Des del passat 10 de març –dies després de la publicació del darrer comunicat de la Plataforma de la Cultura per a un Consell de les Arts, arran de la crisi en la direcció de l’Institut Ramon Llull- s’han produït diverses trobades entre els representants de la Plataforma, el Departament de Cultura i els partits polítics (PSC i IC-V) per negociar el contingut del projecte de Llei del Consell de la Cultura i de les Arts de Catalunya.
L’actual projecte de Llei del CCAC, que va ser lliurat a la Plataforma en aquella data, ha estat pactat entre el Departament de Cultura i els grups parlamentaris que donen suport al govern de la Generalitat. Recull aspectes substancials del document del comissionat Bricall però fa –segons la Plataforma- una lectura restrictiva de les competències executives i estableix diverses mesures i mecanismes de control o tutela del Departament de Cultura.
En el marc d’aquestes trobades –que la Plataforma ampliarà a ERC i als altres dos grups parlamentaris (CiU i PPC)- els representants de la Plataforma han plantejat diverses propostes amb l’objectiu d’arribar a un acord que permeti el lliurament d’un projecte de Llei del CCAC al Parlament de Catalunya consensuat entre el govern de la Generalitat, grups parlamentaris i societat civil.
Les principals modificacions defensades per la Plataforma són.
1. L’ampliació de les competències executives del CCAC a totes les subvencions (a creadors, entitats i corporacions municipals) relatives a la promoció, el foment i la projecció internacional de la creació artística i cultural.
2. Suprimir les mesures de control i tutela del CCAC per part del Departament de Cultura i assegurar la necessària coordinació entre els dos organismes.
3. Acordar un sistema d’elecció dels catorze membres del Plenari del CCAC que asseguri la participació activa del teixit cultural
Transcorregut un any de la presentació del “Document propositiu per a l’establiment del Consell de la Cultura i de les Arts”, per part del comissionat Josep Maria Bricall, i quan semblava que el procés de redacció i tràmit parlamentari de la Llei del CCAC sofria constants ajornaments, l’actual procés de contactes –que s’han mantingut en un clima molt receptiu- està obrint vies a un ampli consens sobre la llei cultural de més transcendència d’aquesta legislatura.
Barcelona, 23 de març de 2006
viernes, mayo 26, 2006
miércoles, mayo 10, 2006
L'ombra de Jack Lang
AVUI
9/5/06
Claret Serrahima, Òscar Guayabero
Si el govern no canvia de color abans que s'hagi assegut a la cadira, tot indica que Ferran Mascarell hauria de ser el millor conseller de Cultura dels darrers anys. No cal estendre'ns en aquest aspecte, coneguda és la seva experiència al front de l'Icub, entitat que va crear ell mateix, i la seva connexió amb gran part del sector de la cultura. Tanmateix, i precisament per la seva coneguda capacitat, ens preguntem, més enllà del que ja sabem que farà bé, què ens podem esperar del seu mandat? ¿Entrem a l'era FM i per tant, com en la ràdio, les ones arribaran millor a tots els receptors?
Estem en un punt d'inflexió i encara que ningú no l'hi demani, des del govern, FM haurà de treballar en aquest entorn de canvi. Per un costat, la Plataforma del Consell de les Arts i molts creadors hem apostat per un model cultural anglosaxó. A Anglaterra l'Estat posa els espais i part dels diners i és la societat civil la que organitza i crea bona part de l'activitat cultural. Existeix allò que en diuen arms length, es tracta de mantenir una distància entre la política i la cultura. El perill és la privatització cultural i el desarrelament de la cultura com a motor social és present. Les lluites sectorials podrien portar-nos a un escenari esperpèntic d'enfrontament entre creadors. ¿Estem prou madurs per assumir el repte de la cultura?
Cal donar suport a la dansa, va afirmar FM amb vehemència. Què deu tenir aquest càrrec que tothom vol salvar la dansa i acaben salvant els ballarins? Sembla que el model paternalista francès ha estat l'escollit. Un model cultural on l'Estat és el màxim impulsor, productor i difusor de cultura. Aquí on l'excepció cultural és una realitat però alhora és una arma de confrontació política, el treball de Jack Lang com a creador del concepte d'excepció cultural pot ser una temptació. Tot sovint, però, als nostres polítics els accents tancats no els deixen veure el significat de la frase. S'ha fet de l'excepció cultura i avui tenim una cultura en estat d'excepció.
En cada model tenim perills i avantatges, probablement en FM diria que hem d'extreure el millor de cadascun d'ells. No és gens clar que es puguin combinar, ja sabem que sovint les solucions de consens són també les més grises. Aquest és el màxim repte del nou conseller, escollir un model de gestió i fer-nos entendre que és el millor.
