala, on es va construir la complicada European House. "Els actors havien de viure-hi, s'hi van posar bigues! Ha estat de les més complicades, però va ser un plaer construir-la. Grease ha estat la més grossa, Carta a una desconeguda de les més artesanals i com a curiosa, Las mujeres de Lorca: ens van demanar fer l'escenografia amb sabates, i en vam utilitzar 1.500 parells. No va ser fàcil però sí un repte, ens agraden els reptes".
Dramatúrgia de l'espai
TERESA BRUNA
Una obra dramàtica és un treball en què intervenen diferents professionals, tots imprescindibles. Tot parla, tot és comunicació. L'escenografia, també. Catalunya té un esplèndid planter d'escenògrafs i noms com Paco Azorín, Pep Duran, Max Glaenzel / Estel Cristià (Premi de la Crítica 2007 per 2666); Pol Berrondo, Alfons Flores, Lluc Castells, Frederic Amat, Oriol Broggi, Llorenç Corbella, demostren el bon moment que passa el sector.
Contactem amb Montse Amenós, perquè té tres obres en cartell: El llibertí, Ex i L'home, la bèstia i la virtut, i per pocs dies, Una maleta, dues maletes, tres maletes. Per ella, "l'estil depèn de molts factors: perquè t'agrada l'obra, o disfrutes amb el muntatge, o perquè la feina et porta cap a un camí. M'agrada la simplicitat si la puc resoldre a través d'un sol element". Una simplicitat per als que han de moure escenes, però no per a ella, que les ha de pensar! A L'home, la bèstia i la virtut, com a Tres Dramolette, l'escenari gira i es transforma: "Crec que fer-ho d'aquesta manera és un pas endavant". També està molt contenta amb El llibertí: "M'agraden els referents artístics. L'escena allà és un gran trompe-l'oeil."
Un tractament injust
"Porto molts anys de professió i noto moltíssim una diferencia de tracte en relació a abans. Recordo una cosa molt senzilla, La mort d'Enric Ribera, que va tenir molt d'èxit. M'entrevistaven més als dos anys de començar que ara. I això que no sabíem res i no hi havia ni un duro! En canvi, al Mar i cel segona part gairebé no s'ha parlat de nosaltres". La crítica tampoc és justa: "Ens sorprèn llegir: «El director ha situat això en aquest espai». Una cosa és que no surti el nom, però que s'atribueixi a un altre la teva feina... Som un equip!".
Bibiana Puigdefàbregas,
guanyadora de l'últim Premi Butaca per European house i ara amb Germanes a la cartellera, hi està d'acord: "Els escenògrafs ens queixem de no estar prou reflectits, però els figurinistes i els il·luminadors tenen un tracte encara més injust. Les crítiques dediquen el 80% a l'autor, un 15% al director i el 5% restant als actors i tot l'equip artístic. I de vegades la llum és bàsica per veure-ho com ho veiem", ens diu. També concorda en què l'estil d'un escenògraf està condicionat per l'obra: "Arcadia requeria un espai gran. En canvi, per a Germanes he volgut un espai quotidià, que sigui un referent proper per al públic, la comèdia necessita identificació immediata", continua.
Ramon Simó, director d'Arcàdia, també és escenògraf. Ara mateix està acabant Espectres, a punt d'estrenar-se al Romea: "Són dos oficis. Un escenògraf ha de comprendre les lleis de l'espai, s'ha de tenir idea de la composició, talent visual... coses que un director no té per què saber. Vaig començar com a escenògraf i ara em sento còmode amb les dues coses". A l'hora d'escollir: "M'agrada el teatre d'autor, amb textos sofisticats, que diuen moltes coses i tenen diverses capes de lectura. Quan em plantejo dirigir una obra com Arcàdia prefereixo encarregar l'escenografia a un altre per poder-me concentrar en els actors". Només fa doblet en obres que tenen un "format còmode com Umbra", que s'està representant al TNC.
A Puigdefàbregas li agrada el contacte amb el director: "L'escenografia també ha d'assajar. Si no veus com funciona, pot ser que es mogui cap a un altre costat. Un cop construïda, l'escenògraf ha de ser allà i, si el director diu, per exemple, que necessita una copa, jo li puc proposar que un vas potser li aniria millor per un motiu o un altre. Així la proposta genera una contraproposta que fa créixer la idea".
L'ensenyament
L'Institut del Teatre (IT) és un dels 15 únics centres d'Europa on l'escenografia és carrera universitària. En molts països encara s'ensenya a Belles Arts o Arquitectura. Andreu Rabal, professor d'escenografia a l'IT, ens en parla: "Aprenen a llegir els textos des de l'òptica de l'espai, de la llum, de l'atmosfera. L'escenògraf ha de fer la dramatúrgia de l'espai. Ha d'interpretar amb els seu projecte com ho fa l'actor amb el seu cos". Per Rabal, estudiar a l'Institut té molts avantatges: "Al mateix edifici s'estudia tot el procés. Poden tocar escenari des del primer moment i treballen conjuntament amb estudiants de direcció, de dramatúrgia i d'interpretació". Algunes de les matèries són espai escènic, perspectiva escènica, dibuix tècnic, maquetisme, il·luminació, figurinisme, historia de l'art aplicada al teatre...
