martes, abril 15, 2008

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 47. Diumenge, 13 d'abril del 2008

Els escenògrafs catalans diuen sentir-se maltractats tot i el boníssim moment que viu el sector al país, amb propostes cada cop més agosarades i encertades

Dramatúrgia de l'espai
TERESA BRUNA

Una obra dramàtica és un treball en què intervenen diferents professionals, tots imprescindibles. Tot parla, tot és comunicació. L'escenografia, també. Catalunya té un esplèndid planter d'escenògrafs i noms com Paco Azorín, Pep Duran, Max Glaenzel / Estel Cristià (Premi de la Crítica 2007 per 2666); Pol Berrondo, Alfons Flores, Lluc Castells, Frederic Amat, Oriol Broggi, Llorenç Corbella, demostren el bon moment que passa el sector.

Contactem amb Montse Amenós, perquè té tres obres en cartell: El llibertí, Ex i L'home, la bèstia i la virtut, i per pocs dies, Una maleta, dues maletes, tres maletes. Per ella, "l'estil depèn de molts factors: perquè t'agrada l'obra, o disfrutes amb el muntatge, o perquè la feina et porta cap a un camí. M'agrada la simplicitat si la puc resoldre a través d'un sol element". Una simplicitat per als que han de moure escenes, però no per a ella, que les ha de pensar! A L'home, la bèstia i la virtut, com a Tres Dramolette, l'escenari gira i es transforma: "Crec que fer-ho d'aquesta manera és un pas endavant". També està molt contenta amb El llibertí: "M'agraden els referents artístics. L'escena allà és un gran trompe-l'oeil."

Un tractament injust

"Porto molts anys de professió i noto moltíssim una diferencia de tracte en relació a abans. Recordo una cosa molt senzilla, La mort d'Enric Ribera, que va tenir molt d'èxit. M'entrevistaven més als dos anys de començar que ara. I això que no sabíem res i no hi havia ni un duro! En canvi, al Mar i cel segona part gairebé no s'ha parlat de nosaltres". La crítica tampoc és justa: "Ens sorprèn llegir: «El director ha situat això en aquest espai». Una cosa és que no surti el nom, però que s'atribueixi a un altre la teva feina... Som un equip!".

Bibiana Puigdefàbregas,

guanyadora de l'últim Premi Butaca per European house i ara amb Germanes a la cartellera, hi està d'acord: "Els escenògrafs ens queixem de no estar prou reflectits, però els figurinistes i els il·luminadors tenen un tracte encara més injust. Les crítiques dediquen el 80% a l'autor, un 15% al director i el 5% restant als actors i tot l'equip artístic. I de vegades la llum és bàsica per veure-ho com ho veiem", ens diu. També concorda en què l'estil d'un escenògraf està condicionat per l'obra: "Arcadia requeria un espai gran. En canvi, per a Germanes he volgut un espai quotidià, que sigui un referent proper per al públic, la comèdia necessita identificació immediata", continua.

Ramon Simó, director d'Arcàdia, també és escenògraf. Ara mateix està acabant Espectres, a punt d'estrenar-se al Romea: "Són dos oficis. Un escenògraf ha de comprendre les lleis de l'espai, s'ha de tenir idea de la composició, talent visual... coses que un director no té per què saber. Vaig començar com a escenògraf i ara em sento còmode amb les dues coses". A l'hora d'escollir: "M'agrada el teatre d'autor, amb textos sofisticats, que diuen moltes coses i tenen diverses capes de lectura. Quan em plantejo dirigir una obra com Arcàdia prefereixo encarregar l'escenografia a un altre per poder-me concentrar en els actors". Només fa doblet en obres que tenen un "format còmode com Umbra", que s'està representant al TNC.

A Puigdefàbregas li agrada el contacte amb el director: "L'escenografia també ha d'assajar. Si no veus com funciona, pot ser que es mogui cap a un altre costat. Un cop construïda, l'escenògraf ha de ser allà i, si el director diu, per exemple, que necessita una copa, jo li puc proposar que un vas potser li aniria millor per un motiu o un altre. Així la proposta genera una contraproposta que fa créixer la idea".

L'ensenyament

L'Institut del Teatre (IT) és un dels 15 únics centres d'Europa on l'escenografia és carrera universitària. En molts països encara s'ensenya a Belles Arts o Arquitectura. Andreu Rabal, professor d'escenografia a l'IT, ens en parla: "Aprenen a llegir els textos des de l'òptica de l'espai, de la llum, de l'atmosfera. L'escenògraf ha de fer la dramatúrgia de l'espai. Ha d'interpretar amb els seu projecte com ho fa l'actor amb el seu cos". Per Rabal, estudiar a l'Institut té molts avantatges: "Al mateix edifici s'estudia tot el procés. Poden tocar escenari des del primer moment i treballen conjuntament amb estudiants de direcció, de dramatúrgia i d'interpretació". Algunes de les matèries són espai escènic, perspectiva escènica, dibuix tècnic, maquetisme, il·luminació, figurinisme, historia de l'art aplicada al teatre...

Iago Pericot, director i escenògraf considerat des de sempre un avançat al seu temps, creu que cal una dinamització: "L'ensenyament s'ha de contemplar amb una visió més amplia que abasti els diferents elements que intervenen en l'espectacle, des de figurinisme, il·luminació, caracterització, so... a videoart, cinema, internet, TV, publicitat, imatge digital, localització d'espais, documentals... La meva proposta seria dissenyar una carrera artística on l'escenografia seria una especialització. S'hauria de dir direcció artística i abastar tota la responsabilitat de l'espectacle. La tecnologia s'aplica, però no entra als plans d'estudis".

El muntatge

En aquest sentit, Anna Solanilla, cap d'especialitat d'escenografia de l'Institut, avança que s'està elaborant un nou pla d'estudis que estarà llest d'aquí a un parell d'anys. Mentrestant, es posa èmfasi en les diferents sortides professionals que ofereix l'escenografia, com ara muntatge d'exposicions.

El Teatre Auditori de Sant Cugat ofereix un taller de construcció d'escenografies amb finalitat d'intercanvi i preferència en la programació. En ser teatre públic, no busca rendibilitzar l'espai sinó un rendiment cultural: "Construir per construir, aquí no té sentit. Hi ha molts tallers a Catalunya, amb grans professionals. Nosaltres volem ajudar les companyies", diu Pep Tugues, director de la sala, on es va construir la complicada European House. "Els actors havien de viure-hi, s'hi van posar bigues! Ha estat de les més complicades, però va ser un plaer construir-la. Grease ha estat la més grossa, Carta a una desconeguda de les més artesanals i com a curiosa, Las mujeres de Lorca: ens van demanar fer l'escenografia amb sabates, i en vam utilitzar 1.500 parells. No va ser fàcil però sí un repte, ens agraden els reptes".

No hay comentarios: