Aquest article publicat al diari AVUI reflecteix la postura de la Plataforma per a un Consell de les Arts.
Un consell, no feu Consell
Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui, 20 de novembre de 2007)
Ara fa quatre anys els partits d'esquerra van assolir el govern de la Generalitat. Un dels projectes interessants d'aquest canvi era el paper de la societat civil, tradicionalment menystinguda per la dreta. Es va començar a parlar d'un Consell de la Cultura a la manera dels Arts Council anglosaxons. La societat civil es va organitzar per ajudar a aquest impuls mitjançant la Plataforma per a la creació del Consell de les Arts. Era un repte, ja que en el món llatí no n'existeixen gaires precedents. Catalunya se situava al capdavant en matèria de cultura. Un consell de la cultura és bàsicament una eina per decidir des de la societat civil les línies d'actuació culturals, subvencions, projectes, recerca... Els membres del consell surten de la cultura en actiu i aporten l'experiència de forma remunerada, però mantenint la independència, és a dir, continuant la seves carreres professionals i establint un contracte programa, amb objectius marcats i caducitat, que asseguri la seva renovació i distància dels moviments electorals. Pot semblar massa abstracte pels que no hi estem avesats, però és molt senzill: els temes de cultura es decideixen amb criteris de qualitat, oportunitat i línies de treball a llarg termini, sense la pressió de les aritmètiques parlamentàries. És obvi que aquest consell ha de donar comptes al Parlament democràticament escollit, però des de la llibertat d'acció.
El que havia de ser un procés ràpid s'ha allargat durant tres consellers, amb més o menys fortuna. Cal ressaltar el desbloqueig que Ferran Mascarell va fer en la seva curta estada com a responsable de Cultura. En aquests moments el conseller Tresserras és qui està impulsant la llei que està al Parlament. Però sorprenentment, el seu grup parlamentari, ERC, amb el consentiment de la resta del govern d'entesa (ICV i PSC) ha presentat unes esmenes que desmunten el Consell de les Arts i el converteixen en una mena de staff funcionarial, un departament més de la conselleria de Cultura. S'ha reduït de 14 a 7 membres per poder-los contractar a jornada completa, amb l'obligació d'abandonar les seves respectives carreres, establint estrictes mecanismes de control polític. El concepte bàsic de qualsevol Arts Council és la independència, i poca independència es té si s'està a sou de l'administració. Això no és bo ni per als membres del consell ni per a la cultura, ells han de deixar de crear, la cultura es perd les seves produccions, i les seves opinions ja no seran des de la pràctica sinó des d'una talaia llunyana.
Veient com van les coses, un té la sospita que els nostres polítics potser encara no estan preparats per assumir la participació activa de la societat civil en la cultura. Doncs llavors fem-nos tots plegats un favor i no creem un Consell de les Arts que sigui un nyap, perquè un mal pas en aquest moment suposarà un retrocés durant anys.
Cultura en mans dels experts i no dels tècnics
Ens anuncien des de Sao Paulo que volen fer una biennal d'art sense obres d'art. És una proposta trencadora i suggerent. Sales buides per a la reflexió. Recorda aquell congrés que va organitzar el curador Hans Ulrich Obrist en què tot estava organitzat menys les ponències. Va ser una proposta conceptualment interessant. De vegades el que és trencador en l'art és decebedor a la vida domèstica. Un Consell sense consell, que és el que semblen voler des del govern, no és un experiment sinó un error. De debò, si no s'ho creuen que no ho facin. Ells estaran més contents i nosaltres més tranquils. Si fem néixer un mal Consell, l'error serà irreparable. Hem sobreviscut sense ell durant anys, la societat civil s'ha anat organitzant i ha anat creant una xarxa rica i activa. Deixem als polítics fer la seves cultures de partit i seguim treballant des de la independència per millorar entre tots la cultura del país.
El volen anomenar Consell Nacional de la Cultura i de les Arts: com més li fan créixer el nom, més escurcen les seves competències. Això no vol dir que els partits siguin tots iguals, és evident en molts aspectes el gir a l'esquerra del govern. La contemporaneïtat és ara més present i més recolzada. Els equilibris que deuen fer entre els operadors privats, els interessos generals i les aritmètiques parlamentàries deuen ser força complexos. Tanmateix, no s'explica la seva por precisament a descarregar-se de responsabilitats políticament compromeses, possibilitant una cultura de risc imprescindible per innovar. Deixem la cultura en mans dels experts, que no dels tècnics. Els experts basen les seves opinions en l'experiència directa, els tècnics en teories. I ens cal experiència per provar coses, fins hi tot per errar, de tant en tant. Els experts es poden equivocar, els tècnics neguen la possibilitat de l'error.
sábado, enero 19, 2008
jueves, junio 28, 2007
Cuatrienal de Praga 07
Mundo teatral elige a Praga como escenario
The New York Times
Junio 17, 2007
Por DONNA KORNHABER y DAVID KORNHABER
Cuando Arnold Aronson, profesor de teatro en la Universidad de Columbia, en Nueva York, recibió hace varios años la invitación de desempeñar el puesto de comisionado general de la Cuatrienal de Praga, sabía que podría ser algo difícil de presumir. “Todo el mundo conoce los Óscares, los Tonys, incluso la Bienal de Venecia”, explicó. “Siempre le digo a la gente lo que hago y me contestan que nunca han oído hablar de ella”.
Para aquellos que sí han oído hablar de ella, la Cuatrienal de Praga es, de acuerdo con Ondrej Cerny, su director, “la reunión más importante del mundo entero de gente del teatro”.
El evento, llevado a cabo cada cuatro años desde 1967, en Praga, celebra este año su cuadragésimo aniversario. Con sede en el Palacio Industrial, complejo estilo Art Nouveau edificado en 1891 y localizado en el seno del Parque de Exposiciones Vystaviste, presenta exhibiciones de diseño de escenografía, vestimenta, iluminación y sonido. La edición 2007 del festival, del 14 al 24 de junio, ofrece muestras procedentes de unos 60 países.
Las naciones participantes compiten por varios premios, entre ellos la Triga de Oro, descrita por Daniela Parizkova, directora adjunta de la cuatrienal, como “uno de los honores más importantes del ámbito”.
Creado por el Ministerio de la Cultura en un momento en que, de acuerdo con Parizkova, “Checoslovaquia dominaba el diseño teatral mundial”, el festival se convirtió en lo que Aronson calificó como “parte de las guerras culturales de la guerra fría”.
Las primeras cuatrienales se caracterizaron por un cuantioso gasto por parte de las naciones ubicadas de ambos lados de la Cortina de Hierro, particularmente de la URSS y de sus países satélites. El festival se convirtió en uno de los acontecimientos más destacados de Europa Oriental en materia de encuentro y de intercambio de ideas entre artistas y ciudadanos. “En los 70, mucha gente sin interés en el teatro venía únicamente para convivir con occidentales”, señaló Aronson.
Con la fragmentación de la Unión Soviética, en 1991, el festival experimentó lo que Cerny describió como “una crisis de identidad”. Las exposiciones soviéticas habían sido, en una época, el plato fuerte del festival; en 1991, sus obras participantes estaban enteramente hechas de cartón ondulado y pegamento para que pudieran ser tiradas a la basura al finalizar el festival y reducir los costos de transporte. No fue hasta 2003 cuando, de acuerdo con Cerny, la Cuatrienal de Praga empezó a encontrar “una nueva identidad en un mundo nuevo”.
El nombramiento en 2004 de Aronson, primer comisionado extranjero, formó parte de esa iniciativa.
Desde 1967, cada cuatrienal ha contado con un tema particular, como las obras de Shakespeare, Chéjov o Mozart, en torno a lo cual se esperaba que los países orientaran sus muestras. Una de las primeras decisiones tomadas por Aronson consistió en eliminar los conceptos impuestos.
“Nos pareció que las temáticas no eran relevantes para los nuevos países participantes”, expresó, “y preferimos que cada país escogiera su propia temática, de acuerdo a lo que pareciera más apropiado a cada uno. Juntas, sentimos que temáticas múltiples nos permitirían medir el pulso del mundo sociopolítico de 2007”.
Este año, el festival también se enfoca de forma acrecentada en el performance. Una de las paradojas de la cuatrienal, de acuerdo con Aronson, es que “expone artefactos del proceso, pero el evento en sí permanece ausente”. Al expandir una tradición instituida en 2003, la cuatrienal de este año ofrecerá 500 performances individuales e instalaciones temporales en el parque de exposiciones y la ciudad.
Entre estos cambios se mantiene una constante: el aspecto más importante de la Cuatrienal de Praga sigue siendo la habilidad de reunirse e intercambiar ideas.
“Durante diez días, Praga se convierte en el centro del teatro mundial”, expresó Cerny. “Todo el mundo se da cita en Praga”.
The New York Times
Junio 17, 2007
Por DONNA KORNHABER y DAVID KORNHABER
Cuando Arnold Aronson, profesor de teatro en la Universidad de Columbia, en Nueva York, recibió hace varios años la invitación de desempeñar el puesto de comisionado general de la Cuatrienal de Praga, sabía que podría ser algo difícil de presumir. “Todo el mundo conoce los Óscares, los Tonys, incluso la Bienal de Venecia”, explicó. “Siempre le digo a la gente lo que hago y me contestan que nunca han oído hablar de ella”.
Para aquellos que sí han oído hablar de ella, la Cuatrienal de Praga es, de acuerdo con Ondrej Cerny, su director, “la reunión más importante del mundo entero de gente del teatro”.
El evento, llevado a cabo cada cuatro años desde 1967, en Praga, celebra este año su cuadragésimo aniversario. Con sede en el Palacio Industrial, complejo estilo Art Nouveau edificado en 1891 y localizado en el seno del Parque de Exposiciones Vystaviste, presenta exhibiciones de diseño de escenografía, vestimenta, iluminación y sonido. La edición 2007 del festival, del 14 al 24 de junio, ofrece muestras procedentes de unos 60 países.
Las naciones participantes compiten por varios premios, entre ellos la Triga de Oro, descrita por Daniela Parizkova, directora adjunta de la cuatrienal, como “uno de los honores más importantes del ámbito”.
Creado por el Ministerio de la Cultura en un momento en que, de acuerdo con Parizkova, “Checoslovaquia dominaba el diseño teatral mundial”, el festival se convirtió en lo que Aronson calificó como “parte de las guerras culturales de la guerra fría”.
Las primeras cuatrienales se caracterizaron por un cuantioso gasto por parte de las naciones ubicadas de ambos lados de la Cortina de Hierro, particularmente de la URSS y de sus países satélites. El festival se convirtió en uno de los acontecimientos más destacados de Europa Oriental en materia de encuentro y de intercambio de ideas entre artistas y ciudadanos. “En los 70, mucha gente sin interés en el teatro venía únicamente para convivir con occidentales”, señaló Aronson.
Con la fragmentación de la Unión Soviética, en 1991, el festival experimentó lo que Cerny describió como “una crisis de identidad”. Las exposiciones soviéticas habían sido, en una época, el plato fuerte del festival; en 1991, sus obras participantes estaban enteramente hechas de cartón ondulado y pegamento para que pudieran ser tiradas a la basura al finalizar el festival y reducir los costos de transporte. No fue hasta 2003 cuando, de acuerdo con Cerny, la Cuatrienal de Praga empezó a encontrar “una nueva identidad en un mundo nuevo”.
El nombramiento en 2004 de Aronson, primer comisionado extranjero, formó parte de esa iniciativa.
Desde 1967, cada cuatrienal ha contado con un tema particular, como las obras de Shakespeare, Chéjov o Mozart, en torno a lo cual se esperaba que los países orientaran sus muestras. Una de las primeras decisiones tomadas por Aronson consistió en eliminar los conceptos impuestos.
“Nos pareció que las temáticas no eran relevantes para los nuevos países participantes”, expresó, “y preferimos que cada país escogiera su propia temática, de acuerdo a lo que pareciera más apropiado a cada uno. Juntas, sentimos que temáticas múltiples nos permitirían medir el pulso del mundo sociopolítico de 2007”.
Este año, el festival también se enfoca de forma acrecentada en el performance. Una de las paradojas de la cuatrienal, de acuerdo con Aronson, es que “expone artefactos del proceso, pero el evento en sí permanece ausente”. Al expandir una tradición instituida en 2003, la cuatrienal de este año ofrecerá 500 performances individuales e instalaciones temporales en el parque de exposiciones y la ciudad.
Entre estos cambios se mantiene una constante: el aspecto más importante de la Cuatrienal de Praga sigue siendo la habilidad de reunirse e intercambiar ideas.
“Durante diez días, Praga se convierte en el centro del teatro mundial”, expresó Cerny. “Todo el mundo se da cita en Praga”.
lunes, marzo 05, 2007
Un gran Iceberg en el Ebro será el escenario de la ceremonia inaugural
02/03/2007
Un gran Iceberg, de 55 metros de ancho y 20 metros de altura, situado en el río Ebro, será el escenario donde se desarrollará la ceremonia de inauguración de la Exposición Internacional de Zaragoza en el año 2008.
La empresa Focus será la encargada de diseñar el espectáculo que conforma la ceremonia inaugural de Expo Zaragoza 2008, el 13 de junio del próximo año y que después se convertirá en el espectáculo nocturno que se representará todos los días hasta el final de la Exposición, con una duración de aproximadamente 21 minutos. El río Ebro será el escenario natural del espectáculo y se concibe como una pieza clave en la propuesta.
En la presentación de este espectáculo, asistieron el presidente de Expoagua, Roque Gistau; el director general de Operaciones y Contenidos, Jerónimo Blasco; así como el director artístico, Calixto Bieito, y el director de producción de Focus, Daniel Martínez.
La proyecto que propone Focus lleva por título "Iceberg. Sinfonía Poético Visual" y se concibe como una fábula que da una toque de atención sobre la responsabilidad de las personas en la situación actual del planeta y sobre su necesaria implicación para dar un giro decisivo a un panorama futuro que se prevé desolador.
Jerónimo Blasco destacó que el espectáculo tiene dos retos. Por una parte, "va a ser un magnífica inauguración" y, por otra, "se tiene que representar durante la celebración de la Muestra". Además, Blasco señaló que el espectáculo será visto entre 12.000 y 24.000 personas, en un momento (por la noche), "donde más confluencia de gente habrá".
De este modo, será un espectáculo bello, poético, sencillo pero al mismo tiempo impactante, pensado para ser visto en directo pero con un formato y unos contenidos susceptibles de ser televisados y retransmitidos por Internet en tiempo real "para que el evento se dé a conocer en todo el mundo", indicó Blasco.
El director de producción de Focus, Daniel Martínez, subrayó que el proyecto "se ajusta a los presupuestos conceptuales de Expo y es un espectáculo con un argumento, que ataca al gran problema sobre el que trata la Expo".
La música también tiene un papel protagonista esencial en el Iceberg a través de una composición original y encargada expresamente para la ocasión titulada 'Cantata para un iceberg' que acompaña todo el espectáculo y enfatiza los momentos más intensos. En este sentido, el director artístico, Calixto Bieito, explicó que la música será cantada por "un coro adulto y de voces blancas".
Además, Calixto Bieito comentó respecto al Iceberg y a su espectáculo que se basó en buscar "una imagen potente" y "pensé que sería fascinante ver un iceberg que se ha perdido y ha llegado al Ebro". El espectáculo únicamente contará con un actor, en concreto, un adolescente. Para ello, el director artístico realizará un casting en Zaragoza y el elegido podrá ver su cara "en todos las paredes del Iceberg en un primer plano".
La ceremonia de inauguración, que contará con numerosas sorpresas, tendrá una duración aproximada de entre 35 y 45 minutos. El espectáculo para los restantes días de la celebración de la Muestra siempre será el mismo, ya que es "un espectáculo de alta precisión, como una película o una orquesta, y eso no admite variaciones", apuntó Bieito.
EL CUENTO
El cuento moral que propone Focus supone un aviso de la responsabilidad de las personas en la situación del entorno en el que viven. Un iceberg de dimensiones gigantescas que aparece en el río Ebro se convierte en esta señal de aviso sobre las previsiones descorazonadoras en los tiempos de calentamiento global.
El iceberg es el principal protagonista y el escenario de un cuento que toma forma de sinfonía poético visual y que muestra cómo la progresiva y exponencial destrucción del planeta, que desde los últimos siglos se está llevando a cabo, puede llevar a desastres naturales de alcances insospechados. El iceberg se convertirá en la imagen de referencia, símbolo y centro neurálgico de la Expo. Durante el día se integrará dentro del paisaje arquitectónico de la exposición, y será un observado de lo que allí sucede.
El espectáculo concede al ser humano un triple papel responsable de los daños causados al planeta, de víctima de esos desastres, pero también lo convierte en la esperanza para superarlos. Entre el iceberg, el hombre y el Ebro se establece un diálogo de imágenes y conflictos que guía al espectador a través de un camino minado por los males causantes del cambio climático y que los lleva a la invocación final de un utópico mensaje de esperanza.
El cuento moral finalmente desemboca en una apuesta de futuro, con la que gracias a la decisión y la voluntad del hombre se puede frenar la constante y dañina erosión de la naturaleza para crear nuevas relaciones de equilibrio con ella.
La fábula pretende convertirse en un llamada de atención ampliada por millones de voces que piden a los gobiernos de todo el mundo, sobre todo a los occidentales, que tomen medidas para salvar el planeta.
"ICEBERG.SINFONÍA VISUAL"
Focus, en su propuesta inicial, plantea un viaje que parte de una imagen de equilibrio natural en la que unos pingüinos saltan a las aguas del Ebro. Ese equilibrio se rompe como consecuencia de la acción de hombre y por eso el iceberg se abre y se divide en varios bloques. De ellos surge un gran rostro humano de apariencia cibernética que es el causante, la víctima y el observador asombrado de la contaminación, la lluvia tóxica, la deforestación y el aumento de las temperaturas y los mares.
Ante este panorama de destrucción y fuego, aparece de entre las llamas un adolescente que representa el canto esperanzado y que llega con fuerzas renovadas para abrir una brecha de esperanza.
El rostro humano que aparece en el primer tramo del espectáculo está plantado encima de un gran giratorio, goza de mucha movilidad y está equipado con dos videowalls, donde se proyectan imágenes. Es la metáfora de una humanidad enferma en un mundo enfermo, y sus ojos se acaban convirtiendo en los testigos directos del cambio climático y de su camino entre la desesperación y la esperanza.
Las paredes del gran bloque de hielo, tras abrirse sobre las aguas, se convertirán también en inmensas pantallas donde se proyectarán imágenes apocalípticas sobre la destrucción del planeta, gigantescos lemas de toma de conciencia y primeros planos del directo.
La altura total de la cabeza y de los icebergs sobre la lámina de agua será aproximadamente de 20 metros que llega a los 26 metros cuando se despliegan los tubos telescópicos.
En total se representarán ocho escenas: 'El Equilibrio', 'El Caos', 'El hombre contaminado', 'Residuos', 'Contaminación atmosférica', 'Destrucción de la naturaleza', 'Una brecha de esperanza y 'El agua fuente de vida'.
LA CEREMONIA INAUGURAL
La inauguración tendrá una tono festivo que sumará la participación de los tambores de Calanda, así como un castillo de fuegos artificiales. Coincidiendo con el nacimiento del geiser, atravesarán el río una serie de lanchas de desembarco del ejército que atracarán en la orilla donde espera el público.
Al bajar los portones de las lanchas, se descubrirá en su interior una numerosa representación de los tambores de Calanda, que se sumarán a la lucha contra el cambio climático a través del ritmo de los tambores.
Además, las primeras explosiones del castillo de fuegos artificiales estallarán al mismo tiempo que se cierre el iceberg y durarán unos siete minutos.
Europa Press
Un gran Iceberg, de 55 metros de ancho y 20 metros de altura, situado en el río Ebro, será el escenario donde se desarrollará la ceremonia de inauguración de la Exposición Internacional de Zaragoza en el año 2008.
La empresa Focus será la encargada de diseñar el espectáculo que conforma la ceremonia inaugural de Expo Zaragoza 2008, el 13 de junio del próximo año y que después se convertirá en el espectáculo nocturno que se representará todos los días hasta el final de la Exposición, con una duración de aproximadamente 21 minutos. El río Ebro será el escenario natural del espectáculo y se concibe como una pieza clave en la propuesta.
En la presentación de este espectáculo, asistieron el presidente de Expoagua, Roque Gistau; el director general de Operaciones y Contenidos, Jerónimo Blasco; así como el director artístico, Calixto Bieito, y el director de producción de Focus, Daniel Martínez.
La proyecto que propone Focus lleva por título "Iceberg. Sinfonía Poético Visual" y se concibe como una fábula que da una toque de atención sobre la responsabilidad de las personas en la situación actual del planeta y sobre su necesaria implicación para dar un giro decisivo a un panorama futuro que se prevé desolador.
Jerónimo Blasco destacó que el espectáculo tiene dos retos. Por una parte, "va a ser un magnífica inauguración" y, por otra, "se tiene que representar durante la celebración de la Muestra". Además, Blasco señaló que el espectáculo será visto entre 12.000 y 24.000 personas, en un momento (por la noche), "donde más confluencia de gente habrá".
De este modo, será un espectáculo bello, poético, sencillo pero al mismo tiempo impactante, pensado para ser visto en directo pero con un formato y unos contenidos susceptibles de ser televisados y retransmitidos por Internet en tiempo real "para que el evento se dé a conocer en todo el mundo", indicó Blasco.
El director de producción de Focus, Daniel Martínez, subrayó que el proyecto "se ajusta a los presupuestos conceptuales de Expo y es un espectáculo con un argumento, que ataca al gran problema sobre el que trata la Expo".
La música también tiene un papel protagonista esencial en el Iceberg a través de una composición original y encargada expresamente para la ocasión titulada 'Cantata para un iceberg' que acompaña todo el espectáculo y enfatiza los momentos más intensos. En este sentido, el director artístico, Calixto Bieito, explicó que la música será cantada por "un coro adulto y de voces blancas".
Además, Calixto Bieito comentó respecto al Iceberg y a su espectáculo que se basó en buscar "una imagen potente" y "pensé que sería fascinante ver un iceberg que se ha perdido y ha llegado al Ebro". El espectáculo únicamente contará con un actor, en concreto, un adolescente. Para ello, el director artístico realizará un casting en Zaragoza y el elegido podrá ver su cara "en todos las paredes del Iceberg en un primer plano".
La ceremonia de inauguración, que contará con numerosas sorpresas, tendrá una duración aproximada de entre 35 y 45 minutos. El espectáculo para los restantes días de la celebración de la Muestra siempre será el mismo, ya que es "un espectáculo de alta precisión, como una película o una orquesta, y eso no admite variaciones", apuntó Bieito.
EL CUENTO
El cuento moral que propone Focus supone un aviso de la responsabilidad de las personas en la situación del entorno en el que viven. Un iceberg de dimensiones gigantescas que aparece en el río Ebro se convierte en esta señal de aviso sobre las previsiones descorazonadoras en los tiempos de calentamiento global.
El iceberg es el principal protagonista y el escenario de un cuento que toma forma de sinfonía poético visual y que muestra cómo la progresiva y exponencial destrucción del planeta, que desde los últimos siglos se está llevando a cabo, puede llevar a desastres naturales de alcances insospechados. El iceberg se convertirá en la imagen de referencia, símbolo y centro neurálgico de la Expo. Durante el día se integrará dentro del paisaje arquitectónico de la exposición, y será un observado de lo que allí sucede.
El espectáculo concede al ser humano un triple papel responsable de los daños causados al planeta, de víctima de esos desastres, pero también lo convierte en la esperanza para superarlos. Entre el iceberg, el hombre y el Ebro se establece un diálogo de imágenes y conflictos que guía al espectador a través de un camino minado por los males causantes del cambio climático y que los lleva a la invocación final de un utópico mensaje de esperanza.
El cuento moral finalmente desemboca en una apuesta de futuro, con la que gracias a la decisión y la voluntad del hombre se puede frenar la constante y dañina erosión de la naturaleza para crear nuevas relaciones de equilibrio con ella.
La fábula pretende convertirse en un llamada de atención ampliada por millones de voces que piden a los gobiernos de todo el mundo, sobre todo a los occidentales, que tomen medidas para salvar el planeta.
"ICEBERG.SINFONÍA VISUAL"
Focus, en su propuesta inicial, plantea un viaje que parte de una imagen de equilibrio natural en la que unos pingüinos saltan a las aguas del Ebro. Ese equilibrio se rompe como consecuencia de la acción de hombre y por eso el iceberg se abre y se divide en varios bloques. De ellos surge un gran rostro humano de apariencia cibernética que es el causante, la víctima y el observador asombrado de la contaminación, la lluvia tóxica, la deforestación y el aumento de las temperaturas y los mares.
Ante este panorama de destrucción y fuego, aparece de entre las llamas un adolescente que representa el canto esperanzado y que llega con fuerzas renovadas para abrir una brecha de esperanza.
El rostro humano que aparece en el primer tramo del espectáculo está plantado encima de un gran giratorio, goza de mucha movilidad y está equipado con dos videowalls, donde se proyectan imágenes. Es la metáfora de una humanidad enferma en un mundo enfermo, y sus ojos se acaban convirtiendo en los testigos directos del cambio climático y de su camino entre la desesperación y la esperanza.
Las paredes del gran bloque de hielo, tras abrirse sobre las aguas, se convertirán también en inmensas pantallas donde se proyectarán imágenes apocalípticas sobre la destrucción del planeta, gigantescos lemas de toma de conciencia y primeros planos del directo.
La altura total de la cabeza y de los icebergs sobre la lámina de agua será aproximadamente de 20 metros que llega a los 26 metros cuando se despliegan los tubos telescópicos.
En total se representarán ocho escenas: 'El Equilibrio', 'El Caos', 'El hombre contaminado', 'Residuos', 'Contaminación atmosférica', 'Destrucción de la naturaleza', 'Una brecha de esperanza y 'El agua fuente de vida'.
LA CEREMONIA INAUGURAL
La inauguración tendrá una tono festivo que sumará la participación de los tambores de Calanda, así como un castillo de fuegos artificiales. Coincidiendo con el nacimiento del geiser, atravesarán el río una serie de lanchas de desembarco del ejército que atracarán en la orilla donde espera el público.
Al bajar los portones de las lanchas, se descubrirá en su interior una numerosa representación de los tambores de Calanda, que se sumarán a la lucha contra el cambio climático a través del ritmo de los tambores.
Además, las primeras explosiones del castillo de fuegos artificiales estallarán al mismo tiempo que se cierre el iceberg y durarán unos siete minutos.
Europa Press
lunes, febrero 19, 2007
Critica cultural
Al blog d'en Oscar Guayabero hi trobareu una crítica a l'exposició del CCCB, Hammershøi i Dreyer.
El títol és "Continent i contingut".
Molt interessant!.
http://oscarguayabero.blogspot.com/
El títol és "Continent i contingut".
Molt interessant!.
http://oscarguayabero.blogspot.com/
martes, febrero 06, 2007
ENTREVISTA AMB ALFONS FLORES EN TRES MINUTS
El Periódico 6/2/2007
"La bellesa també pot ser terrible"
Alfons Flores, escenògraf de la Plataforma de Calixto Bieito.
ELENA HEVIA
BARCELONA
--Després de més d'una desena de muntatges junts, ¿és un traductor de l'estil salvatge de Calixto Bieito?
--¿Traductor? No exactament. Estem en sintonia. Compartim el gust per aquelles coses que molts no consideren art.
--Dels seus treballs no diran mai ¡quin decorat més maco! ¿La bellesa no està entre les seves aspiracions?
--Per descomptat que sí. Però la bellesa també pot arribar a ser terrible i sacsejar l'espectador. Això és el que intento...
--...crear un espai sensible.
--És cert, un espai que propiciï l'emoció. Com, per exemple, al Peer Gynt, de Bieito...
--...pel qual està nominat als Max...
--Vaig aconseguir que el detonant d'aquell sentiment fos una bastida. I això em sembla fantàstic.
--La poetització de la bastida, per tant. A Plataforma, l'accent líric ve a través d'un peep-show. ¿N'ha hagut de visitar molts per inspirar-se?
--No havia estat mai en cap. Recordava el de Paris-Texas, la pel.lícula de Wenders, i només quan l'escenografia ja estava acabada vaig trepitjar un d'aquests locals al final de la Rambla. I no vaig canviar-ne res.
--¿Una escenografia pot ser un personatge?
--A Wozzeck, l'òpera d'Alban Berg, que vam estrenar al Liceu, va arribar a ser-ho.
--¿I un actor pot ser un element més d'una escenografia? ¿L'intens nu de Belén Fabra a Plataforma no ho seria?
--No m'atreviria a dir-ho. Encara que arribem al mateix objectiu per camins diferents.
--¿Un escenògraf és un artista plàstic o un artesà?
--El primer. De jove vaig voler ser pintor i vaig treballar molt en aquesta direcció, però tan bon punt em vaig enfrontar a la meva primera escenografia vaig penjar els pinzells. Si hagués de definir-me, la meva obra estaria a prop de la instal.lació artística.
--Confessi. Sempre al servei dels altres, en funció d'una idea d'un altre ¿no se sent ignorat com a creador?
--No puc negar que a vegades m'agradaria tenir més reconeixement públic.
--¿A més pressupost, més creativitat?
--Sense diners hi hauria teatre però no escenografia, com no existiria el cine i tantes altres coses.
--¿En què està ficat?
--Acabo de posar el punt final a un projecte que Focus presentarà a concurs per a la inauguració de l'Expo de Saragossa.
"La bellesa també pot ser terrible"
Alfons Flores, escenògraf de la Plataforma de Calixto Bieito.
ELENA HEVIA
BARCELONA
--Després de més d'una desena de muntatges junts, ¿és un traductor de l'estil salvatge de Calixto Bieito?
--¿Traductor? No exactament. Estem en sintonia. Compartim el gust per aquelles coses que molts no consideren art.
--Dels seus treballs no diran mai ¡quin decorat més maco! ¿La bellesa no està entre les seves aspiracions?
--Per descomptat que sí. Però la bellesa també pot arribar a ser terrible i sacsejar l'espectador. Això és el que intento...
--...crear un espai sensible.
--És cert, un espai que propiciï l'emoció. Com, per exemple, al Peer Gynt, de Bieito...
--...pel qual està nominat als Max...
--Vaig aconseguir que el detonant d'aquell sentiment fos una bastida. I això em sembla fantàstic.
--La poetització de la bastida, per tant. A Plataforma, l'accent líric ve a través d'un peep-show. ¿N'ha hagut de visitar molts per inspirar-se?
--No havia estat mai en cap. Recordava el de Paris-Texas, la pel.lícula de Wenders, i només quan l'escenografia ja estava acabada vaig trepitjar un d'aquests locals al final de la Rambla. I no vaig canviar-ne res.
--¿Una escenografia pot ser un personatge?
--A Wozzeck, l'òpera d'Alban Berg, que vam estrenar al Liceu, va arribar a ser-ho.
--¿I un actor pot ser un element més d'una escenografia? ¿L'intens nu de Belén Fabra a Plataforma no ho seria?
--No m'atreviria a dir-ho. Encara que arribem al mateix objectiu per camins diferents.
--¿Un escenògraf és un artista plàstic o un artesà?
--El primer. De jove vaig voler ser pintor i vaig treballar molt en aquesta direcció, però tan bon punt em vaig enfrontar a la meva primera escenografia vaig penjar els pinzells. Si hagués de definir-me, la meva obra estaria a prop de la instal.lació artística.
--Confessi. Sempre al servei dels altres, en funció d'una idea d'un altre ¿no se sent ignorat com a creador?
--No puc negar que a vegades m'agradaria tenir més reconeixement públic.
--¿A més pressupost, més creativitat?
--Sense diners hi hauria teatre però no escenografia, com no existiria el cine i tantes altres coses.
--¿En què està ficat?
--Acabo de posar el punt final a un projecte que Focus presentarà a concurs per a la inauguració de l'Expo de Saragossa.
martes, enero 30, 2007
Je han sortit les llistes dels nominats als Premios Max 2007
Entreu a:
http://www.premiosmax.net/home/index.php
http://www.premiosmax.net/home/index.php
sábado, enero 27, 2007
Exposició Hammershøi i Dreyer al CCCB
El CCCB presenta l'exposició Hammershøi i Dreyer que, per primera vegada, reuneix la producció de dos dels artistes danesos més universals de tots els temps: el pintor Vilhelm Hammershøi (Copenhaguen, 1864–1916) i el cineasta Carl Theodor Dreyer (Copenhaguen, 1889–1968). La mostra és una coproducció del CCCB i l' Ordrupgaard de Copenhaguen, on s'ha pogut visitar fins al 7 de gener de 2007. Al CCCB es podrà veure del 25 de gener a l'1 de maig de 2007.
Aquesta exposició suposa la presència per primera vegada a l'Estat espanyol de l'obra de Hammershøi, amb 36 peces essencials. Fins avui només s'havien presentat antològiques del pintor danès fora dels països escandinaus a París, Nova York i Hamburg.
MUNDOS PARALELOS QUE NO SE CRUZARON
EL PERIÓDICO
Dos interiores de Hammershoi podrían haber inspirado a Carl Theodor Dreyer la escenografía de su primera película, El presidente. Dreyer la rodó en 1918, apenas dos años después de la muerte de Hammershoi. Hacía poco que en Copenhague se había celebrado una retrospectiva de más de 200 obras del pintor. Casper Tybjerg, uno de los comisarios de la exposición del CCCB, asegura que aquella muestra influyó al cineasta. Toda su filmografía está teñida con la iluminación y las imágenes de los cuadros de Hammershoi. En el rodaje de Gertrud, en 1964, el cineasta llevaba un libro del pintor para indicar cómo quería que fuese la luz en su película. Una misma intensidad dramática en los espacios interiores (de una casa, una imagen o un rostro), una forma análoga de tratar la figura humana y, en concreto, la femenina, y un similar gusto por la austeridad y el silencio unió dos universos estilísticos distintos. Dos artistas daneses separados por 25 años que, seguramente, nunca se conocieron personalmente.
Aquesta exposició suposa la presència per primera vegada a l'Estat espanyol de l'obra de Hammershøi, amb 36 peces essencials. Fins avui només s'havien presentat antològiques del pintor danès fora dels països escandinaus a París, Nova York i Hamburg.
MUNDOS PARALELOS QUE NO SE CRUZARON
EL PERIÓDICO
Dos interiores de Hammershoi podrían haber inspirado a Carl Theodor Dreyer la escenografía de su primera película, El presidente. Dreyer la rodó en 1918, apenas dos años después de la muerte de Hammershoi. Hacía poco que en Copenhague se había celebrado una retrospectiva de más de 200 obras del pintor. Casper Tybjerg, uno de los comisarios de la exposición del CCCB, asegura que aquella muestra influyó al cineasta. Toda su filmografía está teñida con la iluminación y las imágenes de los cuadros de Hammershoi. En el rodaje de Gertrud, en 1964, el cineasta llevaba un libro del pintor para indicar cómo quería que fuese la luz en su película. Una misma intensidad dramática en los espacios interiores (de una casa, una imagen o un rostro), una forma análoga de tratar la figura humana y, en concreto, la femenina, y un similar gusto por la austeridad y el silencio unió dos universos estilísticos distintos. Dos artistas daneses separados por 25 años que, seguramente, nunca se conocieron personalmente.
jueves, enero 25, 2007
La Sala Beckett negocia la seva continuitat.
El Puny digital
El juny del 2006, la Beckett va rebre un burofax de l'empresa Núñez i Navarro que els exigia marxar abans d'un mes ja que considerava que el contracte de la Beckett, amb lloguer indefinit des del 1989, no era vigent. Un bufet d'advocats va argumentar que el contracte continua vigent. A hores d'ara, teatre i immobiliària negocien un possible contracte a 25 anys i amb un lloguer més elevat de l'actual, i una indemnització si la Beckett ha de marxar d'Alegre de Dalt, 55 b.
Toni Casares reconeix que aquest problema amb el local els ha servit «d'estímul» per créixer. Assegura que els últims anys, arran de la creació del taller d'escriptura a l'Obrador, «toquem sostre». La nova línia de la sala ajudarà a donar a conèixer l'autoria catalana a Europa. El llibret del cicle, d'acord amb l'Institut Ramon Llull, es traduirà a l'alemany, l'anglès i el castellà. Alhora acollirà les referències europees a Catalunya. Per al nou projecte, avança Casares, cal més espai: dels 1.000 metres quadrats actuals pretenen passar a un local de 2.000. Ara s'està debatent aquest projecte embrionari entre institucions i sector teatral.
El juny del 2006, la Beckett va rebre un burofax de l'empresa Núñez i Navarro que els exigia marxar abans d'un mes ja que considerava que el contracte de la Beckett, amb lloguer indefinit des del 1989, no era vigent. Un bufet d'advocats va argumentar que el contracte continua vigent. A hores d'ara, teatre i immobiliària negocien un possible contracte a 25 anys i amb un lloguer més elevat de l'actual, i una indemnització si la Beckett ha de marxar d'Alegre de Dalt, 55 b.
Toni Casares reconeix que aquest problema amb el local els ha servit «d'estímul» per créixer. Assegura que els últims anys, arran de la creació del taller d'escriptura a l'Obrador, «toquem sostre». La nova línia de la sala ajudarà a donar a conèixer l'autoria catalana a Europa. El llibret del cicle, d'acord amb l'Institut Ramon Llull, es traduirà a l'alemany, l'anglès i el castellà. Alhora acollirà les referències europees a Catalunya. Per al nou projecte, avança Casares, cal més espai: dels 1.000 metres quadrats actuals pretenen passar a un local de 2.000. Ara s'està debatent aquest projecte embrionari entre institucions i sector teatral.
miércoles, enero 24, 2007
Nuevas tendencias....
El teatro Calderón se convierte desde hoy en el teatro Hägen-Dazs
ABC
J. B.
MADRID. Si el patrocinio privado en las artes escénicas es algo infrecuente, que una firma comercial apueste y dé su nombre a un teatro es absolutamente extraordinario. Eso es lo que ha hecho la firma Hägen-Dazs en el teatro Calderón, que desde hoy lleva el nombre de la marca de helados. En el mundo del teatro este tipo de patrocinio se conoce como «naming right»; en EE.UU. hay varios ejemplos, como el Kodak Theatre de Los Ángeles (donde se celebra la ceremonia de los Oscar) o el Ford Theatre de Nueva York, pero en España no es habitual. De hecho, sólo existe un ejemplo, el teatro Movistar de Madrid (antiguo Rialto).
El actual gestor del teatro, el productor Luis Álvarez, no quiso ayer desvelar las cifras del contrato, pero éste se mueve en torno a los quinientos mil euros anuales, y de momento se ha firmado el patrocinio para los próximos cinco años. Hasta que el público se acostumbre, el teatro se llamará Hägen-Dazs / Calderón. «No hay que escandalizarse porque pierda el nombre, que además no era el primitivo, ya que este teatro comenzó llamándose Odeón; lo que sería escandaloso es que por la falta de este tipo de patrocinios un teatro tuviera que desaparecer».
La primera producción de este teatro Hägen-Dazs será «We will rock you», el musical sobre las canciones de Queen, que vuelve a este escenario, donde se estrenó en octubre de 2003. El montaje es básicamente el mismo (se ha enriquecido con una pantalla de led) y Luis Álvarez (productor, adaptador y director de la obra) anunció satisfecho que ya se habían vendido 17.000 entradas.
ABC
J. B.
MADRID. Si el patrocinio privado en las artes escénicas es algo infrecuente, que una firma comercial apueste y dé su nombre a un teatro es absolutamente extraordinario. Eso es lo que ha hecho la firma Hägen-Dazs en el teatro Calderón, que desde hoy lleva el nombre de la marca de helados. En el mundo del teatro este tipo de patrocinio se conoce como «naming right»; en EE.UU. hay varios ejemplos, como el Kodak Theatre de Los Ángeles (donde se celebra la ceremonia de los Oscar) o el Ford Theatre de Nueva York, pero en España no es habitual. De hecho, sólo existe un ejemplo, el teatro Movistar de Madrid (antiguo Rialto).
El actual gestor del teatro, el productor Luis Álvarez, no quiso ayer desvelar las cifras del contrato, pero éste se mueve en torno a los quinientos mil euros anuales, y de momento se ha firmado el patrocinio para los próximos cinco años. Hasta que el público se acostumbre, el teatro se llamará Hägen-Dazs / Calderón. «No hay que escandalizarse porque pierda el nombre, que además no era el primitivo, ya que este teatro comenzó llamándose Odeón; lo que sería escandaloso es que por la falta de este tipo de patrocinios un teatro tuviera que desaparecer».
La primera producción de este teatro Hägen-Dazs será «We will rock you», el musical sobre las canciones de Queen, que vuelve a este escenario, donde se estrenó en octubre de 2003. El montaje es básicamente el mismo (se ha enriquecido con una pantalla de led) y Luis Álvarez (productor, adaptador y director de la obra) anunció satisfecho que ya se habían vendido 17.000 entradas.
martes, enero 23, 2007
Focus rescindeix el contracte de gestió que la unia al BTM
L'ajuntament assumeix la programació de l'antic Palau d'Esports
EL PERIÓDICO
NÚRIA MARTORELL
BARCELONA
L'arriscada aventura que Focus va emprendre al Barcelona Teatre Musical (BTM) i que va comptar amb una inversió inicial de més de set milions d'euros ha arribat al final. L'empresa teatral ha rescindit el contracte que l'unia amb Barcelona Serveis Municipals (BSM), responsable de l'antic Palau d'Esports, i que compartia amb Iberautor i Stage Holding. El recinte es va estrenar com a escenari de musicals el 2001 amb Notre Dame de París i després va acollir dos ambiciosos títols autòctons: Gaudí i Los Tarantos. "Inexplicablement, cap va respondre a les expectatives marcades", va reconèixer ahir el director de Focus, Daniel Martínez. I va reblar: "Era una mort anunciada".
"No es desmuntarà res del que s'ha fet la reforma va ser espectacular, tant a la façana com a l'interior i seguim defensant que és un espai útil per a la ciutat", va subratllar el responsable d'una empresa que, fora d'aquesta ensopegada, segueix a la pole position del panorama teatral. Aquest mes, Focus té 13 companyies en actiu i més de 100 actors i 80 tècnics en nòmina. "I totes són produccions pròpies o coproduccions". El fet que ara es desfaci de la gestió del BTM no implica, va aclarir Martínez, que deixin de produir musicals. "Però ara no estarem supeditats a aquest escenari".