Iago Pericot, director i escenògraf considerat des de sempre un avançat al seu temps, creu que cal una dinamització: "L'ensenyament s'ha de contemplar amb una visió més amplia que abasti els diferents elements que intervenen en l'espectacle, des de figurinisme, il·luminació, caracterització, so... a videoart, cinema, internet, TV, publicitat, imatge digital, localització d'espais, documentals... La meva proposta seria dissenyar una carrera artística on l'escenografia seria una especialització. S'hauria de dir direcció artística i abastar tota la responsabilitat de l'espectacle. La tecnologia s'aplica, però no entra als plans d'estudis".
El muntatge
En aquest sentit, Anna Solanilla, cap d'especialitat d'escenografia de l'Institut, avança que s'està elaborant un nou pla d'estudis que estarà llest d'aquí a un parell d'anys. Mentrestant, es posa èmfasi en les diferents sortides professionals que ofereix l'escenografia, com ara muntatge d'exposicions.
El Teatre Auditori de Sant Cugat ofereix un taller de construcció d'escenografies amb finalitat d'intercanvi i preferència en la programació. En ser teatre públic, no busca rendibilitzar l'espai sinó un rendiment cultural: "Construir per construir, aquí no té sentit. Hi ha molts tallers a Catalunya, amb grans professionals. Nosaltres volem ajudar les companyies", diu Pep Tugues, director de la sala, on es va construir la complicada European House. "Els actors havien de viure-hi, s'hi van posar bigues! Ha estat de les més complicades, però va ser un plaer construir-la. Grease ha estat la més grossa, Carta a una desconeguda de les més artesanals i com a curiosa, Las mujeres de Lorca: ens van demanar fer l'escenografia amb sabates, i en vam utilitzar 1.500 parells. No va ser fàcil però sí un repte, ens agraden els reptes".
sábado, enero 19, 2008
Aquest article publicat al diari AVUI reflecteix la postura de la Plataforma per a un Consell de les Arts.
Un consell, no feu Consell
Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui, 20 de novembre de 2007)
Ara fa quatre anys els partits d'esquerra van assolir el govern de la Generalitat. Un dels projectes interessants d'aquest canvi era el paper de la societat civil, tradicionalment menystinguda per la dreta. Es va començar a parlar d'un Consell de la Cultura a la manera dels Arts Council anglosaxons. La societat civil es va organitzar per ajudar a aquest impuls mitjançant la Plataforma per a la creació del Consell de les Arts. Era un repte, ja que en el món llatí no n'existeixen gaires precedents. Catalunya se situava al capdavant en matèria de cultura. Un consell de la cultura és bàsicament una eina per decidir des de la societat civil les línies d'actuació culturals, subvencions, projectes, recerca... Els membres del consell surten de la cultura en actiu i aporten l'experiència de forma remunerada, però mantenint la independència, és a dir, continuant la seves carreres professionals i establint un contracte programa, amb objectius marcats i caducitat, que asseguri la seva renovació i distància dels moviments electorals. Pot semblar massa abstracte pels que no hi estem avesats, però és molt senzill: els temes de cultura es decideixen amb criteris de qualitat, oportunitat i línies de treball a llarg termini, sense la pressió de les aritmètiques parlamentàries. És obvi que aquest consell ha de donar comptes al Parlament democràticament escollit, però des de la llibertat d'acció.
El que havia de ser un procés ràpid s'ha allargat durant tres consellers, amb més o menys fortuna. Cal ressaltar el desbloqueig que Ferran Mascarell va fer en la seva curta estada com a responsable de Cultura. En aquests moments el conseller Tresserras és qui està impulsant la llei que està al Parlament. Però sorprenentment, el seu grup parlamentari, ERC, amb el consentiment de la resta del govern d'entesa (ICV i PSC) ha presentat unes esmenes que desmunten el Consell de les Arts i el converteixen en una mena de staff funcionarial, un departament més de la conselleria de Cultura. S'ha reduït de 14 a 7 membres per poder-los contractar a jornada completa, amb l'obligació d'abandonar les seves respectives carreres, establint estrictes mecanismes de control polític. El concepte bàsic de qualsevol Arts Council és la independència, i poca independència es té si s'està a sou de l'administració. Això no és bo ni per als membres del consell ni per a la cultura, ells han de deixar de crear, la cultura es perd les seves produccions, i les seves opinions ja no seran des de la pràctica sinó des d'una talaia llunyana.