En tot cas, la feina a fer és de grans dimensions, al marge de la Fira de Frankfurt. Crear un Arts Council adequat al país, però amb força i atribucions rellevants, serà un pas de gegant, ja que el model que l'exconsellera Caterina Mieras deixa sobre la taula es queda curt en molts temes i no compta amb el suport del sector. És urgent crear complicitats amb les conselleries d'Educació i Benestar Social, perquè la nostra cultura corre un perill, endèmic, de quedar-se sense emissors però fins i tot, i això seria encara més greu, de quedar-se sense receptors.
9/5/06
Claret Serrahima, Òscar Guayabero
Si el govern no canvia de color abans que s'hagi assegut a la cadira, tot indica que Ferran Mascarell hauria de ser el millor conseller de Cultura dels darrers anys. No cal estendre'ns en aquest aspecte, coneguda és la seva experiència al front de l'Icub, entitat que va crear ell mateix, i la seva connexió amb gran part del sector de la cultura. Tanmateix, i precisament per la seva coneguda capacitat, ens preguntem, més enllà del que ja sabem que farà bé, què ens podem esperar del seu mandat? ¿Entrem a l'era FM i per tant, com en la ràdio, les ones arribaran millor a tots els receptors?
Estem en un punt d'inflexió i encara que ningú no l'hi demani, des del govern, FM haurà de treballar en aquest entorn de canvi. Per un costat, la Plataforma del Consell de les Arts i molts creadors hem apostat per un model cultural anglosaxó. A Anglaterra l'Estat posa els espais i part dels diners i és la societat civil la que organitza i crea bona part de l'activitat cultural. Existeix allò que en diuen arms length, es tracta de mantenir una distància entre la política i la cultura. El perill és la privatització cultural i el desarrelament de la cultura com a motor social és present. Les lluites sectorials podrien portar-nos a un escenari esperpèntic d'enfrontament entre creadors. ¿Estem prou madurs per assumir el repte de la cultura?
Cal donar suport a la dansa, va afirmar FM amb vehemència. Què deu tenir aquest càrrec que tothom vol salvar la dansa i acaben salvant els ballarins? Sembla que el model paternalista francès ha estat l'escollit. Un model cultural on l'Estat és el màxim impulsor, productor i difusor de cultura. Aquí on l'excepció cultural és una realitat però alhora és una arma de confrontació política, el treball de Jack Lang com a creador del concepte d'excepció cultural pot ser una temptació. Tot sovint, però, als nostres polítics els accents tancats no els deixen veure el significat de la frase. S'ha fet de l'excepció cultura i avui tenim una cultura en estat d'excepció.
En cada model tenim perills i avantatges, probablement en FM diria que hem d'extreure el millor de cadascun d'ells. No és gens clar que es puguin combinar, ja sabem que sovint les solucions de consens són també les més grises. Aquest és el màxim repte del nou conseller, escollir un model de gestió i fer-nos entendre que és el millor.
En tot cas, la feina a fer és de grans dimensions, al marge de la Fira de Frankfurt. Crear un Arts Council adequat al país, però amb força i atribucions rellevants, serà un pas de gegant, ja que el model que l'exconsellera Caterina Mieras deixa sobre la taula es queda curt en molts temes i no compta amb el suport del sector. És urgent crear complicitats amb les conselleries d'Educació i Benestar Social, perquè la nostra cultura corre un perill, endèmic, de quedar-se sense emissors però fins i tot, i això seria encara més greu, de quedar-se sense receptors.
Article de Ferran Mascarell al butlletí de l'Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya.
Nova etapa per a la cultura catalana.
En un article d’urgència, i a pocs dies de començar, avanço unes primeres reflexions. M’embarco, amb l’equip que m’acompanya, en aquesta etapa tenint en compte cinc criteris, cinc línies bàsiques. Per començar, és fonamental afrontar el període immediat amb ambició alta, és fonamental que la cultura catalana aspiri a més: a més dins del nostre territori, a més dins el conjunt d’Espanya i del món.
Una altra prioritat és la internacionalització, però no la de la cultura catalana com a ens abstracte sinó de la cultura real i viva. En aquest sentit, no partim de zero, els nostres creadors ja tenen certa presència i reputació a països estrangers, però ara és necessari i urgent potenciar aquella presència i desplegar la projecció internacional de la cultura catalana.
El pacte és una estratègia catalana des de fa segles i el pacte serà una de les nostres eines principals. Si volem construir una xarxa cultural forta, és imprescindible travar una sòlida cooperació amb els ajuntaments (s’ha d’actuar al territori a través dels ajuntaments), amb els creadors (per neutralitzar la paradoxa d’una estructura feble però amb una capacitat creativa notable) i amb les empreses (les indústries culturals són un puntal de l’activitat del país). Cooperació i connectivitat, doncs, entre els múltiples agents productors de cultura.