BIEITO,INFATIGABLE
Per la seva part, Ramon Ferreiro, portaveu de l'empresa municipal BSM, va afirmar que a partir d'ara ells confeccionaran la programació. "Tenim altres propostes", va assegurar, sense voler concretar-ne encara cap, "i funcionarà tal com ho fan les nostres altres instal.lacions, el Palau Sant Jordi, el Fòrum, l'Estadi Olímpic i el Velòdrom d'Horta. La idea és que el BTM aculli actuacions que requereixen un aforament superior a Razzmatazz i inferior al Sant Jordi".
Martínez va constatar que la present temporada "està sent la més forta i potent" en els 20 anys d'història de Focus, amb 156 produccions al darrere. I va avançar els noms d'algunes de les obres en les quals ja treballa el responsable del Teatre Romea i el seu fitxatge més internacional, Calixto Bieito: "Luces de Bohemia, Los Persas i la tornada de Galileo Galilei".
També va recordar que la remodelació del Goya segueix el seu curs. I que l'expansió de Focus a Madrid s'està quedant petita. "Inicialment, l'aposta era logística: fer arribar la creativitat catalana, amb obres com La cabra i Plataforma, que han tingut una repercussió extraordinària, així com la nostra manera de treballar. L'entrada ha estat gradual. I ja estem buscant magatzems per controlar les infraestructures i fins i tot un teatre. La nostra primera producció amb seu a Madrid la farem aquest any". Per un altre costat, i per fer callar els rumors, va parlar de la salut de Paco Morán, que "abruptament" va abandonar les funcions de Matar al presidente: "Ha tingut el mateix que Castro, una greu infecció que el va tenir 22 dies en coma, però ja està donat d'alta".
EL PERIÓDICO
NÚRIA MARTORELL
BARCELONA
L'arriscada aventura que Focus va emprendre al Barcelona Teatre Musical (BTM) i que va comptar amb una inversió inicial de més de set milions d'euros ha arribat al final. L'empresa teatral ha rescindit el contracte que l'unia amb Barcelona Serveis Municipals (BSM), responsable de l'antic Palau d'Esports, i que compartia amb Iberautor i Stage Holding. El recinte es va estrenar com a escenari de musicals el 2001 amb Notre Dame de París i després va acollir dos ambiciosos títols autòctons: Gaudí i Los Tarantos. "Inexplicablement, cap va respondre a les expectatives marcades", va reconèixer ahir el director de Focus, Daniel Martínez. I va reblar: "Era una mort anunciada".
"No es desmuntarà res del que s'ha fet la reforma va ser espectacular, tant a la façana com a l'interior i seguim defensant que és un espai útil per a la ciutat", va subratllar el responsable d'una empresa que, fora d'aquesta ensopegada, segueix a la pole position del panorama teatral. Aquest mes, Focus té 13 companyies en actiu i més de 100 actors i 80 tècnics en nòmina. "I totes són produccions pròpies o coproduccions". El fet que ara es desfaci de la gestió del BTM no implica, va aclarir Martínez, que deixin de produir musicals. "Però ara no estarem supeditats a aquest escenari".
BIEITO,INFATIGABLE
Per la seva part, Ramon Ferreiro, portaveu de l'empresa municipal BSM, va afirmar que a partir d'ara ells confeccionaran la programació. "Tenim altres propostes", va assegurar, sense voler concretar-ne encara cap, "i funcionarà tal com ho fan les nostres altres instal.lacions, el Palau Sant Jordi, el Fòrum, l'Estadi Olímpic i el Velòdrom d'Horta. La idea és que el BTM aculli actuacions que requereixen un aforament superior a Razzmatazz i inferior al Sant Jordi".
Martínez va constatar que la present temporada "està sent la més forta i potent" en els 20 anys d'història de Focus, amb 156 produccions al darrere. I va avançar els noms d'algunes de les obres en les quals ja treballa el responsable del Teatre Romea i el seu fitxatge més internacional, Calixto Bieito: "Luces de Bohemia, Los Persas i la tornada de Galileo Galilei".
També va recordar que la remodelació del Goya segueix el seu curs. I que l'expansió de Focus a Madrid s'està quedant petita. "Inicialment, l'aposta era logística: fer arribar la creativitat catalana, amb obres com La cabra i Plataforma, que han tingut una repercussió extraordinària, així com la nostra manera de treballar. L'entrada ha estat gradual. I ja estem buscant magatzems per controlar les infraestructures i fins i tot un teatre. La nostra primera producció amb seu a Madrid la farem aquest any". Per un altre costat, i per fer callar els rumors, va parlar de la salut de Paco Morán, que "abruptament" va abandonar les funcions de Matar al presidente: "Ha tingut el mateix que Castro, una greu infecció que el va tenir 22 dies en coma, però ja està donat d'alta".
jueves, enero 11, 2007
Ricard Salvat dissenyarà el futur Museu del Teatre Català
Diari AVUI
Núria Valls
El catedràtic d'història de les arts escèniques i director teatral Ricard Salvat serà l'encarregat de dissenyar el futur Museu del Teatre Català que es vol construir a Reus. Així va quedar concretat ahir en un conveni signat entre l'Ajuntament de la ciutat i el Fòrum Cívic del Camp, que són els que impulsen un projecte museístic que es podria ubicar al barri del Carme.
Salvat té un any per definir els fons que el conformaran, així com també el pressupost necessari. Després es vol que durant el següent mandat municipal el museu ja pugui ser una realitat, segons va afirmar l'alcalde de Reus, Lluís Miquel Pérez. La idea és que sigui un centre modern, interactiu i "atractiu per a tothom", va dir Salvat.
El Museu del Teatre Català és un projecte que neix després de les experiències fallides a Barcelona, primer al Palau Güell i després a l'Institut del Teatre, de crear un centre de característiques similars. La intenció és recuperar els fons que hi havia en aquests espais "i que ara està en caixes", així com ampliar-lo amb d'altres col·leccions com les del Teatre Fortuny de Reus.
Per Ricard Salvat, aquest projecte museístic "és important" per recuperar una memòria històrica que "no existeix perquè no n'hi ha la voluntat, i perquè o no s'ha escrit o s'ha fet malament".
Núria Valls
El catedràtic d'història de les arts escèniques i director teatral Ricard Salvat serà l'encarregat de dissenyar el futur Museu del Teatre Català que es vol construir a Reus. Així va quedar concretat ahir en un conveni signat entre l'Ajuntament de la ciutat i el Fòrum Cívic del Camp, que són els que impulsen un projecte museístic que es podria ubicar al barri del Carme.
Salvat té un any per definir els fons que el conformaran, així com també el pressupost necessari. Després es vol que durant el següent mandat municipal el museu ja pugui ser una realitat, segons va afirmar l'alcalde de Reus, Lluís Miquel Pérez. La idea és que sigui un centre modern, interactiu i "atractiu per a tothom", va dir Salvat.
El Museu del Teatre Català és un projecte que neix després de les experiències fallides a Barcelona, primer al Palau Güell i després a l'Institut del Teatre, de crear un centre de característiques similars. La intenció és recuperar els fons que hi havia en aquests espais "i que ara està en caixes", així com ampliar-lo amb d'altres col·leccions com les del Teatre Fortuny de Reus.
Per Ricard Salvat, aquest projecte museístic "és important" per recuperar una memòria històrica que "no existeix perquè no n'hi ha la voluntat, i perquè o no s'ha escrit o s'ha fet malament".
miércoles, enero 10, 2007
jueves, enero 04, 2007
El cartellista, dibuixant i escenògraf Carles Fontserè, s'ha mort avui als noranta anys
El món cultural destaca el compromís i la vitalitat de Carles Fontserè
El conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat, Joan Manuel Tresserras situa Fontserè com un dels cartellistes "més emblemàtics" del segle XX
El conseller ha remarcat que Fontserè va ser "un artista complet i polifacètic", que va destacar també en àmbits com ara la publicitat, l'escenografia o la fotografia en la seva "peculiar vida".
Joan Manuel Tresserras ha assegurat que el treball de Carles Fontserè destaca per "la coherència i el compromís ètic amb el seu país i la seva gent" i ha assegurat que "tant els que hem tingut la sort de conèixer-lo com tota la comunitat cultural el trobarem a faltar".
El conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat, Joan Manuel Tresserras situa Fontserè com un dels cartellistes "més emblemàtics" del segle XX
El conseller ha remarcat que Fontserè va ser "un artista complet i polifacètic", que va destacar també en àmbits com ara la publicitat, l'escenografia o la fotografia en la seva "peculiar vida".
Joan Manuel Tresserras ha assegurat que el treball de Carles Fontserè destaca per "la coherència i el compromís ètic amb el seu país i la seva gent" i ha assegurat que "tant els que hem tingut la sort de conèixer-lo com tota la comunitat cultural el trobarem a faltar".
L'escenògraf Paco Azorín, fundador i director del Festival Shakespeare de Santa Susanna, dimiteix per prioritzar la seva carrera professional.
SANTA SUSANNA, 22 Dic. (EUROPA PRESS) -
L'escenògraf Paco Azorín, un dels fundadors i director del Festival Shakespeare de Santa Susanna, ha dimitit del càrrec, però es mantindrà en el patronat del festival. Azorín ha pres aquesta decisió perquè "no podia compaginar el festival amb la carrera d'escenògraf".
Azorín ha destacat, en declaracions a Europa Press, les "relacions impecables" amb el festival i l'Ajuntament de Santa Susanna, i ha remarcat que seguirà vinculat al certamen.
En aquest sentit, en la pròxima edició del Festival Shakespeare de Santa Susanna, Azorín ha dit que presentarà una versió desconeguda de 'Hamlet' obra de Bernard-Marie Koltès, que va regalar el text a Lluís Pasqual i que aquest li va cedir a Azorín per mostrar-lo al públic del festival. El text, inèdit, és una versió de 'Hamlet' reduïda a quatre personatges.
L'escenògraf Paco Azorín, un dels fundadors i director del Festival Shakespeare de Santa Susanna, ha dimitit del càrrec, però es mantindrà en el patronat del festival. Azorín ha pres aquesta decisió perquè "no podia compaginar el festival amb la carrera d'escenògraf".
Azorín ha destacat, en declaracions a Europa Press, les "relacions impecables" amb el festival i l'Ajuntament de Santa Susanna, i ha remarcat que seguirà vinculat al certamen.
En aquest sentit, en la pròxima edició del Festival Shakespeare de Santa Susanna, Azorín ha dit que presentarà una versió desconeguda de 'Hamlet' obra de Bernard-Marie Koltès, que va regalar el text a Lluís Pasqual i que aquest li va cedir a Azorín per mostrar-lo al públic del festival. El text, inèdit, és una versió de 'Hamlet' reduïda a quatre personatges.
miércoles, diciembre 20, 2006
El Consell de les Arts: Un nou far cultural
20/12/2006
EDITORIAL del Periodico de Catalunya
Un nou far cultural
L'opinió del diari s'expressa als editorials.
El Govern de la Generalitat va aprovar ahir l'avantprojecte del Consell de la Cultura i les Arts de Catalunya, que entrarà al Parlament per segona vegada. La primera, impulsada per Ferran Mascarell, va ser testimonial, amb l'objectiu d'accentuar l'interès de la Conselleria de Cultura en un organisme com el que s'acaba d'engendrar.
Aquest era un antic anhel del món cultural i una promesa electoral que finalment veia la llum. La segona entrada de l'avantprojecte a la Cambra ens parla d'almenys tres punts destacats: la celeritat amb què els nous responsables han recollit la idea; la sensació de continuïtat, encara que es tracti de consellers de diferent signe polític, i la gran probabilitat que aquest Consell de la Cultura i les Arts acabi esdevenint l'encast, del qual estàvem mancats, entre visions diferents de la realitat artística, creativa i intel.lectual del país.
En l'acte d'homenatge a Josep Maria Castellet en el seu 80è aniversari, l'exconseller Joan Rigol va recordar els dies en què va ser ell qui va instaurar el Consell de Cultura, un fòrum inspirat en les idees de Castellet i en el qual es van integrar, cap als anys 80, personalitats tan diferents com Jaime Gil de Biedma o Joan Triadú, per citar-ne només dos. Va ser auspiciat pels que creien, sincerament, que l'única solució per a la cultura era el debat obert des de l'heterogeneïtat, la confrontació d'idees i models en convivència, l'assumpció de la consciència de pertànyer a un país plural i dinàmic.
Va morir aquest Consell i sovint es va caure en el sectarisme o en la compartimentació de les responsabilitats. Més que en cap altre camp, la cultura requereix esforços que s'uneixin, demana una despolitització del dia al dia, una idea de futur que contempli sense apriorismes el panorama canviant que experimenta la creació.
Arriba aquest nou consell, doncs, amb el previsible aval del Parlament, amb el suport del sector, i té al davant un repte cabdal. Més enllà del seu caràcter eminentment consultiu, ha d'aspirar a ser no únicament un cenacle de notables sinó un far que irradiï claror. És a dir, ambició i reflexió. El Consell de la Cultura i les Arts ha d'analitzar el món cultural, promoure la seva projecció exterior, dictaminar consells i recomanacions i, de manera especial, percebre el camí que cal recórrer i avisar sobre els obstacles amb què ens trobarem. En consens, amb unitat.
EDITORIAL del Periodico de Catalunya
Un nou far cultural
L'opinió del diari s'expressa als editorials.
El Govern de la Generalitat va aprovar ahir l'avantprojecte del Consell de la Cultura i les Arts de Catalunya, que entrarà al Parlament per segona vegada. La primera, impulsada per Ferran Mascarell, va ser testimonial, amb l'objectiu d'accentuar l'interès de la Conselleria de Cultura en un organisme com el que s'acaba d'engendrar.
Aquest era un antic anhel del món cultural i una promesa electoral que finalment veia la llum. La segona entrada de l'avantprojecte a la Cambra ens parla d'almenys tres punts destacats: la celeritat amb què els nous responsables han recollit la idea; la sensació de continuïtat, encara que es tracti de consellers de diferent signe polític, i la gran probabilitat que aquest Consell de la Cultura i les Arts acabi esdevenint l'encast, del qual estàvem mancats, entre visions diferents de la realitat artística, creativa i intel.lectual del país.
En l'acte d'homenatge a Josep Maria Castellet en el seu 80è aniversari, l'exconseller Joan Rigol va recordar els dies en què va ser ell qui va instaurar el Consell de Cultura, un fòrum inspirat en les idees de Castellet i en el qual es van integrar, cap als anys 80, personalitats tan diferents com Jaime Gil de Biedma o Joan Triadú, per citar-ne només dos. Va ser auspiciat pels que creien, sincerament, que l'única solució per a la cultura era el debat obert des de l'heterogeneïtat, la confrontació d'idees i models en convivència, l'assumpció de la consciència de pertànyer a un país plural i dinàmic.
Va morir aquest Consell i sovint es va caure en el sectarisme o en la compartimentació de les responsabilitats. Més que en cap altre camp, la cultura requereix esforços que s'uneixin, demana una despolitització del dia al dia, una idea de futur que contempli sense apriorismes el panorama canviant que experimenta la creació.
Arriba aquest nou consell, doncs, amb el previsible aval del Parlament, amb el suport del sector, i té al davant un repte cabdal. Més enllà del seu caràcter eminentment consultiu, ha d'aspirar a ser no únicament un cenacle de notables sinó un far que irradiï claror. És a dir, ambició i reflexió. El Consell de la Cultura i les Arts ha d'analitzar el món cultural, promoure la seva projecció exterior, dictaminar consells i recomanacions i, de manera especial, percebre el camí que cal recórrer i avisar sobre els obstacles amb què ens trobarem. En consens, amb unitat.
martes, diciembre 19, 2006
Acords del Govern 19.12.06 / El Consell de la Cultura i de les Arts
19-12-06 ::: 15:01h. Oficina de Comunicació del Govern
El Consell de la Cultura i de les Arts integrarà els creadors en el nou model de gestió cultural
• El futur Consell de la Cultura i les Arts col·laborarà en la definició de la política cultural del Govern i donarà pas a un model de gestió cultural amb més participació per part dels creadors
• El nou organisme constitueix una fita històrica fruit d’un llarg procés de debat i consens amb el sector cultural català
El Govern ha aprovat l’Avantprojecte de llei del Consell de la Cultura i les Arts de Catalunya, l’organisme que col·laborarà en la definició de la política cultural de l’Executiu i donarà pas a un model de gestió cultural amb més participació per part dels creadors. Aquest nou ens, representatiu del gran pacte cultural, és una fita històrica fruit d’un llarg procés de debat i consens amb el sector cultural català.
El Consell de la Cultura i de les Arts decidirà la destinació dels fons que el Govern reserva a la promoció i foment de la creació artística i cultural, participarà en la definició de les línies estratègiques i els objectius nacionals culturals i concedirà els Premis Nacionals de Cultura de la Generalitat.
A més, el Consell treballarà per afavorir el diàleg amb els sectors culturals i establirà vincles amb els òrgans assessors i de participació sectorial del Departament de Cultura. També elaborarà l’informe anual sobre l’estat de la cultura catalana, informarà el Govern sobre l’ensenyament de les professions vinculades a la cultura i, preceptivament, sobre els avantprojectes de llei que incideixin en política cultural o artística i sobre el nomenament dels responsables dels equipaments culturals que correspongui al Govern.
El Parlament nomenarà els membres directius del Consell
Els catorze membres que integraran el Plenari del Consell de la Cultura i de les Arts seran proposats pel president de la Generalitat i nomenats pel Parlament de Catalunya. El Plenari, l’òrgan superior del Consell amb les màximes facultats de direcció de les seves activitats, estarà format per persones amb experiència i reconegut prestigi en l’àmbit cultural, que els representants dels sectors culturals hauran tingut la possibilitat de proposar.
El president o presidenta del Consell, que també ho serà del Plenari, serà nomenat pel president de la Generalitat. El Consell també tindrà una Vicepresidència, escollida pel Plenari d’entre els seus membres, una Direcció del Consell, nomenada pel Govern, i una Comissió d’Ajuts, l’òrgan col·legiat encarregat de decidir la concessió dels ajuts del Consell.
El nou organisme s’adscriu al Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació amb el qual establirà relació a través del contracte programa, que inclourà els objectius anuals, la previsió de resultats i els instruments de seguiment de la seva activitat. El Consell es dotarà anualment d’un Fons de promoció i foment a la creació artística i cultural, atribuït pel Govern a través del pressupost del propi Departament.
El Consell de la Cultura i de les Arts integrarà els creadors en el nou model de gestió cultural
• El futur Consell de la Cultura i les Arts col·laborarà en la definició de la política cultural del Govern i donarà pas a un model de gestió cultural amb més participació per part dels creadors
• El nou organisme constitueix una fita històrica fruit d’un llarg procés de debat i consens amb el sector cultural català
El Govern ha aprovat l’Avantprojecte de llei del Consell de la Cultura i les Arts de Catalunya, l’organisme que col·laborarà en la definició de la política cultural de l’Executiu i donarà pas a un model de gestió cultural amb més participació per part dels creadors. Aquest nou ens, representatiu del gran pacte cultural, és una fita històrica fruit d’un llarg procés de debat i consens amb el sector cultural català.
El Consell de la Cultura i de les Arts decidirà la destinació dels fons que el Govern reserva a la promoció i foment de la creació artística i cultural, participarà en la definició de les línies estratègiques i els objectius nacionals culturals i concedirà els Premis Nacionals de Cultura de la Generalitat.
A més, el Consell treballarà per afavorir el diàleg amb els sectors culturals i establirà vincles amb els òrgans assessors i de participació sectorial del Departament de Cultura. També elaborarà l’informe anual sobre l’estat de la cultura catalana, informarà el Govern sobre l’ensenyament de les professions vinculades a la cultura i, preceptivament, sobre els avantprojectes de llei que incideixin en política cultural o artística i sobre el nomenament dels responsables dels equipaments culturals que correspongui al Govern.
El Parlament nomenarà els membres directius del Consell
Els catorze membres que integraran el Plenari del Consell de la Cultura i de les Arts seran proposats pel president de la Generalitat i nomenats pel Parlament de Catalunya. El Plenari, l’òrgan superior del Consell amb les màximes facultats de direcció de les seves activitats, estarà format per persones amb experiència i reconegut prestigi en l’àmbit cultural, que els representants dels sectors culturals hauran tingut la possibilitat de proposar.
El president o presidenta del Consell, que també ho serà del Plenari, serà nomenat pel president de la Generalitat. El Consell també tindrà una Vicepresidència, escollida pel Plenari d’entre els seus membres, una Direcció del Consell, nomenada pel Govern, i una Comissió d’Ajuts, l’òrgan col·legiat encarregat de decidir la concessió dels ajuts del Consell.