Veient com van les coses, un té la sospita que els nostres polítics potser encara no estan preparats per assumir la participació activa de la societat civil en la cultura. Doncs llavors fem-nos tots plegats un favor i no creem un Consell de les Arts que sigui un nyap, perquè un mal pas en aquest moment suposarà un retrocés durant anys.
Cultura en mans dels experts i no dels tècnics
Ens anuncien des de Sao Paulo que volen fer una biennal d'art sense obres d'art. És una proposta trencadora i suggerent. Sales buides per a la reflexió. Recorda aquell congrés que va organitzar el curador Hans Ulrich Obrist en què tot estava organitzat menys les ponències. Va ser una proposta conceptualment interessant. De vegades el que és trencador en l'art és decebedor a la vida domèstica. Un Consell sense consell, que és el que semblen voler des del govern, no és un experiment sinó un error. De debò, si no s'ho creuen que no ho facin. Ells estaran més contents i nosaltres més tranquils. Si fem néixer un mal Consell, l'error serà irreparable. Hem sobreviscut sense ell durant anys, la societat civil s'ha anat organitzant i ha anat creant una xarxa rica i activa. Deixem als polítics fer la seves cultures de partit i seguim treballant des de la independència per millorar entre tots la cultura del país.
El volen anomenar Consell Nacional de la Cultura i de les Arts: com més li fan créixer el nom, més escurcen les seves competències. Això no vol dir que els partits siguin tots iguals, és evident en molts aspectes el gir a l'esquerra del govern. La contemporaneïtat és ara més present i més recolzada. Els equilibris que deuen fer entre els operadors privats, els interessos generals i les aritmètiques parlamentàries deuen ser força complexos. Tanmateix, no s'explica la seva por precisament a descarregar-se de responsabilitats políticament compromeses, possibilitant una cultura de risc imprescindible per innovar. Deixem la cultura en mans dels experts, que no dels tècnics. Els experts basen les seves opinions en l'experiència directa, els tècnics en teories. I ens cal experiència per provar coses, fins hi tot per errar, de tant en tant. Els experts es poden equivocar, els tècnics neguen la possibilitat de l'error.
Un consell, no feu Consell
Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui, 20 de novembre de 2007)
Ara fa quatre anys els partits d'esquerra van assolir el govern de la Generalitat. Un dels projectes interessants d'aquest canvi era el paper de la societat civil, tradicionalment menystinguda per la dreta. Es va començar a parlar d'un Consell de la Cultura a la manera dels Arts Council anglosaxons. La societat civil es va organitzar per ajudar a aquest impuls mitjançant la Plataforma per a la creació del Consell de les Arts. Era un repte, ja que en el món llatí no n'existeixen gaires precedents. Catalunya se situava al capdavant en matèria de cultura. Un consell de la cultura és bàsicament una eina per decidir des de la societat civil les línies d'actuació culturals, subvencions, projectes, recerca... Els membres del consell surten de la cultura en actiu i aporten l'experiència de forma remunerada, però mantenint la independència, és a dir, continuant la seves carreres professionals i establint un contracte programa, amb objectius marcats i caducitat, que asseguri la seva renovació i distància dels moviments electorals. Pot semblar massa abstracte pels que no hi estem avesats, però és molt senzill: els temes de cultura es decideixen amb criteris de qualitat, oportunitat i línies de treball a llarg termini, sense la pressió de les aritmètiques parlamentàries. És obvi que aquest consell ha de donar comptes al Parlament democràticament escollit, però des de la llibertat d'acció.
El que havia de ser un procés ràpid s'ha allargat durant tres consellers, amb més o menys fortuna. Cal ressaltar el desbloqueig que Ferran Mascarell va fer en la seva curta estada com a responsable de Cultura. En aquests moments el conseller Tresserras és qui està impulsant la llei que està al Parlament. Però sorprenentment, el seu grup parlamentari, ERC, amb el consentiment de la resta del govern d'entesa (ICV i PSC) ha presentat unes esmenes que desmunten el Consell de les Arts i el converteixen en una mena de staff funcionarial, un departament més de la conselleria de Cultura. S'ha reduït de 14 a 7 membres per poder-los contractar a jornada completa, amb l'obligació d'abandonar les seves respectives carreres, establint estrictes mecanismes de control polític. El concepte bàsic de qualsevol Arts Council és la independència, i poca independència es té si s'està a sou de l'administració. Això no és bo ni per als membres del consell ni per a la cultura, ells han de deixar de crear, la cultura es perd les seves produccions, i les seves opinions ja no seran des de la pràctica sinó des d'una talaia llunyana.
Veient com van les coses, un té la sospita que els nostres polítics potser encara no estan preparats per assumir la participació activa de la societat civil en la cultura. Doncs llavors fem-nos tots plegats un favor i no creem un Consell de les Arts que sigui un nyap, perquè un mal pas en aquest moment suposarà un retrocés durant anys.