Una quarta prioritat és donar més entitat a la dimensió social de la cultura: la cultura és, per definició, un fet convivencial i no pot, per tant, ser aliena als canvis que experimenta la societat. Molts aspectes de la realitat catalana –de fet de la realitat global- han canviat molt en poc temps. Catalunya ja és un país pluricultural, resultat no només de la immigració sinó també de l’omnipresència de les tecnologies de la comunicació, d’una major població de gent gran -més activa i amb temps per la cultura-, o de les noves inquietuds i vehicles d’expressió dels joves. Tenint en compte aquestes noves diversitats i la velocitat del canvi, és clar que hem d’estar clarament compromesos des de la cultura en el projecte de construcció cívica.
Per desplegar aquestes prioritats, una bona gestió serà factor clau del nostre projecte, per tant, la cinquena línia que vull destacar és l’eficiència. L’administració pública ha de ser eficient i compacta en l’articulació de les polítiques cultures, amb capacitat d’anticipació, àgil en les formes de gestió, amb la qualitat i l’excel·lència com a objectiu. A més a més, és indispensable que tot el sector de la cultura —creadors, empreses, gestors, el món associatiu—sigui activament partícip en el procés de pensar, connectar, animar i fer, per afrontar els molts reptes que tenim per davant: la consolidació de la centralitat de la cultura en les polítiques públiques, l’adaptació a la diversitat cultural, l’enfortiment de l’estructura de xarxa del sector cultural, la potencialitat econòmica de la cultura i l’accessibilitat a la cultura.
Gestionar eficaçment tot plegat requerirà una afinada complicitat dels gestors culturals. Celebrem les aportacions i la feina que Associacions com la vostra suposen en termes de professionalitat, experiència i dedicació i em consta que hi trobarem uns aliats per enfortir la cultura del país.
FERRAN MASCARELL
En un article d’urgència, i a pocs dies de començar, avanço unes primeres reflexions. M’embarco, amb l’equip que m’acompanya, en aquesta etapa tenint en compte cinc criteris, cinc línies bàsiques. Per començar, és fonamental afrontar el període immediat amb ambició alta, és fonamental que la cultura catalana aspiri a més: a més dins del nostre territori, a més dins el conjunt d’Espanya i del món.
Una altra prioritat és la internacionalització, però no la de la cultura catalana com a ens abstracte sinó de la cultura real i viva. En aquest sentit, no partim de zero, els nostres creadors ja tenen certa presència i reputació a països estrangers, però ara és necessari i urgent potenciar aquella presència i desplegar la projecció internacional de la cultura catalana.
El pacte és una estratègia catalana des de fa segles i el pacte serà una de les nostres eines principals. Si volem construir una xarxa cultural forta, és imprescindible travar una sòlida cooperació amb els ajuntaments (s’ha d’actuar al territori a través dels ajuntaments), amb els creadors (per neutralitzar la paradoxa d’una estructura feble però amb una capacitat creativa notable) i amb les empreses (les indústries culturals són un puntal de l’activitat del país). Cooperació i connectivitat, doncs, entre els múltiples agents productors de cultura.
Una quarta prioritat és donar més entitat a la dimensió social de la cultura: la cultura és, per definició, un fet convivencial i no pot, per tant, ser aliena als canvis que experimenta la societat. Molts aspectes de la realitat catalana –de fet de la realitat global- han canviat molt en poc temps. Catalunya ja és un país pluricultural, resultat no només de la immigració sinó també de l’omnipresència de les tecnologies de la comunicació, d’una major població de gent gran -més activa i amb temps per la cultura-, o de les noves inquietuds i vehicles d’expressió dels joves. Tenint en compte aquestes noves diversitats i la velocitat del canvi, és clar que hem d’estar clarament compromesos des de la cultura en el projecte de construcció cívica.
Per desplegar aquestes prioritats, una bona gestió serà factor clau del nostre projecte, per tant, la cinquena línia que vull destacar és l’eficiència. L’administració pública ha de ser eficient i compacta en l’articulació de les polítiques cultures, amb capacitat d’anticipació, àgil en les formes de gestió, amb la qualitat i l’excel·lència com a objectiu. A més a més, és indispensable que tot el sector de la cultura —creadors, empreses, gestors, el món associatiu—sigui activament partícip en el procés de pensar, connectar, animar i fer, per afrontar els molts reptes que tenim per davant: la consolidació de la centralitat de la cultura en les polítiques públiques, l’adaptació a la diversitat cultural, l’enfortiment de l’estructura de xarxa del sector cultural, la potencialitat econòmica de la cultura i l’accessibilitat a la cultura.
Gestionar eficaçment tot plegat requerirà una afinada complicitat dels gestors culturals. Celebrem les aportacions i la feina que Associacions com la vostra suposen en termes de professionalitat, experiència i dedicació i em consta que hi trobarem uns aliats per enfortir la cultura del país.
FERRAN MASCARELL
Suscribirse a:
Entradas (Atom)