El nou organisme s’adscriu al Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació amb el qual establirà relació a través del contracte programa, que inclourà els objectius anuals, la previsió de resultats i els instruments de seguiment de la seva activitat. El Consell es dotarà anualment d’un Fons de promoció i foment a la creació artística i cultural, atribuït pel Govern a través del pressupost del propi Departament.
miércoles, octubre 25, 2006
La cultura en campanya
AVUI, 24/10/06
La cultura en campanya
Claret Serrahima
Òscar Guayabero
Som un país estrany pel que fa a cultura, potser perquè en aquell gran impàs de 40 anys de dictadura la cultura es va fer des de la societat civil, fins i tot en la clandestinitat. Amb la reaparició de les institucions democràtiques, aquestes van anar agafant unes competències que, tret del folklore fet a més glòria de l'imperi, havien estat portades per la xarxa ciutadana del país. Potser és per això que els polítics sembla que en desconfiïn, i fan bé: un sector que ha estat capaç d'autogestionar-se durant tant de temps no es fàcil de controlar, malgrat les subvencions. Però durant els quinze dies de campanya els polítics busquen la foto amb les forces vives de la cultura. Tots els grups organitzen tota mena de trobades. Així que ara que els tenim oberts d'orelles, potser és un bon moment per recordar-los com veiem nosaltres el futur cultural del país i quines necessitats creiem que son prioritàries. Aquestes són algunes de les nostres propostes. Us animem perquè els feu arribar les vostres.
La idea del polític que fa cultura és perillosa, perquè ens apropa al model de cultura-propaganda, que entén la cultura com un canal per educar la població. Els càrrecs públics han de posar les eines -recursos, espais, lleis, etc.- perquè la societat faci cultura. Òbviament, cal treballar per compensar diferències o omplir forats que, inevitablement, la societat genera.
La desvinculació de la cultura i l'educació no té sentit. S'ha desactivat el poder revolucionari de la universitat, potser perquè els actuals polítics en saben el potencial, ja que ells s'hi van formar. Hem convertit la universitat en centres de capacitació laboral que han perdut el valor de formar persones. Alhora, la contemporaneïtat no serà entesa per la societat fins que no s'ensenyi a les escoles.
És important l'accés a la cultura. De fet, és el més important per aconseguir que sigui una eina de cohesió social. La cultura és progressista per naturalesa. O sigui que o la cultura és social o no és cultura. Tanmateix, la cultura no és oci. L'intent de desactivar el paper transgressor i reivindicatiu de les arts les converteix en espectacle. Està molt bé que cada petit poble tingui el seu museu, però quan aquests son només parcs temàtics (del bolet, del càntir, del gripau blau...) a dins no s'hi fa cultura, sinó teràpia ocupacional.
La balança entre espais d'exhibició i producció està molt esbiaixada cap als primers. Gran part dels pressupostos es dediquen a museus, centres culturals, gestió cultural, etc. La cultura del futur no es fa als museus, es fa als tallers. Caldria una llei de protecció i promoció d'espais de producció.
La llengua no pot ser l'únic valor de singularitat cultural d'un país. Les picabaralles sobre llengua i país són molt lluny dels veritables protagonistes. Això no és cultura, és dinàmica parlamentària.
La cultura en campanya
Claret Serrahima
Òscar Guayabero
Som un país estrany pel que fa a cultura, potser perquè en aquell gran impàs de 40 anys de dictadura la cultura es va fer des de la societat civil, fins i tot en la clandestinitat. Amb la reaparició de les institucions democràtiques, aquestes van anar agafant unes competències que, tret del folklore fet a més glòria de l'imperi, havien estat portades per la xarxa ciutadana del país. Potser és per això que els polítics sembla que en desconfiïn, i fan bé: un sector que ha estat capaç d'autogestionar-se durant tant de temps no es fàcil de controlar, malgrat les subvencions. Però durant els quinze dies de campanya els polítics busquen la foto amb les forces vives de la cultura. Tots els grups organitzen tota mena de trobades. Així que ara que els tenim oberts d'orelles, potser és un bon moment per recordar-los com veiem nosaltres el futur cultural del país i quines necessitats creiem que son prioritàries. Aquestes són algunes de les nostres propostes. Us animem perquè els feu arribar les vostres.
La idea del polític que fa cultura és perillosa, perquè ens apropa al model de cultura-propaganda, que entén la cultura com un canal per educar la població. Els càrrecs públics han de posar les eines -recursos, espais, lleis, etc.- perquè la societat faci cultura. Òbviament, cal treballar per compensar diferències o omplir forats que, inevitablement, la societat genera.
La desvinculació de la cultura i l'educació no té sentit. S'ha desactivat el poder revolucionari de la universitat, potser perquè els actuals polítics en saben el potencial, ja que ells s'hi van formar. Hem convertit la universitat en centres de capacitació laboral que han perdut el valor de formar persones. Alhora, la contemporaneïtat no serà entesa per la societat fins que no s'ensenyi a les escoles.
És important l'accés a la cultura. De fet, és el més important per aconseguir que sigui una eina de cohesió social. La cultura és progressista per naturalesa. O sigui que o la cultura és social o no és cultura. Tanmateix, la cultura no és oci. L'intent de desactivar el paper transgressor i reivindicatiu de les arts les converteix en espectacle. Està molt bé que cada petit poble tingui el seu museu, però quan aquests son només parcs temàtics (del bolet, del càntir, del gripau blau...) a dins no s'hi fa cultura, sinó teràpia ocupacional.
La balança entre espais d'exhibició i producció està molt esbiaixada cap als primers. Gran part dels pressupostos es dediquen a museus, centres culturals, gestió cultural, etc. La cultura del futur no es fa als museus, es fa als tallers. Caldria una llei de protecció i promoció d'espais de producció.
La llengua no pot ser l'únic valor de singularitat cultural d'un país. Les picabaralles sobre llengua i país són molt lluny dels veritables protagonistes. Això no és cultura, és dinàmica parlamentària.
lunes, agosto 21, 2006
Temporada de canvis?
Temporada de canvis
Juan Carlos Olivares
La temporada teatral que estrenarem d'aquí a poques setmanes presenta molts més al·licients dels esperats fa només uns mesos. L'expectativa és inevitable davant el risc d'arribades i sortides de noms propis importants de la gestió teatral. Marxa Domènec Reixach del Teatre Nacional (TNC) i hi entra Sergi Belbel; emigra a Frankfurt Borja Sitjà i immigra l'argentí Ricardo Szwarcer per internacionalitzar el Festival Grec de Barcelona. Francesc Casadesús gairebé és un nouvingut al capdavant del Mercat de les Flors i aterra Javier Daulte com a director artístic del Teatre Villarroel. I s'esperen canvis d'importància al Palau Marc i, possiblement, a la Virreina. Entrem també en temporada de flux i reflux electoral. "Temporada d'ànecs", que diria Bugs Bunny.
Si la repetició és un mèrit, tres són els noms que destaquen en la cartellera del 2006-07. Xavier Albertí es repartirà entre el Teatre Romea i el Lliure. En el primer dirigeix i protagonitza Tennessee, en la línia dels seus exquisits homenatges personals; en el segon es permet una versió lliure d'El dúo de la Africana, que en desconstrueix un altre cop la lírica. Gairebé fidel a la seva sala serà Àlex Rigola, que presentarà dos muntatges al Lliure (European House i Largo viaje hacia la noche d'Eugene O'Neill). La seva relliscada serà el seu alguns cops ajornat debut al Gran Teatre del Liceu amb una nova producció de L'holandès errant de Wagner. I Joan Ollé provarà al Romea la seva versió escènica de Soldados de Salamina i un nou espectacle en el regne de taifa de l'Espai Lliure. Sergi Belbel s'endu la mà d'aquesta partida de repetidors. Tres cops es veurà escrit el seu nom a la cartellera, com a autor de Mòbil al Lliure (direcció de Lluís Pasqual) i com a director al TNC (a Pòlvora de Guimerà) i al Teatre Romea (Carnaval de Galceran).
Però més important que els noms propis -tots ells clàssics contemporanis del teatre barceloní- són els corrents que s'intueixen en aquesta nova temporada. Descobrirem el parany: sense alguns dels noms propis seria impossible conduir el teatre català per nous rumbs. Sense Javier Daulte al capdavant del Villarroel, per exemple. Una altra tendència és la fundació de companyies estables a la troica de teatres que marquen la pauta. No les volien, les veus crítiques, quan hi havia Flotats, però Nacional, Lliure i Romea han treballat en silenci un cercle estable d'artistes, encara que ara en diguin "companyia habitual".
Una manera clara d'establir una identitat diferenciada, una personalitat pròpia que respongui a un estil i a un concepte de treball. Aquest és el camí que s'intueix en la proposta de Belbel per al TNC, de Daulte al Villarroel i de Bieito al Romea, malgrat que al carrer Hospital encara no s'hagi tancat el procés de depuració i encara inclogui muntatges com Carnaval o Visitando a Mr. Green, més adequats per omplir un dia la programació del renovat Teatre Goya.
Juan Carlos Olivares
La temporada teatral que estrenarem d'aquí a poques setmanes presenta molts més al·licients dels esperats fa només uns mesos. L'expectativa és inevitable davant el risc d'arribades i sortides de noms propis importants de la gestió teatral. Marxa Domènec Reixach del Teatre Nacional (TNC) i hi entra Sergi Belbel; emigra a Frankfurt Borja Sitjà i immigra l'argentí Ricardo Szwarcer per internacionalitzar el Festival Grec de Barcelona. Francesc Casadesús gairebé és un nouvingut al capdavant del Mercat de les Flors i aterra Javier Daulte com a director artístic del Teatre Villarroel. I s'esperen canvis d'importància al Palau Marc i, possiblement, a la Virreina. Entrem també en temporada de flux i reflux electoral. "Temporada d'ànecs", que diria Bugs Bunny.
Si la repetició és un mèrit, tres són els noms que destaquen en la cartellera del 2006-07. Xavier Albertí es repartirà entre el Teatre Romea i el Lliure. En el primer dirigeix i protagonitza Tennessee, en la línia dels seus exquisits homenatges personals; en el segon es permet una versió lliure d'El dúo de la Africana, que en desconstrueix un altre cop la lírica. Gairebé fidel a la seva sala serà Àlex Rigola, que presentarà dos muntatges al Lliure (European House i Largo viaje hacia la noche d'Eugene O'Neill). La seva relliscada serà el seu alguns cops ajornat debut al Gran Teatre del Liceu amb una nova producció de L'holandès errant de Wagner. I Joan Ollé provarà al Romea la seva versió escènica de Soldados de Salamina i un nou espectacle en el regne de taifa de l'Espai Lliure. Sergi Belbel s'endu la mà d'aquesta partida de repetidors. Tres cops es veurà escrit el seu nom a la cartellera, com a autor de Mòbil al Lliure (direcció de Lluís Pasqual) i com a director al TNC (a Pòlvora de Guimerà) i al Teatre Romea (Carnaval de Galceran).
Però més important que els noms propis -tots ells clàssics contemporanis del teatre barceloní- són els corrents que s'intueixen en aquesta nova temporada. Descobrirem el parany: sense alguns dels noms propis seria impossible conduir el teatre català per nous rumbs. Sense Javier Daulte al capdavant del Villarroel, per exemple. Una altra tendència és la fundació de companyies estables a la troica de teatres que marquen la pauta. No les volien, les veus crítiques, quan hi havia Flotats, però Nacional, Lliure i Romea han treballat en silenci un cercle estable d'artistes, encara que ara en diguin "companyia habitual".
Una manera clara d'establir una identitat diferenciada, una personalitat pròpia que respongui a un estil i a un concepte de treball. Aquest és el camí que s'intueix en la proposta de Belbel per al TNC, de Daulte al Villarroel i de Bieito al Romea, malgrat que al carrer Hospital encara no s'hagi tancat el procés de depuració i encara inclogui muntatges com Carnaval o Visitando a Mr. Green, més adequats per omplir un dia la programació del renovat Teatre Goya.
viernes, mayo 26, 2006
Cultura, partits i Plataforma negocien la Llei del CCAC
Des del passat 10 de març –dies després de la publicació del darrer comunicat de la Plataforma de la Cultura per a un Consell de les Arts, arran de la crisi en la direcció de l’Institut Ramon Llull- s’han produït diverses trobades entre els representants de la Plataforma, el Departament de Cultura i els partits polítics (PSC i IC-V) per negociar el contingut del projecte de Llei del Consell de la Cultura i de les Arts de Catalunya.
L’actual projecte de Llei del CCAC, que va ser lliurat a la Plataforma en aquella data, ha estat pactat entre el Departament de Cultura i els grups parlamentaris que donen suport al govern de la Generalitat. Recull aspectes substancials del document del comissionat Bricall però fa –segons la Plataforma- una lectura restrictiva de les competències executives i estableix diverses mesures i mecanismes de control o tutela del Departament de Cultura.
En el marc d’aquestes trobades –que la Plataforma ampliarà a ERC i als altres dos grups parlamentaris (CiU i PPC)- els representants de la Plataforma han plantejat diverses propostes amb l’objectiu d’arribar a un acord que permeti el lliurament d’un projecte de Llei del CCAC al Parlament de Catalunya consensuat entre el govern de la Generalitat, grups parlamentaris i societat civil.
Les principals modificacions defensades per la Plataforma són.
1. L’ampliació de les competències executives del CCAC a totes les subvencions (a creadors, entitats i corporacions municipals) relatives a la promoció, el foment i la projecció internacional de la creació artística i cultural.
2. Suprimir les mesures de control i tutela del CCAC per part del Departament de Cultura i assegurar la necessària coordinació entre els dos organismes.
3. Acordar un sistema d’elecció dels catorze membres del Plenari del CCAC que asseguri la participació activa del teixit cultural
Transcorregut un any de la presentació del “Document propositiu per a l’establiment del Consell de la Cultura i de les Arts”, per part del comissionat Josep Maria Bricall, i quan semblava que el procés de redacció i tràmit parlamentari de la Llei del CCAC sofria constants ajornaments, l’actual procés de contactes –que s’han mantingut en un clima molt receptiu- està obrint vies a un ampli consens sobre la llei cultural de més transcendència d’aquesta legislatura.
Barcelona, 23 de març de 2006
L’actual projecte de Llei del CCAC, que va ser lliurat a la Plataforma en aquella data, ha estat pactat entre el Departament de Cultura i els grups parlamentaris que donen suport al govern de la Generalitat. Recull aspectes substancials del document del comissionat Bricall però fa –segons la Plataforma- una lectura restrictiva de les competències executives i estableix diverses mesures i mecanismes de control o tutela del Departament de Cultura.
En el marc d’aquestes trobades –que la Plataforma ampliarà a ERC i als altres dos grups parlamentaris (CiU i PPC)- els representants de la Plataforma han plantejat diverses propostes amb l’objectiu d’arribar a un acord que permeti el lliurament d’un projecte de Llei del CCAC al Parlament de Catalunya consensuat entre el govern de la Generalitat, grups parlamentaris i societat civil.
Les principals modificacions defensades per la Plataforma són.
1. L’ampliació de les competències executives del CCAC a totes les subvencions (a creadors, entitats i corporacions municipals) relatives a la promoció, el foment i la projecció internacional de la creació artística i cultural.
2. Suprimir les mesures de control i tutela del CCAC per part del Departament de Cultura i assegurar la necessària coordinació entre els dos organismes.
3. Acordar un sistema d’elecció dels catorze membres del Plenari del CCAC que asseguri la participació activa del teixit cultural
Transcorregut un any de la presentació del “Document propositiu per a l’establiment del Consell de la Cultura i de les Arts”, per part del comissionat Josep Maria Bricall, i quan semblava que el procés de redacció i tràmit parlamentari de la Llei del CCAC sofria constants ajornaments, l’actual procés de contactes –que s’han mantingut en un clima molt receptiu- està obrint vies a un ampli consens sobre la llei cultural de més transcendència d’aquesta legislatura.
Barcelona, 23 de març de 2006
miércoles, mayo 10, 2006
L'ombra de Jack Lang
AVUI
9/5/06
Claret Serrahima, Òscar Guayabero
Si el govern no canvia de color abans que s'hagi assegut a la cadira, tot indica que Ferran Mascarell hauria de ser el millor conseller de Cultura dels darrers anys. No cal estendre'ns en aquest aspecte, coneguda és la seva experiència al front de l'Icub, entitat que va crear ell mateix, i la seva connexió amb gran part del sector de la cultura. Tanmateix, i precisament per la seva coneguda capacitat, ens preguntem, més enllà del que ja sabem que farà bé, què ens podem esperar del seu mandat? ¿Entrem a l'era FM i per tant, com en la ràdio, les ones arribaran millor a tots els receptors?
Estem en un punt d'inflexió i encara que ningú no l'hi demani, des del govern, FM haurà de treballar en aquest entorn de canvi. Per un costat, la Plataforma del Consell de les Arts i molts creadors hem apostat per un model cultural anglosaxó. A Anglaterra l'Estat posa els espais i part dels diners i és la societat civil la que organitza i crea bona part de l'activitat cultural. Existeix allò que en diuen arms length, es tracta de mantenir una distància entre la política i la cultura. El perill és la privatització cultural i el desarrelament de la cultura com a motor social és present. Les lluites sectorials podrien portar-nos a un escenari esperpèntic d'enfrontament entre creadors. ¿Estem prou madurs per assumir el repte de la cultura?
Cal donar suport a la dansa, va afirmar FM amb vehemència. Què deu tenir aquest càrrec que tothom vol salvar la dansa i acaben salvant els ballarins? Sembla que el model paternalista francès ha estat l'escollit. Un model cultural on l'Estat és el màxim impulsor, productor i difusor de cultura. Aquí on l'excepció cultural és una realitat però alhora és una arma de confrontació política, el treball de Jack Lang com a creador del concepte d'excepció cultural pot ser una temptació. Tot sovint, però, als nostres polítics els accents tancats no els deixen veure el significat de la frase. S'ha fet de l'excepció cultura i avui tenim una cultura en estat d'excepció.
En cada model tenim perills i avantatges, probablement en FM diria que hem d'extreure el millor de cadascun d'ells. No és gens clar que es puguin combinar, ja sabem que sovint les solucions de consens són també les més grises. Aquest és el màxim repte del nou conseller, escollir un model de gestió i fer-nos entendre que és el millor.
En tot cas, la feina a fer és de grans dimensions, al marge de la Fira de Frankfurt. Crear un Arts Council adequat al país, però amb força i atribucions rellevants, serà un pas de gegant, ja que el model que l'exconsellera Caterina Mieras deixa sobre la taula es queda curt en molts temes i no compta amb el suport del sector. És urgent crear complicitats amb les conselleries d'Educació i Benestar Social, perquè la nostra cultura corre un perill, endèmic, de quedar-se sense emissors però fins i tot, i això seria encara més greu, de quedar-se sense receptors.
9/5/06
Claret Serrahima, Òscar Guayabero
Si el govern no canvia de color abans que s'hagi assegut a la cadira, tot indica que Ferran Mascarell hauria de ser el millor conseller de Cultura dels darrers anys. No cal estendre'ns en aquest aspecte, coneguda és la seva experiència al front de l'Icub, entitat que va crear ell mateix, i la seva connexió amb gran part del sector de la cultura. Tanmateix, i precisament per la seva coneguda capacitat, ens preguntem, més enllà del que ja sabem que farà bé, què ens podem esperar del seu mandat? ¿Entrem a l'era FM i per tant, com en la ràdio, les ones arribaran millor a tots els receptors?
Estem en un punt d'inflexió i encara que ningú no l'hi demani, des del govern, FM haurà de treballar en aquest entorn de canvi. Per un costat, la Plataforma del Consell de les Arts i molts creadors hem apostat per un model cultural anglosaxó. A Anglaterra l'Estat posa els espais i part dels diners i és la societat civil la que organitza i crea bona part de l'activitat cultural. Existeix allò que en diuen arms length, es tracta de mantenir una distància entre la política i la cultura. El perill és la privatització cultural i el desarrelament de la cultura com a motor social és present. Les lluites sectorials podrien portar-nos a un escenari esperpèntic d'enfrontament entre creadors. ¿Estem prou madurs per assumir el repte de la cultura?
Cal donar suport a la dansa, va afirmar FM amb vehemència. Què deu tenir aquest càrrec que tothom vol salvar la dansa i acaben salvant els ballarins? Sembla que el model paternalista francès ha estat l'escollit. Un model cultural on l'Estat és el màxim impulsor, productor i difusor de cultura. Aquí on l'excepció cultural és una realitat però alhora és una arma de confrontació política, el treball de Jack Lang com a creador del concepte d'excepció cultural pot ser una temptació. Tot sovint, però, als nostres polítics els accents tancats no els deixen veure el significat de la frase. S'ha fet de l'excepció cultura i avui tenim una cultura en estat d'excepció.
En cada model tenim perills i avantatges, probablement en FM diria que hem d'extreure el millor de cadascun d'ells. No és gens clar que es puguin combinar, ja sabem que sovint les solucions de consens són també les més grises. Aquest és el màxim repte del nou conseller, escollir un model de gestió i fer-nos entendre que és el millor.
En tot cas, la feina a fer és de grans dimensions, al marge de la Fira de Frankfurt. Crear un Arts Council adequat al país, però amb força i atribucions rellevants, serà un pas de gegant, ja que el model que l'exconsellera Caterina Mieras deixa sobre la taula es queda curt en molts temes i no compta amb el suport del sector. És urgent crear complicitats amb les conselleries d'Educació i Benestar Social, perquè la nostra cultura corre un perill, endèmic, de quedar-se sense emissors però fins i tot, i això seria encara més greu, de quedar-se sense receptors.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)