Cultura en mans dels experts i no dels tècnics
Ens anuncien des de Sao Paulo que volen fer una biennal d'art sense obres d'art. És una proposta trencadora i suggerent. Sales buides per a la reflexió. Recorda aquell congrés que va organitzar el curador Hans Ulrich Obrist en què tot estava organitzat menys les ponències. Va ser una proposta conceptualment interessant. De vegades el que és trencador en l'art és decebedor a la vida domèstica. Un Consell sense consell, que és el que semblen voler des del govern, no és un experiment sinó un error. De debò, si no s'ho creuen que no ho facin. Ells estaran més contents i nosaltres més tranquils. Si fem néixer un mal Consell, l'error serà irreparable. Hem sobreviscut sense ell durant anys, la societat civil s'ha anat organitzant i ha anat creant una xarxa rica i activa. Deixem als polítics fer la seves cultures de partit i seguim treballant des de la independència per millorar entre tots la cultura del país.
El volen anomenar Consell Nacional de la Cultura i de les Arts: com més li fan créixer el nom, més escurcen les seves competències. Això no vol dir que els partits siguin tots iguals, és evident en molts aspectes el gir a l'esquerra del govern. La contemporaneïtat és ara més present i més recolzada. Els equilibris que deuen fer entre els operadors privats, els interessos generals i les aritmètiques parlamentàries deuen ser força complexos. Tanmateix, no s'explica la seva por precisament a descarregar-se de responsabilitats políticament compromeses, possibilitant una cultura de risc imprescindible per innovar. Deixem la cultura en mans dels experts, que no dels tècnics. Els experts basen les seves opinions en l'experiència directa, els tècnics en teories. I ens cal experiència per provar coses, fins hi tot per errar, de tant en tant. Els experts es poden equivocar, els tècnics neguen la possibilitat de l'error.
jueves, junio 28, 2007
Cuatrienal de Praga 07
Mundo teatral elige a Praga como escenario
The New York Times
Junio 17, 2007
Por DONNA KORNHABER y DAVID KORNHABER
Cuando Arnold Aronson, profesor de teatro en la Universidad de Columbia, en Nueva York, recibió hace varios años la invitación de desempeñar el puesto de comisionado general de la Cuatrienal de Praga, sabía que podría ser algo difícil de presumir. “Todo el mundo conoce los Óscares, los Tonys, incluso la Bienal de Venecia”, explicó. “Siempre le digo a la gente lo que hago y me contestan que nunca han oído hablar de ella”.
Para aquellos que sí han oído hablar de ella, la Cuatrienal de Praga es, de acuerdo con Ondrej Cerny, su director, “la reunión más importante del mundo entero de gente del teatro”.
El evento, llevado a cabo cada cuatro años desde 1967, en Praga, celebra este año su cuadragésimo aniversario. Con sede en el Palacio Industrial, complejo estilo Art Nouveau edificado en 1891 y localizado en el seno del Parque de Exposiciones Vystaviste, presenta exhibiciones de diseño de escenografía, vestimenta, iluminación y sonido. La edición 2007 del festival, del 14 al 24 de junio, ofrece muestras procedentes de unos 60 países.
Las naciones participantes compiten por varios premios, entre ellos la Triga de Oro, descrita por Daniela Parizkova, directora adjunta de la cuatrienal, como “uno de los honores más importantes del ámbito”.
Creado por el Ministerio de la Cultura en un momento en que, de acuerdo con Parizkova, “Checoslovaquia dominaba el diseño teatral mundial”, el festival se convirtió en lo que Aronson calificó como “parte de las guerras culturales de la guerra fría”.
Las primeras cuatrienales se caracterizaron por un cuantioso gasto por parte de las naciones ubicadas de ambos lados de la Cortina de Hierro, particularmente de la URSS y de sus países satélites. El festival se convirtió en uno de los acontecimientos más destacados de Europa Oriental en materia de encuentro y de intercambio de ideas entre artistas y ciudadanos. “En los 70, mucha gente sin interés en el teatro venía únicamente para convivir con occidentales”, señaló Aronson.
Con la fragmentación de la Unión Soviética, en 1991, el festival experimentó lo que Cerny describió como “una crisis de identidad”. Las exposiciones soviéticas habían sido, en una época, el plato fuerte del festival; en 1991, sus obras participantes estaban enteramente hechas de cartón ondulado y pegamento para que pudieran ser tiradas a la basura al finalizar el festival y reducir los costos de transporte. No fue hasta 2003 cuando, de acuerdo con Cerny, la Cuatrienal de Praga empezó a encontrar “una nueva identidad en un mundo nuevo”.
El nombramiento en 2004 de Aronson, primer comisionado extranjero, formó parte de esa iniciativa.
Desde 1967, cada cuatrienal ha contado con un tema particular, como las obras de Shakespeare, Chéjov o Mozart, en torno a lo cual se esperaba que los países orientaran sus muestras. Una de las primeras decisiones tomadas por Aronson consistió en eliminar los conceptos impuestos.
“Nos pareció que las temáticas no eran relevantes para los nuevos países participantes”, expresó, “y preferimos que cada país escogiera su propia temática, de acuerdo a lo que pareciera más apropiado a cada uno. Juntas, sentimos que temáticas múltiples nos permitirían medir el pulso del mundo sociopolítico de 2007”.
Este año, el festival también se enfoca de forma acrecentada en el performance. Una de las paradojas de la cuatrienal, de acuerdo con Aronson, es que “expone artefactos del proceso, pero el evento en sí permanece ausente”. Al expandir una tradición instituida en 2003, la cuatrienal de este año ofrecerá 500 performances individuales e instalaciones temporales en el parque de exposiciones y la ciudad.
Entre estos cambios se mantiene una constante: el aspecto más importante de la Cuatrienal de Praga sigue siendo la habilidad de reunirse e intercambiar ideas.
“Durante diez días, Praga se convierte en el centro del teatro mundial”, expresó Cerny. “Todo el mundo se da cita en Praga”.
The New York Times
Junio 17, 2007
Por DONNA KORNHABER y DAVID KORNHABER
Cuando Arnold Aronson, profesor de teatro en la Universidad de Columbia, en Nueva York, recibió hace varios años la invitación de desempeñar el puesto de comisionado general de la Cuatrienal de Praga, sabía que podría ser algo difícil de presumir. “Todo el mundo conoce los Óscares, los Tonys, incluso la Bienal de Venecia”, explicó. “Siempre le digo a la gente lo que hago y me contestan que nunca han oído hablar de ella”.
Para aquellos que sí han oído hablar de ella, la Cuatrienal de Praga es, de acuerdo con Ondrej Cerny, su director, “la reunión más importante del mundo entero de gente del teatro”.
El evento, llevado a cabo cada cuatro años desde 1967, en Praga, celebra este año su cuadragésimo aniversario. Con sede en el Palacio Industrial, complejo estilo Art Nouveau edificado en 1891 y localizado en el seno del Parque de Exposiciones Vystaviste, presenta exhibiciones de diseño de escenografía, vestimenta, iluminación y sonido. La edición 2007 del festival, del 14 al 24 de junio, ofrece muestras procedentes de unos 60 países.
Las naciones participantes compiten por varios premios, entre ellos la Triga de Oro, descrita por Daniela Parizkova, directora adjunta de la cuatrienal, como “uno de los honores más importantes del ámbito”.
Creado por el Ministerio de la Cultura en un momento en que, de acuerdo con Parizkova, “Checoslovaquia dominaba el diseño teatral mundial”, el festival se convirtió en lo que Aronson calificó como “parte de las guerras culturales de la guerra fría”.
Las primeras cuatrienales se caracterizaron por un cuantioso gasto por parte de las naciones ubicadas de ambos lados de la Cortina de Hierro, particularmente de la URSS y de sus países satélites. El festival se convirtió en uno de los acontecimientos más destacados de Europa Oriental en materia de encuentro y de intercambio de ideas entre artistas y ciudadanos. “En los 70, mucha gente sin interés en el teatro venía únicamente para convivir con occidentales”, señaló Aronson.
Con la fragmentación de la Unión Soviética, en 1991, el festival experimentó lo que Cerny describió como “una crisis de identidad”. Las exposiciones soviéticas habían sido, en una época, el plato fuerte del festival; en 1991, sus obras participantes estaban enteramente hechas de cartón ondulado y pegamento para que pudieran ser tiradas a la basura al finalizar el festival y reducir los costos de transporte. No fue hasta 2003 cuando, de acuerdo con Cerny, la Cuatrienal de Praga empezó a encontrar “una nueva identidad en un mundo nuevo”.
El nombramiento en 2004 de Aronson, primer comisionado extranjero, formó parte de esa iniciativa.
Desde 1967, cada cuatrienal ha contado con un tema particular, como las obras de Shakespeare, Chéjov o Mozart, en torno a lo cual se esperaba que los países orientaran sus muestras. Una de las primeras decisiones tomadas por Aronson consistió en eliminar los conceptos impuestos.
“Nos pareció que las temáticas no eran relevantes para los nuevos países participantes”, expresó, “y preferimos que cada país escogiera su propia temática, de acuerdo a lo que pareciera más apropiado a cada uno. Juntas, sentimos que temáticas múltiples nos permitirían medir el pulso del mundo sociopolítico de 2007”.
Este año, el festival también se enfoca de forma acrecentada en el performance. Una de las paradojas de la cuatrienal, de acuerdo con Aronson, es que “expone artefactos del proceso, pero el evento en sí permanece ausente”. Al expandir una tradición instituida en 2003, la cuatrienal de este año ofrecerá 500 performances individuales e instalaciones temporales en el parque de exposiciones y la ciudad.
Entre estos cambios se mantiene una constante: el aspecto más importante de la Cuatrienal de Praga sigue siendo la habilidad de reunirse e intercambiar ideas.
“Durante diez días, Praga se convierte en el centro del teatro mundial”, expresó Cerny. “Todo el mundo se da cita en Praga”.
lunes, marzo 05, 2007
Un gran Iceberg en el Ebro será el escenario de la ceremonia inaugural
02/03/2007
Un gran Iceberg, de 55 metros de ancho y 20 metros de altura, situado en el río Ebro, será el escenario donde se desarrollará la ceremonia de inauguración de la Exposición Internacional de Zaragoza en el año 2008.
La empresa Focus será la encargada de diseñar el espectáculo que conforma la ceremonia inaugural de Expo Zaragoza 2008, el 13 de junio del próximo año y que después se convertirá en el espectáculo nocturno que se representará todos los días hasta el final de la Exposición, con una duración de aproximadamente 21 minutos. El río Ebro será el escenario natural del espectáculo y se concibe como una pieza clave en la propuesta.
En la presentación de este espectáculo, asistieron el presidente de Expoagua, Roque Gistau; el director general de Operaciones y Contenidos, Jerónimo Blasco; así como el director artístico, Calixto Bieito, y el director de producción de Focus, Daniel Martínez.
La proyecto que propone Focus lleva por título "Iceberg. Sinfonía Poético Visual" y se concibe como una fábula que da una toque de atención sobre la responsabilidad de las personas en la situación actual del planeta y sobre su necesaria implicación para dar un giro decisivo a un panorama futuro que se prevé desolador.
Jerónimo Blasco destacó que el espectáculo tiene dos retos. Por una parte, "va a ser un magnífica inauguración" y, por otra, "se tiene que representar durante la celebración de la Muestra". Además, Blasco señaló que el espectáculo será visto entre 12.000 y 24.000 personas, en un momento (por la noche), "donde más confluencia de gente habrá".
De este modo, será un espectáculo bello, poético, sencillo pero al mismo tiempo impactante, pensado para ser visto en directo pero con un formato y unos contenidos susceptibles de ser televisados y retransmitidos por Internet en tiempo real "para que el evento se dé a conocer en todo el mundo", indicó Blasco.
El director de producción de Focus, Daniel Martínez, subrayó que el proyecto "se ajusta a los presupuestos conceptuales de Expo y es un espectáculo con un argumento, que ataca al gran problema sobre el que trata la Expo".
La música también tiene un papel protagonista esencial en el Iceberg a través de una composición original y encargada expresamente para la ocasión titulada 'Cantata para un iceberg' que acompaña todo el espectáculo y enfatiza los momentos más intensos. En este sentido, el director artístico, Calixto Bieito, explicó que la música será cantada por "un coro adulto y de voces blancas".
Además, Calixto Bieito comentó respecto al Iceberg y a su espectáculo que se basó en buscar "una imagen potente" y "pensé que sería fascinante ver un iceberg que se ha perdido y ha llegado al Ebro". El espectáculo únicamente contará con un actor, en concreto, un adolescente. Para ello, el director artístico realizará un casting en Zaragoza y el elegido podrá ver su cara "en todos las paredes del Iceberg en un primer plano".
La ceremonia de inauguración, que contará con numerosas sorpresas, tendrá una duración aproximada de entre 35 y 45 minutos. El espectáculo para los restantes días de la celebración de la Muestra siempre será el mismo, ya que es "un espectáculo de alta precisión, como una película o una orquesta, y eso no admite variaciones", apuntó Bieito.
EL CUENTO
El cuento moral que propone Focus supone un aviso de la responsabilidad de las personas en la situación del entorno en el que viven. Un iceberg de dimensiones gigantescas que aparece en el río Ebro se convierte en esta señal de aviso sobre las previsiones descorazonadoras en los tiempos de calentamiento global.
El iceberg es el principal protagonista y el escenario de un cuento que toma forma de sinfonía poético visual y que muestra cómo la progresiva y exponencial destrucción del planeta, que desde los últimos siglos se está llevando a cabo, puede llevar a desastres naturales de alcances insospechados. El iceberg se convertirá en la imagen de referencia, símbolo y centro neurálgico de la Expo. Durante el día se integrará dentro del paisaje arquitectónico de la exposición, y será un observado de lo que allí sucede.
El espectáculo concede al ser humano un triple papel responsable de los daños causados al planeta, de víctima de esos desastres, pero también lo convierte en la esperanza para superarlos. Entre el iceberg, el hombre y el Ebro se establece un diálogo de imágenes y conflictos que guía al espectador a través de un camino minado por los males causantes del cambio climático y que los lleva a la invocación final de un utópico mensaje de esperanza.
El cuento moral finalmente desemboca en una apuesta de futuro, con la que gracias a la decisión y la voluntad del hombre se puede frenar la constante y dañina erosión de la naturaleza para crear nuevas relaciones de equilibrio con ella.
La fábula pretende convertirse en un llamada de atención ampliada por millones de voces que piden a los gobiernos de todo el mundo, sobre todo a los occidentales, que tomen medidas para salvar el planeta.
"ICEBERG.SINFONÍA VISUAL"
Focus, en su propuesta inicial, plantea un viaje que parte de una imagen de equilibrio natural en la que unos pingüinos saltan a las aguas del Ebro. Ese equilibrio se rompe como consecuencia de la acción de hombre y por eso el iceberg se abre y se divide en varios bloques. De ellos surge un gran rostro humano de apariencia cibernética que es el causante, la víctima y el observador asombrado de la contaminación, la lluvia tóxica, la deforestación y el aumento de las temperaturas y los mares.
Ante este panorama de destrucción y fuego, aparece de entre las llamas un adolescente que representa el canto esperanzado y que llega con fuerzas renovadas para abrir una brecha de esperanza.
El rostro humano que aparece en el primer tramo del espectáculo está plantado encima de un gran giratorio, goza de mucha movilidad y está equipado con dos videowalls, donde se proyectan imágenes. Es la metáfora de una humanidad enferma en un mundo enfermo, y sus ojos se acaban convirtiendo en los testigos directos del cambio climático y de su camino entre la desesperación y la esperanza.
Las paredes del gran bloque de hielo, tras abrirse sobre las aguas, se convertirán también en inmensas pantallas donde se proyectarán imágenes apocalípticas sobre la destrucción del planeta, gigantescos lemas de toma de conciencia y primeros planos del directo.
La altura total de la cabeza y de los icebergs sobre la lámina de agua será aproximadamente de 20 metros que llega a los 26 metros cuando se despliegan los tubos telescópicos.
En total se representarán ocho escenas: 'El Equilibrio', 'El Caos', 'El hombre contaminado', 'Residuos', 'Contaminación atmosférica', 'Destrucción de la naturaleza', 'Una brecha de esperanza y 'El agua fuente de vida'.
LA CEREMONIA INAUGURAL
La inauguración tendrá una tono festivo que sumará la participación de los tambores de Calanda, así como un castillo de fuegos artificiales. Coincidiendo con el nacimiento del geiser, atravesarán el río una serie de lanchas de desembarco del ejército que atracarán en la orilla donde espera el público.
Al bajar los portones de las lanchas, se descubrirá en su interior una numerosa representación de los tambores de Calanda, que se sumarán a la lucha contra el cambio climático a través del ritmo de los tambores.
Además, las primeras explosiones del castillo de fuegos artificiales estallarán al mismo tiempo que se cierre el iceberg y durarán unos siete minutos.
Europa Press
Un gran Iceberg, de 55 metros de ancho y 20 metros de altura, situado en el río Ebro, será el escenario donde se desarrollará la ceremonia de inauguración de la Exposición Internacional de Zaragoza en el año 2008.
La empresa Focus será la encargada de diseñar el espectáculo que conforma la ceremonia inaugural de Expo Zaragoza 2008, el 13 de junio del próximo año y que después se convertirá en el espectáculo nocturno que se representará todos los días hasta el final de la Exposición, con una duración de aproximadamente 21 minutos. El río Ebro será el escenario natural del espectáculo y se concibe como una pieza clave en la propuesta.
En la presentación de este espectáculo, asistieron el presidente de Expoagua, Roque Gistau; el director general de Operaciones y Contenidos, Jerónimo Blasco; así como el director artístico, Calixto Bieito, y el director de producción de Focus, Daniel Martínez.
La proyecto que propone Focus lleva por título "Iceberg. Sinfonía Poético Visual" y se concibe como una fábula que da una toque de atención sobre la responsabilidad de las personas en la situación actual del planeta y sobre su necesaria implicación para dar un giro decisivo a un panorama futuro que se prevé desolador.
Jerónimo Blasco destacó que el espectáculo tiene dos retos. Por una parte, "va a ser un magnífica inauguración" y, por otra, "se tiene que representar durante la celebración de la Muestra". Además, Blasco señaló que el espectáculo será visto entre 12.000 y 24.000 personas, en un momento (por la noche), "donde más confluencia de gente habrá".
De este modo, será un espectáculo bello, poético, sencillo pero al mismo tiempo impactante, pensado para ser visto en directo pero con un formato y unos contenidos susceptibles de ser televisados y retransmitidos por Internet en tiempo real "para que el evento se dé a conocer en todo el mundo", indicó Blasco.
El director de producción de Focus, Daniel Martínez, subrayó que el proyecto "se ajusta a los presupuestos conceptuales de Expo y es un espectáculo con un argumento, que ataca al gran problema sobre el que trata la Expo".
La música también tiene un papel protagonista esencial en el Iceberg a través de una composición original y encargada expresamente para la ocasión titulada 'Cantata para un iceberg' que acompaña todo el espectáculo y enfatiza los momentos más intensos. En este sentido, el director artístico, Calixto Bieito, explicó que la música será cantada por "un coro adulto y de voces blancas".
Además, Calixto Bieito comentó respecto al Iceberg y a su espectáculo que se basó en buscar "una imagen potente" y "pensé que sería fascinante ver un iceberg que se ha perdido y ha llegado al Ebro". El espectáculo únicamente contará con un actor, en concreto, un adolescente. Para ello, el director artístico realizará un casting en Zaragoza y el elegido podrá ver su cara "en todos las paredes del Iceberg en un primer plano".
La ceremonia de inauguración, que contará con numerosas sorpresas, tendrá una duración aproximada de entre 35 y 45 minutos. El espectáculo para los restantes días de la celebración de la Muestra siempre será el mismo, ya que es "un espectáculo de alta precisión, como una película o una orquesta, y eso no admite variaciones", apuntó Bieito.
EL CUENTO
El cuento moral que propone Focus supone un aviso de la responsabilidad de las personas en la situación del entorno en el que viven. Un iceberg de dimensiones gigantescas que aparece en el río Ebro se convierte en esta señal de aviso sobre las previsiones descorazonadoras en los tiempos de calentamiento global.
El iceberg es el principal protagonista y el escenario de un cuento que toma forma de sinfonía poético visual y que muestra cómo la progresiva y exponencial destrucción del planeta, que desde los últimos siglos se está llevando a cabo, puede llevar a desastres naturales de alcances insospechados. El iceberg se convertirá en la imagen de referencia, símbolo y centro neurálgico de la Expo. Durante el día se integrará dentro del paisaje arquitectónico de la exposición, y será un observado de lo que allí sucede.
El espectáculo concede al ser humano un triple papel responsable de los daños causados al planeta, de víctima de esos desastres, pero también lo convierte en la esperanza para superarlos. Entre el iceberg, el hombre y el Ebro se establece un diálogo de imágenes y conflictos que guía al espectador a través de un camino minado por los males causantes del cambio climático y que los lleva a la invocación final de un utópico mensaje de esperanza.
El cuento moral finalmente desemboca en una apuesta de futuro, con la que gracias a la decisión y la voluntad del hombre se puede frenar la constante y dañina erosión de la naturaleza para crear nuevas relaciones de equilibrio con ella.
La fábula pretende convertirse en un llamada de atención ampliada por millones de voces que piden a los gobiernos de todo el mundo, sobre todo a los occidentales, que tomen medidas para salvar el planeta.
"ICEBERG.SINFONÍA VISUAL"
Focus, en su propuesta inicial, plantea un viaje que parte de una imagen de equilibrio natural en la que unos pingüinos saltan a las aguas del Ebro. Ese equilibrio se rompe como consecuencia de la acción de hombre y por eso el iceberg se abre y se divide en varios bloques. De ellos surge un gran rostro humano de apariencia cibernética que es el causante, la víctima y el observador asombrado de la contaminación, la lluvia tóxica, la deforestación y el aumento de las temperaturas y los mares.
Ante este panorama de destrucción y fuego, aparece de entre las llamas un adolescente que representa el canto esperanzado y que llega con fuerzas renovadas para abrir una brecha de esperanza.
El rostro humano que aparece en el primer tramo del espectáculo está plantado encima de un gran giratorio, goza de mucha movilidad y está equipado con dos videowalls, donde se proyectan imágenes. Es la metáfora de una humanidad enferma en un mundo enfermo, y sus ojos se acaban convirtiendo en los testigos directos del cambio climático y de su camino entre la desesperación y la esperanza.
Las paredes del gran bloque de hielo, tras abrirse sobre las aguas, se convertirán también en inmensas pantallas donde se proyectarán imágenes apocalípticas sobre la destrucción del planeta, gigantescos lemas de toma de conciencia y primeros planos del directo.
La altura total de la cabeza y de los icebergs sobre la lámina de agua será aproximadamente de 20 metros que llega a los 26 metros cuando se despliegan los tubos telescópicos.
En total se representarán ocho escenas: 'El Equilibrio', 'El Caos', 'El hombre contaminado', 'Residuos', 'Contaminación atmosférica', 'Destrucción de la naturaleza', 'Una brecha de esperanza y 'El agua fuente de vida'.
LA CEREMONIA INAUGURAL
La inauguración tendrá una tono festivo que sumará la participación de los tambores de Calanda, así como un castillo de fuegos artificiales. Coincidiendo con el nacimiento del geiser, atravesarán el río una serie de lanchas de desembarco del ejército que atracarán en la orilla donde espera el público.
Al bajar los portones de las lanchas, se descubrirá en su interior una numerosa representación de los tambores de Calanda, que se sumarán a la lucha contra el cambio climático a través del ritmo de los tambores.
Además, las primeras explosiones del castillo de fuegos artificiales estallarán al mismo tiempo que se cierre el iceberg y durarán unos siete minutos.
Europa Press
Suscribirse a:
Entradas (Atom)